La primera escena em va produir un desassossec que, en el millor dels casos, ja no em va deixar al llarg de la projecció. En el millor dels casos. En els pitjors –per dir-ho d’alguna manera– no em vaig poder estalviar una emoció extrema –no m’agrada plorar– . Vaig parar un moment la projecció i em vaig posar un raig de conyac a la tassa que tenia sobre la taula. Els companys que havia convidat feien, en silenci, el mateix. Ara, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, no trobo l’adjectiu que pugui resumir tot el que significa el film per a ells i elles –les víctimes– però també per a nosaltres –els sobrevivents d’un segle XX dels horrors del qual mai no podrem acabar de fugir. Finalment, miro el DVD que tinc al davant i m’adono de l’exactitud del títol: “Shoah” o sigui catàstrofe.
Els quatre discos que formen el DVD no constitueixen cap novetat. Formen, en conjunt, la pel·lícula documental que Claude Lanzmann va donar a conèixer el 1985 i que dura unes 10 hores. Lanzmann (1925 – 2018) ha estat un dels intel·lectuals importants en la França de la segona meitat del segle XX. Va participar en la Resistència contra els nazis i, després, va exercir de director de Les temps modernes, la mítica revista fundada per Jean Paul Sartre i de la qual també formava part Simone de Beauvoir. D’aquesta última en va ser amic i confident. Un cop jubilat es va dedicar durant 10 anys a trobar, entrevistar i filmar supervivents, botxins i espectadors de l’Holocaust. No va ser una feina gens fàcil perquè molts dels supervivents no volien recordar; la majoria de botxins havien mort o s’amagaven; i els espectadors –o sigui els habitants que vivien prop d’un camp d’extermini– acabaven per dir que ells no hi havien pogut fer res. Però Claude Lanzmann i el seu equip van voltar per mig mon –Polònia, Alemanya, Estats Units, Israel… — fins aconseguir el testimoni personal de desenes persones i grups de ciutadans. La versió que jo tinc està subtitulada en castellà. No existia, però, un llibre que permetés llegir en català els diàlegs que les entrevistes provoquen. Des de fa pocs mesos, tenim aquest llibre. Dins la col·lecció Flâneur del Grup Confiteria s’ha publicat Shoah de Claude Lanzmann en traducció de David Cuscó i Escudero.
Aquella primera escena que tant em va emocionar consisteix en la visió d’una barqueta conduïda per un home que canta. Però prefereixo que sigui el mateix Lanzmann el qui ho expliqui: “L’acció comença a l’actual Chelmno, Polònia. A vuitanta quilòmetres al nord-est de Lodz, al cor d’una regió que havia tingut una abundant població jueva. Chelmno va ser el primer camp polonès on es va fer servir gas per exterminar jueus. Va començar a funcionar el 7 de desembre del 1941. Quatre-cents mil jueus hi van ser assassinats en dos períodes: des del desembre del 1941 fins a la primavera del 1943, i dels del juny del 1944 final gener del 1945. La manera d’administrar la mort va ser la mateixa fins al final: camions de gas. Dels quatre-cents mil homes, dones i nens que van arribar a aquest lloc, dues persones se’n van escapar: Michel Podchlebnik i Simon Srebnik. Simon Srebnik, supervivent de l’últim període, en aquell moment tenia tretze anys i mig. Al seu pare l’havien matat davant seu, al gueto de Lodz, a la mare la van asfixiar als camions de Chelmno. Les SS el van reclutar en un dels comandos de jueus de treball que asseguraven el manteniment dels camp d’extermini i que també estaven condemnats a mort. Amb els turmells encadenats –com tots els seus companys– el noi travessava cada dia el poble Chelmno. Havia sobreviscut més temps que els altres a causa d’una agilitat extrema, gràcies a la qual guanyava les competicions que els nazis organitzaven entre els encadenats, concursos de salt o de velocitat. I també a causa d’una veu melodiosa: unes quantes vegades a la setmana, quan calia donar menjar als conills del corral dels SS. Simon Srebnik, vigilat per un guàrdia, remuntava el riu Ber en una barqueta fins als afores del poble, cap als prats d’alfals. Cantava melodies de folklore polonès i el guàrdia, a canvi, li ensenyava cançons militars prussianes. A Chelmno tothom el coneixia Els pagesos polonesos i també els civils alemanys, ja que aquesta província de Polònia havia estat annexada al Reich des de la caiguda de Varsòvia, germanitzada i rebatejada Wartheland. També havien canviat Chelmno per Kulmhof, Lodz per Litzmannstadt, Kolo per Warthbrucken, etc. Colons alemanys s’havien instal·lat per tot el Wartheland, i a Chelmno hi havia una escola de primària alemanya. La nit del 18 de gener del 1945, dos dies abans de l’arribada de les tropes soviètiques, els nazis van matar d’un tret al clatell els últims jueus de treball. Simon Srebnik també va ser executat. La bala no va tocar cap centre vital. Quan va recuperar el sentit, es va arrossegar fins a una cort de porcs. Un pagès polonès el va recollir. Un metge de l’exèrcit roig el va cuidar i el va salvar. Alguns mesos més tard, Simon va marxar cap a Tel- Aviv amb altres supervivents”.
