Rafael Santos Torroella era un personatge que quan entrava a la redacció d’El Noticiero Universal –responsable de les pàgines d’art que es publicaven cada setmana– es feia notar. Jo el veia un home alt i robust, de cabells negres i brillants, lleugerament ondulats, com de gitano presumit, amb un bigoti gros, optimista, que contrastava amb els de línia fina, tipus Clark Gable, que encara s’arrossegaven. Tenia la veu gruixuda i caminava una mica lent i feixuc i aquest aspecte de baluerna li conferia als meus ulls, encara quasi adolescents, un aire de solemnitat incontestable. En canvi, així que parlaves amb ell t’adonaves del seu to bonhomiós i paternal que s’accentuava amb els joves de la redacció –amb mi o amb Salvador Saura i Ramon Torrente, els dissenyadors que anys després fundarien les Edicions de l’Eixample– potser perquè la manca de fills i la seva vocació didàctica li creaven una predisposició especial envers nosaltres. Guardo, emmarcat a la paret de l’estudi, un dibuix que em va fer sobre una quartilla, en una de les seves visites setmanals a la redacció. Com el lector d’aquestes ratlles podrà comprovar se’m veu amb els cabells llargs, la ratlla al mig, i ulleres de pal gruixut, talment com un conspirador nihilista del segle XIX.
Així em va dibuixar Rafael Santos Torroella, sense que jo en fos advertit, un dia de finals dels seixanta o principis dels setanta a la redacció d’El Noticiero Universal del carrer Llúria.
Rafael Santos Torroella va morir el 2002; la seva vídua, Maite Bermejo, el 2013. Una part del seu llegat finalment s’ha pogut quedar a Catalunya, concretament a Girona. I això malgrat la desídia que un primer moment van mostrar les autoritats culturals d’aquest país –i Ricard Mas, el crític i amic que millor coneix l’obra d’en Santos ho sap prou bé– i malgrat l’estúpida resistència de la CUP local que va arribar a posar un plet contra l’alcalde que no era altre que Carles Puigdemont. Perquè, així i tot, es tracta un fons de valor extraordinari: 1197 obres a més del seu arxiu i la seva biblioteca que en total sumen uns 80.000 documents. Ara, una part d’aquestes obres d’art, i d’aquesta documentació, es pot veure al Museu d’Història de Girona dins d’una mostra titulada “Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i Maria Teresa Santos Torroella”. De jove, en Santos Torroella havia arribat a conèixer Garcia Lorca en una de les visites que aquest havia fet a Valladolid. De la visita, en guardava un record persistent perquè en la conversa ell havia criticat Ruben Darío i Lorca, contràriament al que Santos esperava, l’havia defensat i li havia recitat uns versos del poeta nicaragüenc. Des d’aquells temps anteriors a la guerra civil fins que la salut li ho va permetre, el nom de Santos Torroella està lligat al d’alguns de artistes catalans i espanyols més destacats –que sovint ell veu créixer i empara– o a iniciatives de tanta transcendència com els Congressos de poesia celebrats a Segovia, Salamanca i Santiago de Compostel·la a principis dels anys cinquanta.
A Rafael Santos Torroella jo li vaig dedicar un dels meus Deu daus, un llibre de retrats literaris que va tenir la sort de guanyar el premi d’assaig Joan Fuster i el Premi Nacional d’Assaig que el Departament de Cultura atorgava cada tres anys. Tot això passava l’any 1991. Des d’aleshores no havia tornat llegir allò que s’hi diu. I m’he quedat parat per les confidències que hi fa el protagonista i que –ara ho veig clar– van provocar que Maite no es mostrés gaire satisfeta del resultat. Algunes no sé si ara les transcriuria en un text destinat a ser publicat perquè, tot i que resulten il·lustratives, pertanyen de ple a la vida privada dels qui les protagonitzen. D’altres, en canvi, em semblen més significatives per entendre en la seva complexitat aquells primers anys de postguerra. Per exemple, quan Sagarra visita Santos Torroella a casa seva per indicar-li que li agradaria assistir al Congrés de Segovia però ell no li pot dir que sí perquè qui tria els representants catalans és Carles Riba, el qual no té cap intenció de proposar-lo. O quan Riba posa com a condició per assistir-hi poder parlar català a la sessió inaugural. I en Santos em diu que ho va consultar a Ridruejo i que aquest li va contestar: “Para lo que va a durar el catalán” i la resposta va ser afirmativa. En un dinar posterior jo explico aquesta anècdota a Antoni Tàpies i aquest opina que l’autor d’aquesta frase no podia ser Ridruejo sinó Antonio Tovar.
