La tibetització de Catalunya
Està a punt d’acabar l’any 2022 i amb ell la teòrica celebració del centenari del naixement de Nèstor Luján. I dic teòrica perquè aquesta commemoració hauria passat sense pena ni glòria sinó hagués estat per la iniciativa de l’ajuntament de Mataró d’organitzar una exposició en memòria seva al Museu d’aquesta ciutat on va néixer i viure fins als 9 anys. D’aquesta exposició jo no sóc el més indicat per parlar-ne perquè n’he estat, a petició de la directora del Museu, el comissari.
El 18 de maig del 1983 Nèstor Luján va publicar un article a La Vanguardia titulat “La tibetización de España”. Amb l’excusa de la celebració del centenari del naixement d’Ortega i Gasset, Nèstor recupera la idea de la tibetització d’Espanya, és a dir, la tendència a l’aïllament que el filòsof feia néixer en el Concili de Trento. “Nos sobrecoge –escriu Nèstor— que estemos dispuestos a tibetizarnos en nuestras patrias, en nuestras regiones, a vivir intensamente nuestros pequeñísimos problemas. Nos estremece imaginar que lleguemos al caso de siempre, que lo que importa y pasa en el mundo no nos parezca ser digno de ser convivido por nosotros de una manera intensa”. Nèstor es referia tant a la situació d’Espanya com a la de Catalunya i la seva reflexió partia de la polèmica sobre si era més correcte parlar simplement de “crema” per referir-se a aquestes postres –com es reivindicava des d’alguns sectors– o si calia dir “crema catalana” perquè no era l’única existent al món, i aquesta era l’opinió que ell defensava.
Aquest article m’ha vingut al cap a propòsit de l’escàs ressò que ha tingut el centenari del naixement de Luján. Escàs ressò vol dir que, per exemple, ni el govern del nostre país ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya han pres cap mena d’iniciativa per divulgar la seva figura i la seva obra. Ignorància, sectarisme, indiferència o les tres coses a la vegada? La classificació ideològica dels nostres intel·lectuals, escriptors i periodistes ens evita el treball de llegir-los. El que ens interessa és saber si son, o eren, de dretes o d’esquerres i tota possible discussió –sobre la immigració, les centrals nuclears o la invasió d’Ucraïna— queda sotmesa no a la fortalesa dels arguments esgrimits sinó a l’etiqueta ideològica que acabem per penjar al nostre contra-opinant. En aquest context, en Nèstor ho té molt complicat perquè la seva figura i obra sobrevisqui. Per a la generació de periodistes que van participar de forma activa en la Transició era, evidentment, un personatge de dretes. Es manifestava a favor de les polítiques de Reagan i Tatcher, estava inequívocament a favor de l’OTAN, se’n reia de Sartre i els seus acòlits més o menys marxistes i observava amb perplexitat com el PSUC, aleshores al govern de la ciutat, convertia l’anàrquica festa del Carnestoltes, que havia deixat d’estar prohibida, en una endreçada i pautada celebració. ¿Però no era aquest mateix Nèstor aquell que havia acabat, durant el franquisme, davant del Tribunal d’Ordre Públic, condemnat i destituït com a director de Destino? ¿I no és cert –encara que l’únic llibre sobre aquest episodi ho ignori—que els seus articles setmanals Destino van ser un dels inductors de la vaga de tramvies de Barcelona del 1951? I, a la vegada, ¿no es manifestava Nèstor Luján partidari de totes les llibertats possibles inclosa la de la interrupció de l’embaràs i l’eutanàsia? Es declarava epicuri i amant del luxe i això semblava un pecat mortal per a les esquerres i a la vegada admetia que, encara que tingués més por que ningú, era incapaç de creure en qualsevol mena de transcendència, i això podia semblar un sacrilegi per part de les dretes.