Claude Lanzmann
Claude Lanzmman el va descobrir a Israel. I el va convèncer perquè tornés a Chelmno a cantar. Simon Srebnik s’hi va avenir. Sobre un fons d’un matí emboirat, l’espectador veu, lluny, una barca que remunta un petit riu i una veu que canta:
Una caseta blanca
viu en el meu record.
És en aquesta caseta blanca
que somio cada nit.
I a partir d’aquesta primera escena, “una obra mestra en estat pur” en definició de Simone de Beauvoir. Una obra mestra on periodisme i cinema s’uneixen fins a crear un document imprescindible, des del punt de vista ètic i des del punt de vista estètic, per entendre la dissortada història del nostre segle XX. No exagero.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Durant l’últim decenni del segle XVIII es va formar, a la petita i tranquil·la ciutat alemanya de Jena, relativament a prop de la frontera francesa, un cercle de filòsofs, poetes i escriptors que va revolucionar el pensament i l’escriptura en plantejar-se la reivindicació del jo en totes les seves dimensions. Estem assistint al naixement del Romanticisme no pas casualment en els anys convulsos de la Revolució francesa, el fruit polític més destacat dels principis de la Il·lustració. No sé si per als especialistes en la matèria el llibre que vull comentar aporta novetats més o menys inesperades. El que puc dir és que per al lector comú es tracta d’un text fascinant per les biografies que hi surten i per les idees que es recullen i s’hi exposen. El llibre es titula Magníficos rebeldes i porta un subtítol del tot aclaridor: Los primers románticos y la invención del yo. Està centrat en la figura de Caroline Schlegel (1763 – 1809), de jove empresonada pel seu suport a la Revolució Francesa; tres vegades, casada; escriptora, traductora, crítica literària i musa del Cercle de Jena tal com la defineix l’estudiosa Andrea Wulf, autora d’aquest monumental treball.
En les seves classes a la universitat de Jena, el filòsof Fichte introdueix el concepte del “jo” (ich). L’única certesa és que el mon s’experimenta a través del jo i és a través d’aquest poderós acte inaugural que el no ich –és a dir, el mon extern que inclou la naturalesa, els animals, les altres persones, etc.– arriba a existir. El jo com a suprem motor del lliure raonament. Per les pàgines del llibre desfilen, entre d’altres, August i Frederic Schlegel, germans de Carolina; el poeta Novalis i el filòsof Hegel; el geògraf, i científic, Alexander von Humboldt; i, com a màxima autoritat reconeguda per tots, Goethe que viu a Weimar però passa temporades a Jena. Acostuma a viatjar amb el seu inseparable Schiller i per la seva edat –vint anys més gran que la majoria de membres del Cercle–; per la seva condició social –conseller privat del duc Carles August del ducat de Sajonia-Weimar–; i pel seu prestigi intel·lectual és escoltat i respectat enllà de les polèmiques que trenquen amistats i creen desavinences més o menys perdurables. La personalitat de cadascun d’ells, i les relacions interpersonals que teixeixen i desteixeixen; les discussions filosòfiques i les crítiques als llibres que publiquen; els afers sentimentals que estableixen o trenquen; la generositat amb què protegeixen els qui passen un mal moment econòmic o sentimental, tot plegat crea un univers elevat d’idees però servit des d’una aproximació a la vida personal que no estalvia detalls difícils de trobar en una biografia.
Johann Gottlieb Fichte (1762 – 1814)
Johann Wolfang von Goethe (1749 – 1832)
¿Com pot saber un biògraf –en aquest cas, una biògrafa– quin temps fa en un dia determinat de la vida dels seus personatges o descriure la reacció exacte d’algun d’ells davant la mort d’un amic o d’una persona estimada?. Aquestes preguntes poden tenir un interès molt relatiu per al lector comú però, a mi, que he practicat l’ofici de biògraf, m’han intrigat molt. Ho dic perquè estem parlant d’un llibre de pes. Ocupa, en la versió castellana, un total de 592 pàgines. Però el text pròpiament dit en té 403. La resta son notes, bibliografia i l’índex onomàstic.
He recordat que, fa una mica més de vint anys, quan vaig escriure la biografia de Nèstor Luján vaig haver de trobar un arxiu que en el seu fons tingués la col·lecció sencera Destino i que em deixés fotocopiar els 3500 articles que jo necessitava tenir a casa. Quan, finalment, el vaig trobar una noia, a càrrec meu, es va passar unes quantes setmanes complint l’encàrrec. I puc recordar perfectament les biblioteques i els arxius que he visitat en cadascuna de les biografies que he escrit.
