El Blog d'Agustí Pons

Un temps que és a punt d’acabar-se?

El món en suspens és el títol del nou dietari, corresponent a l’any 2020, que l’Àlex Susanna ha publicat a la col·lecció “A tot vent” de les Edicions Proa. El món en suspens correspon a l’any de la pandèmia quan el món, en efecte, s’havia aturat i els ciutadans estàvem obligats a quedar-nos a casa mentre a les residències i als hospitals la nova pesta provocava milers de morts. Perdre el control sobre la pròpia vida. Patir a l’atzar els estralls de la pandèmia, com aquests ciutadans de Kiiv o de qualsevol altra ciutat ucraïnesa que saben que una bomba els pot caure a sobre d’un moment a l’altre i matar-los, matar algú de prop seu o deixar destruïda la seva casa.

El llibre de Susanna és ple de reflexions sobre el tema; reflexions seves i reflexions de molts dels seus amics amb qui es comunica per correu electrònic o per carta. Alguns mai no vam creure que la pandèmia significaria un punt i apart en la història de la humanitat. Si de cas, hauria de servir per dues constatacions no sempre presents en el pensament contemporani: que els humans continuem essent uns éssers extraordinàriament fràgils; i, a la vegada, que els humans gràcies a la Cultura –entesa en el seu sentit més ampli que inclou la Ciència— som capaços de grans coses. Per exemple, de trobar una vacuna en menys d’un any capaç de vèncer la pesta.

Jo podria comentar l’escriptura en tot moment elegant de Susanna; la seva aparent facilitat per descriure’ns –i fer-nos creïble— tant la simplicitat, o la majestuositat, d’un paisatge, com el significat últim d’un poema, de qualsevol text literari o d’una pintura. L’Àlex és un escriptor amb capacitat per parlar, amb coneixement i ofici, sobre tots els temes que es proposa i això vol dir que per a ell escriure no és només una vocació sinó també una professió; i aquesta segona qualitat constitueix tota una garantia per a qualsevol que el vulgui llegir. També podria tornar a dir que l’Àlex Susanna és un home de cultura en el sentit més clàssic del terme, és a dir, una persona amb uns coneixements sòlids assimilats de forma progressiva i pausada absolutament a les antípodes del que podria ser l’autodidactisme tan freqüent –per tantes raons, totes elles prou justificades— al nostre país. L’Àlex sembla saber tot el que cal saber per poder exercir d’escriptor –en concret, d’assagista i poeta— amb plenes garanties i amb total naturalitat. I, finalment, també seria just subratllar l’extraordinària capacitat i voluntat de l’Àlex per esdevenir el centre d’una teranyina de relacions de la qual formen part escriptors i artistes de punts de vista ideològics i estètics molt distants quan no clarament oposats. L’Àlex Susanna practica una diplomàcia absolutament infreqüent entre els creadors culturals dels país la majoria dels quals solen viure arrecerats en la seva capelleta d’amics i seguidors més o menys lleials. D’altra banda, ell és un intel·lectual acostumat a manar, que ha exercit responsabilitats importants tant en l’empresa privada com en l’Administració Pública. Però en aquest país, si més no en l’àmbit cultural, que és el que jo conec, sovint passa que els càrrecs de responsabilitat no són ocupats per les persones més idònies i quan els ocupen no solen durar gaire. Això explicaria que l’Àlex Susanna hagués d’abandonar el Departament de Cultura després de no trobar-hi l’acomodament que a tots ens hauria beneficiat.

Però més enllà d’aquestes consideracions allò que més m’ha interessat d’aquest dietari és una de les preguntes que es pot despendre de la seva lectura: el món que ens retrata l’Àlex Susanna és un món que continuarà o que està a punt d’acabar-se? “Escurem un temps –escriu en una de les entrades—que potser és a punt d’acabar-se’ns –el temps tal com l’hem conegut fins ara, fet de màxima llibertat, disponibilitat i plens poders sobre tot— o ja se’ns ha acabat i no ho sabem, i l’únic que ens és dat de fer és escurar-ne els rosegalls”. L’Àlex es refereix a les conseqüències de la pandèmia; al punt i a part que ha pogut significar en la vida de cadascun de nosaltres i en la vida col·lectiva de la societat. Però jo he entès que la pregunta va més enllà; que allò que ha de resultar especialment inquietant és constatar que aquest mon amable, diplomàtic, on els conflictes més punyents acaben resolent-se al voltant d’una taula ben servida –i sóc conscient de la caricatura– s’està acabant no pas per culpa de la pandèmia sinó per l’evolució social que estem vivint. En general, els ciutadans catalans d’avui consumim més cultura que no pas fa trenta anys. Però en alguns àmbits, per exemple, el de l’assaig –que em sembla conèixer prou bé— i potser també en el de la poesia la recepció lectora és tan minsa que aquells que el practiquen –o que el practiquem—hem esdevingut una mena de secta on procurem no fer-nos mal els uns als altres. Fa pocs dies vaig assistir a la presentació d’Acaçar la boira el darrer llibre publicat per Ferran Sáez. Quants exemplars se’n vendran? I del dietari de l’Àlex? Estem parlant de dos dels millors assagistes actuals en llengua catalana.