L’exposició de Girona permet fer visible l’aportació decisiva de Santos Torroella al renaixement de la consolidació de les arts d’avantguarda després de la guerra civil –Cobalto, Dau al Set– i el seu paper al costat de Joan Miró, Salvador Dalí, Joan Brossa, Joan Ponç, Modest Cuixart, etc. A mi m’ha emocionat especialment poder veure dibuixos originals de Garcia Lorca o reconèixer els quadres de Joan Hernández Pijoan. Abans de poder professionalitzar-se com a pintor aquest artista va treballar com a secretari de redacció d’El Noticiero i es va erigir en ferm protector dels joves (iconoclastes) que aleshores començàvem.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Una nit d’hivern de 1966, en ple mes de febrer, dins la programació de la “III Semana de cine español” es va presentar a Molins de Rei la pel·lícula La caza de Carlos Saura. Jo hi era. Tenia 18 anys i en feia dos que havia entrat a treballar a “El Noticiero Universal”. No sé com devia arribar-hi, a Molins de Rei, perquè no tenia cotxe, ni tampoc sé qui em va avisar de l’esdeveniment. El que sí recordo és el vestíbul de la sala: fosc, ombrívol, amb figures humanes amb prou feines perceptibles amb el rostre entre expectant i temorós. Semblava una conspiració. En certa manera, ho era. No vaig veure Carlos Saura ni cap dels actors que intervenien a la pel·lícula. Tampoc no els hauria reconegut. En silenci vam entrar a la sala i en silenci vam començar a ser enduts per la tensió in crescendo del relat: una innocent jornada de cacera que acaba amb la mort violenta dels quatre protagonistes en un clima de degradació moral que constituïa una metàfora quasi explícita del franquisme.
Una escena de la pel·lícula La caza.
Només puc parlar per mi: la pel·lícula em va produir un impacte difícilment explicable a les generacions que no van viure el franquisme. El franquisme era com un immens matalàs (Raimon, dixit) sota el qual ens ofegàvem sense acabar de morir. De tant en tant, però, algú feia esclatar davant dels nostres ulls una pel·lícula, un recital, una obra de teatre que actuava de poderós estimulant com el “sí, se puede” que molts anys després s’inventaria Obama i copiarien els nostres indignats peninsulars. A l’impacte que vaig experimentar amb La caza en van seguir dos més: el recital de Raimon a la festa major de Gràcia l’any 1967 i la visió de Marat-Sade, al Poliorama, el 1968. Aquests impactes no m’han marxat del cap. No sé si Raimon va cantar el “Diguem no” escapçat que li permetia la censura. En tot cas, fos aquesta o alguna altra de les seves cançons –¡de protesta!– allà em vaig adonar que la meva pretesa valentia intel·lectual i ideològica estava recoberta per una immensa por que em tenallava. Raimon no la tenia aquesta por i cantava a favor de la llibertat sabent que a la cantonada, o rere l’escenari, l’esperava literalment la Guàrdia Civil. I amb el Marat-Sade vaig descobrir una altra manera de fer teatre que no tenia res a veure amb una obra de tres actes i teló. Serena Vergano brandava un ganivet sobre el cap de Marat pocs moments abans d’assassinar-lo mentre el cor de goliards cantava allò de “Marat, ¿que has hecho de la Revolución?” just quan les jornades del Maig del 68 acabaven de fracassar.
Després, i durant molts anys, no em vaig perdre cap de les pel·lícules de Carlos Saura que es van estrenar regularment. Més enllà de les que d’una forma metafòrica seguien parlant del franquisme i del seu impacte en la societat espanyola recordo Bodas de sangre, versió cinematogràfica de l’adaptació que n’havia fet Antonio Gades per al seu ballet. Jo havia vist aquesta adaptació en una representació que se’n va fer al Poble Español de Montjuic –per cert, no sé per quines raons però amb assistència del president Pujol– i on l’aleshores parella del ballarí, la meva idolatrada Marisol, hi tenia un discret paper. També tinc molt present Goya en Burdeos on Saura repassa els darrers anys de la vida d’aquest genial pintor, aragonès com ell. L’ús del color per part de Saura –en aquestes pel·lícules, i també a Flamenco, per exemple– continua essent un espectacle visual com poques vegades es pot veure en un cine.
Carlos Saura era germà del pintor Antonio Saura mort fa uns anys. Antonio Saura pintava uns quadres on el negre era el color predominant. Per anar-los a veure, els més decidits pelegrinàvem a Conca on una colla d’artistes havia organitzat un Museu d’Art Abstracte perquè en aquells temps a Madrid no en volien cap. Molins de Rei i Conca. De tot això fa molts anys. Però sense Carlos i Antonio Saura, i molts altres artistes, escriptors i creadors en general, no seríem on som. Van ser, ells sí, llum en la foscor.