Si aixequem una mica més la mirada comprovarem que el periodisme de Nèstor Luján, separat el gra de la palla perquè va escriure milers d’articles, brilla de forma especial quan reflexiona sobre els problemes de fons de la societat que li ha tocat viure tant des del punt de vista polític, o geo-polític, com social. Ell és dels primers en adonar-se de la decadència d’Europa i això no és fruit de cap elucubració teòrica sinó dels viatges que ha pogut fer, i especialment del que fa al Japó i a Hong- Kong el gener del 1984. La puixança econòmica de l’Extrem Orient contrasta amb la conformitat espiritual d’Europa. “Espero –va escriure– que dintre d‘uns anys, quan els historiadors del futur es demanin de què va morir Europa, com que no els mancaran explicacions, no oblidaran aquesta, que és fonamental: l’horror a la cultura pròpia”. I sobre la substitució de la cultura de les lletres per la cultura de la imatge diu: “Hemos pasado de la persuasión de las letras o a la conformada fascinación de la imagen que iguala ilusiones y desengaña de aventures. Tota una mitología se está desmoronando”.
Podríem dir, doncs, que Nèstor Luján ha estat una de les víctimes de la tibetizació sobre la qual ens alertava. Perquè no es tracta d’un cas aïllat. En aquests últims temps la tibetització ha crescut a Catalunya de forma considerable especialment en el camp de determinades polítiques culturals i en molts dels espais dels mitjans públics de comunicació. La Biennal del Pensament, per exemple, organitzada pel CCCB ha portat a Barcelona alguns dels pensadors i creadors més destacats de tot el món. Quin seguiment se n’ha fet des dels nostres mitjans públics? Més aviat escàs, per dir-ho en termes no ofensius. I, en canvi, la proporció d’espai dedicat al món casteller –per posar un exemple ben vistós– ha crescut d’una forma espectacular de manera que, mentre dura la temporada, se’n fa, en els nostres espais públics de ràdio i televisió, un seguiment exhaustiu amb programes especials i informació i comentaris sobre els “resultats” de cada trobada. No tinc res a dir sobre l’afició a crear castells humans a canvi, això sí, que es reconegui que es tracta d’una pràctica d’alt risc especialment polèmica pel que fa als dubtes ètics que planteja la utilització de nens i nenes en l’anomenat pom de dalt.
Tibetitzem el país quan celebrem centenaris que en comptes de servir per mirar el personatge homenatjat amb els ulls d’ara ens limitem a repetir sense gaire esforç els seus mèrits literaris i patriòtics. Tibetitzem el país quan estimulem o premiem treballs històrics o literaris que no tenen en compte la situació internacional de la figura o episodi estudiat com si a Catalunya haguéssim viscut dins d’una capsa impermeable a les grans sacsejades ideològiques del segle vint. Tibetitzem el país quan no som capaços d’honorar tal com es mereixen els nostres savis i escriptors simplement perquè no son dels “nostres”. Jo he vist de lluny com a Ripoll el president Pujol s’entestava a convèncer Monsterrat Caballé que podria ser una de les màximes ambaixadores de la catalanitat. Si més no, a les dues últimes conselleres de Cultura els ha faltat aquesta altura de mires. I ajuda a la tibetització del país la revista Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’últim número de la qual publica un article en memòria de Maria Matilde Almendros, una de les veus més professionals i més familiars en la ràdio de la nostra infantesa i adolescència. Però del centenari de Nèstor Luján no se’n diu res. L’homenatge a Maria Matilde Almendros el crec del tot merescut. Em queixo no del que hi ha a Capçalera sinó del que hi falta.
Jean François Revel, un dels grans periodistes francesos del segle XX, tenia Nèstor Luján en gran estima fins al punt de tractar-lo, en una carta manuscrita, d’”estimat amic i mestre”. Els francesos –ja ho sabem—no son gaire partidaris de la tibetització de les seves figures i de la cultura que aquestes figures han creat. Més aviat al contrari. Deuen tenir molts defectes, com tots nosaltres, però el seu país se’l creuen. I potser, tal com no es cansa de dir l’Àlex Susanna, aquest és un dels nostres grans problemes. Que no ens acabem de creure el país que tenim i les seves figures. Potser és això.
"Amo les faules del filòsofs;