Podríem pensar, d’entrada, que es tracta d’un problema local. Ja el professor Molas parlava fa uns quants anys de l’embut que es produeix, en l’àmbit de la literatura catalana, en el pas que va de la producció literària al consum. Quins canals fiables d’informació té el lector? Només la premsa escrita fa un esforç de comunicació i crítica. Però d’uns mitjans públics audiovisuals on prima l’obsessió per ser divertits i un Departament de Cultura que es limita, en el millor dels casos, a ser un administrador de competències no cal esperar iniciatives gaire ambicioses. I, naturalment, podríem també queixar-nos de la desafecció de la lectura que es produeix quan els escolars arriben a l’adolescència, etcètera. Però també podria ser que allò que estès en crisi fos aquest model de cultura basat en la lectura, en l’esforç per escriure bé, en la voluntat de coneixement; un problema en absolut local i del tot relacionat amb el predomini abassegador de les anomenades xarxes socials que han capgirat els sistemes tradicionals de transmissió de la informació. O podria ser que, en el cas català, es conjuminessin les dues causes fins a provocar una mena de tempesta perfecta que tampoc no sembla inquietar massa ningú, excepte els escassos escriptors que formen part de la secta.

Aquesta és, potser, la paradoxa més gran que suggereix la lectura del dietari de l’Àlex Susanna. És un brillant exemple de prosa assossegada que acaba per desencadenar una pregunta del tot desassossegant.

Dues o tres coses que jo sé de Mozart

El professor Juan Velarde Fuentes va publicar, l’any 1981, un llibre titulat El libertino y el nacimiento del capitalismo. Jo el vaig llegir en la seva quarta edició publicada el 2006 per La Esfera de los Libros. La tesi és ben senzilla: van ser el llibertins i els maçons els qui, amb la seva actuació, van dinamitar les estructures de l’Antic Règim i van possibilitar una revolució –la francesa— de la qual encara vivim, o hauríem de viure. Sobre la importància de la maçoneria en la destrucció de l’Antic Règim en parla un altre llibre que també em va interessar molt: Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales, de Philipe Blom, publicat per Anagrama el 2007. Hi apareixen els grans noms de la Il·lustració amb Diderot al capdavant. Els il·lustrats –molts d’ells, maçons o empeltats de l’esperit maçònic— van anar estenent-se com una taca d’oli entre les esferes polítiques de l’Antic Règim perquè eren els més preparats per a las tasques de govern i administratives. Fins a tal punt va arribar aquesta infiltració que alguns dels encarregats pel rei de vigilar els escrits dels enciclopedistes formaven també part de la colla dels il·lustrats. Els sistema de l’Antic Règim –ens venen a dir Velarde Fuentes i Blom— estava corcat des de dins.

He recordat aquests dos llibres després d’haver presenciat la versió del Don Joan de Mozart que aquests dies s’està representant a diversos teatres de Catalunya dins del cicle que cada any organitzen els Amics de l’Òpera de Sabadell. Jo hi estic abonat i, per tant, no m’ha estranyat gens la dignitat de la representació, la qualitat dels cantants que hi participen, l’obligada austeritat de l’escenografia que evita els deliris que els espectadors havíem de patir en teatres de més renom. Em permeto recomanar, als amants d’aquesta òpera que, un cop vista aquesta representació, demanin a una amistat, lloguin, o comprin la versió que, en el seu moment, en va fer Josep Losey. Tocaran el cel amb les mans.