El seu ofici, que ha estat el d’escriure, Josep Espinàs l’ha dominat com poques persones ho han fet en la nostra literatura contemporània. Potser el seu registre lingüístic és menys ampli, més urbà, que el de Josep Maria de Sagarra però la diferència radica sobretot en la mirada i l’estil: l’escriptura de Sagarra resulta vigorosa, a voltes dramàtica; la de l’Espinàs, amable, suau, si més no en l’aparença. Em consta que el savi Corominas més d’una vegada s’havia posat en contacte amb ell per preguntar-li o comentar-li determinades paraules que havia usat en els seus textos.
Per a mi va ser un grandíssim honor –i no exagero– compartir amb ell l’última pàgina del diari Avui; i, també, és clar amb Montserrat Roig, i a la mort d’aquesta escriptora, amb Ramon Solsona. La meva admiració cap l’Espinàs era rotunda, sense fissures. Un mestre. Un mestre, sobretot, pel que fa a la seva inigualable habilitat per dir el que volia, i per dir-ho tal com ell volia. L’Espinàs ha dominat fins a tal punt l’ofici d’escriure que si en un dels seus articles hagués dit, o insinuat, que dos i dos fan cinc la meitat dels lectors –entre els quals probablement em comptaria– haurien entrat, si més no, en dubte. Els articles els escrivia a raig, directament a màquina, i pràcticament sense cap correcció, i ho puc verificar perquè durant molts anys vaig ser l’encarregat de rebre els seus articles i editar-los.
L’Espinàs va començar com a escriptor de novel·les. L’any 1957 ja n’havia publicat cinc. A criteri de Pere Gimferrer, en possessió d’un excel·lent criteri, son novel·les que beuen de la novel·la contemporània nord-americana, és a dir, que s’aparten força, o del tot, de l’herència noucentista. Però aquest esforç de modernitat, a la recerca d’un públic el més majoritari possible, topa amb la realitat del país. L’any 1957 els llibres en català continuen essent un producte minoritari no només escapçat per les prohibicions i la censura sinó també per la manca de crítica i, en general, de difusió; i, per tant, amb un nombre de lectors forçosament limitat. És, finalment, en la no ficció on l’Espinàs trobarà el públic majoritari que buscava. Els llibres de viatges, per Catalunya i per diverses contrades de l’Estat espanyol, el faran extremadament popular. I en l’èxit d’aquests llibres hi veiem també aquesta doble o triple lectura que permeten molts dels seus articles: estan escrits de la forma més clara i més entenedora possible; una prosa que mai no espanta al lector. Però si gratem una mica més observarem que rere aquesta senzillesa hi ha un pensament complex, o molt més complex del que pot semblar a primera vista. Posaré l’exemple del viatge per Castella. Mentre l’Espinàs mira a terra i ens descriu les herbes que hi veu en un aparent exercici de prosa miniaturista en realitat ens està elaborant tota una teoria sobre la poesia de Machado.
La seva sèrie “A peu per…” constitueix un magistral model de prosa ben escrita i de capacitat per enganxar al lector des de la primera pàgina. L’Espinàs ha fet llegir a milers de ciutadans i els ha fet llegir textos que parlaven del país; d’un país amable i simpàtic; en definitiva textos que projectaven un sentiment d’autoestima col·lectiva que el lector de seguida feia seu. En una societat, com la nostra, tan sensible a l’opinió dels altres, la demostració aparentment humil de creença en el propi país ha constituït una formidable injecció de moral col·lectiva. Aquesta és també una de les raons per les quals el lector comú s’ha estimat els llibres de Josep Maria Espinàs i la figura de qui els ha escrit.
Com que aquest bloc rep el nom de “Dietari obert” se’m permetrà una reflexió personal. Jo no he tingut sort en les meves relacions amb Josep Maria Espinàs. Suposo que en aquesta falta de sintonia hi ha comptat molt la meva feina com a biògraf. En la presentació d’un llibre coordinat per la recordada Patricia Gabancho, on tots dos hi tenim una col·laboració, ell va manifestar de forma explícita la seva disconformitat amb el gènere biogràfic perquè –deia– l’únic que compta en la relació entre un escriptor i els seus lectors és l’obra; en cap cas, la vida. La meva relació amb Nèstor Luján tampoc devia afavorir la nostra relació. Va intentar condicionar, sense cap resultat, la biografia que li vaig dedicar. I tampoc no va ajudar a aquesta relació la meva sospita que ell no va fer prou perquè tirés endavant el meu propòsit que l’ajuntament de Barcelona dediqués un carrer al seu cunyat –o sigui Nèstor Luján–. Es evident que si l’Espinàs era capaç d’escriure amb tant convenciment sobre tot el que veia –persones i paisatge– també ho era a l’hora de projectar la seva imatge. En tot cas, i com que estem parlant d’un escriptor, aquesta característica no es pot considerar en absolut un desmèrit.
"Amo les faules del filòsofs;