Don Joan és la història d’un llibertí escrita per un llibertí de veritat: Lorenzo de Ponte, llibretista, com se sap, d’altres òperes de Mozart. La seva vida la va recollir, ell mateix, en unes Memòries de les quals en tenim una excel·lent versió en català obra del professor Antoni Seva, publicada per Quaderns Crema l’any 2006. Don Joan és oficialment la història d’un llibertí però és moltes coses més. Per exemple, sota l’aparença del Comanador s’amaga l’ombra del pare mort poc abans que Mozart comencés a compondre Don Joan. La seva trobada final és una escena plena de retrets i remordiments que ens recorda l’encara no existent, en aquell moment, univers freudià.

Els esforços de Don Joan, el llibertí, per ficar-se al llit amb Zerlina, la pagerola, donen la raó als arguments de Velarde Fuentes. Per aconseguir els seus objectius Don Joan conculca la base de l’organització social de l’Antic Règim: se salta els estaments oficials en els quals està dividida la societat i, amb aquesta actuació, obra una via d’aigua que va en la mateixa direcció dels esforços dels maçons. Les classes socials no son compartiments estancs, inamovibles, sinó que es poden barrejar ja sigui a causa de l’amor (o el sexe) en el cas dels llibertins; ja sigui a causa de la meritocràcia en el cas dels maçons. Com que no hagués passat la censura del rei Josep II –encara que es tractés d’un rei més “il·lustrat” que la majoria dels seus súbdits– Da Ponte i Mozart utilitzen la paraula però també la música i el mim. Per això, l’escena on els amics de Zerlina son convidats a entrar a palau i a ballar és tan important. Recordem-la: per tal de poder-se quedar a soles amb Zerlina, Don Joan ordena al seu criat Leporello que obri les portes del seu palau i hi faci entrar tots els convidats a la boda de Zerlina. Aquesta invitació ja constitueix una proposta absolutament revolucionària. Els camperols no entraven als palaus dels senyors a no ser que fos per fer-hi un servei concret. L’escena pot recordar aquella que diuen que van protagonitzar Napoleó i els seus generals quan uns quants anys més tard van entrar a Viena, victoriosos. Van tenir pressa per arribar al palau imperial, situat al centre de la capital, i posar les seves botes brutes de fang sobre la taula de l’Emperador. La notícia, quan es va conèixer, devia convèncer el poble més o menys conscienciat que això de la Revolució anava de veritat. I per si no quedava clar, Da Ponte i Mozart proclamen als quatre vents les danses que els camperols podran ballar un cop entrats a palau: el minuet, ball aristocràtic; la contradansa, ball burgès; i l’alemanya, ball popular. Altre cop, doncs, els esquemes trencats. No ha d’estranyar que els nobles contemplin l’escena amb estupor i que vulguin venjar-se de Don Joan.

Com ja ha estat repetidament subratllat, a La flauta màgica la petjada
maçònica és força perceptible. Tamino ha de superar diverses proves abans de ser digne de manar –o regnar, digueu-ho com vulgueu–. És el triomf de la meritocràcia, dels més capaços. Els que hem estat boy-scouts ja sabem de què va: per assumir més responsabilitats dins l’estructura de la secció havíem d’anar superant proves. Només els més preparats i persistents arribaven a cavaller escolta. (Jo només en vaig conèixer un). Tamino ha de mostrar que és un home fort, capaç de dominar les passions. I això de les passions ho hem d’entendre des de la perspectiva del segle XVIII que no és en absolut la del segle XIX. El segle XVIII és el segle de la Raó; el segle XIX, el de la passió. La mirada del segle XVIII sobre la dona és una mirada, en el millor dels casos, commiserativa. La dona es deixa endur, per
naturalesa, per la passió i, per tant, no és digne d’ascendir fins al capdamunt de l’escala social. És, també, el cas de Papageno. Li agrada beure i menjar i això l’aparta de l’esperit de sacrifici que han de tenir els homes superiors. Menjar, beure i portar al món papagenets i papagenetes. Tamino, mentrestant, haurà de suportar quedar aïllat de Pamina i aguantar els seus retrets i la seva desesperació. Per cert, la mirada de Salvador Espriu sobre la naturalesa humana i les seves passions s’assemblava força a la que fa possible que Tamino triomfi.

Crec recordar que en la versió que de La flauta màgica ens van oferir Els Comediants al Liceu l’obra acabava amb una mena de recompensa cap a Papageno, tot i no haver superat les proves. Si això hagués anat així, hauria estat una versió molt “progre” –per dir-ho d’una manera entenedora— de l’obra de Mozart. El reconeixement a la igualitat per baix. No sé si el nostre genial músic hi hagués estat gaire conforme.

Un sopar a Casa Darío

Devia ser la primavera o la tardor de 1982 quan l’intel·lectual i polític gallec Xosé Filgueira Valverde (1906-1996) va visitar Barcelona. Ell ja coneixia la ciutat si més no des de l’any 1935 quan havia guanyat la càtedra de llengua i literatura espanyoles de l’Institut Jaume Balmes. Ara, als seus més de 70 anys, tornava a Barcelona com a conseller de Cultura del primer govern autonòmic de Galícia en mans d’Alianza Popular. Havia començat com a galleguista abans de la guerra civil. Després de la contesa havia acceptat càrrecs de responsabilitat dins del franquisme –alcalde, durant molts anys, de Pontevedra— i en conjunt representava aquest galleguisme moderat tan semblant, en alguns aspectes, a la Lliga catalana. Galleguistes i gent d’ordre. La figura de Filgueira Valverde ha estat objecte de molts homenatges a Galicia i, a la vegada, combatuda pel nacionalisme gallec no contaminat pel franquisme que, tanmateix, no qüestiona els seus mèrits acadèmics i literaris.

Després, Filgueira Valverde va voler sopar amb la colònia gallega de Barcelona. El sopar es va fer al restaurant Casa Darío del carrer Consell de Cent, especialitzat, aleshores i ara, en cuina gallega. El menjador estava ple de persones rellevants de procedència gallega com ara el delegat del Banc d’Espanya a Barcelona. El missatge de Filgueira Valverde va ser clar: els ciutadans gallecs que vivien a Barcelona havien de fer costat a l’autogovern de Catalunya i a les seves institucions.

És possible que Nuñez Feijoo hagi practicat, en un període determinat de la seva vida política, aquest galleguisme moderat, de dretes, tan arrelat a Galícia. Però no ha calgut gaire temps per comprovar que, si de cas, aquesta moderació s’ha quedat dins del territori que ell ha governat fins fa ben poc. Pressionat per l’ala més dura del PP, Nuñez Feijoo ha acabat per assumir uns punts de vista radicalment allunyats dels de Filgueira Valverde que, a la seva manera, va voler contribuir a l’entesa entre espanyols. Allò va ser un miratge que va durar fins que els franquistes es van adonar que no serien jutjats per ningú i van començar a exhibir-se amb un desvergonyiment cada vegada més desacomplexat. Nèstor Luján, del qual aquest any celebrem –o hauríem de celebrar— el centenari del seu naixement, va advertir en més d’un article que la dreta espanyola que es va articular després del franquisme no es creia plenament els valors democràtics i que això constituïa un pes feixuc capaç de condicionar el futur de la política i la societat espanyoles. El temps li ha donat la raó.

Així que va poder Felipe Gonzalez es va desfer del llast del marxisme i el PSOE va arraconar al quarto dels mals endreços algunes de les seves figures històriques més preeminents. Penso, per exemple, en Indalecio Prieto, Juan Negrín, Largo Caballero o el propi Manuel Azaña, encara que aquest darrer no fos del partit. En canvi, ¿quan temps ha calgut per desterrar el nom de Franco de places i carrers? ¿Quants ciutadans menors de 40 anys saben, per exemple, que Queipo de Llano, nom ara tan d’actualitat, es va comportar durant la nostra guerra incivil com un autèntic assassí? Només cal llegir Paul Preston i el seu holocaust espanyol per fer-se’n una idea.

Ja fa anys que l’esquerra política espanyola és homologable, en termes generals, a l’esquerra dels països democràtics europeus. De la dreta no es pot dir el mateix. La dreta espanyola ve, majoritàriament, de Franco. La dreta francesa, per exemple, de la lluita contra el nazisme i de l’assumpció real dels valors democràtics i liberals. I Churchill, paradigma de la dreta anglesa, va ser un dels salvadors de la democràcia –o el salvador de la democràcia— en un dels moments més tràgics i dramàtics del segle XX europeu. Però no només la dreta espanyola ve majoritàriament de Franco sinó que en el període de temps que va de Filgueira Valverde a Nuñez Feijoo ha fet una reculada tan notòria que, en aquests moments, constitueix un dels principals problemes per a la bona política i la convivència entre tots plegats. S’ha convertit en una força desestabilitzadora de la nostra democràcia. I així anem.