No hi ha cap secret: la imparable digitalització ha afectat de ple el camp de la investigació biogràfica de manera que aviat les persones anomenades amb simpatia “rates de biblioteca” passaran a ser –o ja son– “rates d’ordinador”. Aquesta possibilitat d’investigar sense haver-se de moure de la cadira és reconeguda per Andrea Wulf ja en la primera pàgina del capítol d’agraïments. La biògrafa subratlla que “en los últimos veinte años, internet ha facilitado mucho la investigación. Muchas cartas, manuscritos e ilustraciones originales están ahora disponibles en línea (…); también gran número de libros de los siglos XVIII i XIX. No sé qué habría hecho sin la vasta colección de libros escaneados en la página web de Internet Archives y de muchas de las bibliotecas digitales alemanas (…) y sin las obras de escritores alemanes recogidas en Zeno.org.” Andrea Wulf va redactar bona part del seu estudi durant la pandèmia. Sense sortir de casa. El resultat segueix essent un llibre enlluernador.
Al llarg dels anys que he viscut a Major de Sarrià era habitual trobar-me pel carrer a l’Emili Teixidor i al Ricard Torrents. Amb l’Emili ens portàvem 15 anys; amb en Ricard, 10. No érem, doncs, de la mateixa generació sobretot si tenim en compte que hi havia la guerra civil per entremig. Amb tots dos m’unien lligams que van propiciar una amistat que, per part meva, no era tant de col·lega a col·lega com d’admiració. Amb l’Emili ens unia la participació que l’un i l’altre havíem tingut a la revista Oriflama i la relació amb Martí Pol i Maria Aurèlia Capmany. Parlàvem de la situació cultural del país i ell es mostrava molt crític amb el tracte que el govern català donava a la gent de la cultura i el contraposava amb l’experiència, satisfactòria, d’alguna de les invitacions que des de Madrid havia rebut. Ricard Torrents havia estat l’editor, l’any 1977, del meu primer llibre de poemes. Anys més tard l’editorial Eumo va recollir en un llibre una antologia de la columna diària –“Figures, paisatges”– que jo publicava a l’Avui i més endavant encara en Ricard va presentar a Vic la meva biografia d’Espriu.
Amb en Ricard parlàvem de Carles Riba, d’Espriu i, naturalment, de Verdaguer. En Ricard havia nascut a Folgueroles i això semblava predestinar-lo a esdevenir el màxim especialista de Verdaguer amb biografia inclosa, com així ha passat. Crec que una de les idees centrals d’en Ricard Torrents a l’hora de parlar de Verdaguer és que el poeta no era el rústic amb barretina amb què de vegades es presentava a la societat catalana sinó una persona d’una formació consolidada com correspon a un capellà sortit del seminari. I tampoc no era un mossèn que hagués arribat al cim de la popularitat per casualitat sinó que, de ben jove, ja era algú perfectament conscient de la seva vàlua i, per tant, amb una legítima ambició de triomf. En la seva primera destinació com a sacerdot, el 1871 mossèn Cinto va ser nomenat vicari de Vinyoles d’Orís. Allà va haver de fer de rector perquè el titular havia marxat a combatre amb els carlins al costat del seu germà que hi tenia un càrrec. Verdaguer s’hi va estar fins al 1874 quan amb arguments mèdics va aconseguir ser traslladat a Barcelona, que era el lloc on es decidien els èxits i els fracassos.
L’altra gran obra que ens deixa en Ricard Torrents és la universitat de Vic. Joan Triadú m’havia explicat, mentre prenia notes per a la seva biografia, que el seu sogre, el Dr. Lluís Vila d’Abadal, havia estat el primer en creuar en diagonal la Plaça Major de Vic. A la ciutat dels sants es caminava, i es passejava, sota les arcades, metàfora d’una humilitat i un recolliment no exempts d’hipocresia. En Ricard coneixia tots, o quasi tots, els secrets d’aquesta ciutat però va anar directe a barraca i no va parar fins aconseguir la creació de la Universitat de Vic. Va haver de lluitar no només contra les inèrcies locals sinó contra una explícita resistència de determinats cappares culturals, intel·lectuals, del país que no veien amb bons ulls la proliferació de centres universitaris. En Ricard va comptar amb aliats però es fa difícil pensar que sense ell la universitat de Vic existiria si més no amb el volum i la solidesa amb què ara la coneixem.
Quan escrivia textos sobre Holderlin, Verdaguer o reflexions sobre la situació dels estudis universitaris a Catalunya en Ricard Torrents era un intel·lectual pur, com tants i tan destacats ha donat el país. Però quan, en paral·lel, gastava les seves energies en la creació de la universitat de Vic es convertia en un intel·lectual d’acció. En aquest punt en Ricard Torrents m’ha fet pensar en la figura d’André Malraux, que tant admiro. Jean Paul Sartre va agitar el pensament polític durant mig segle però Malraux ens va deixar les biblioteques i els teatres per a tothom. Un va morir obsessionat en salvaguardar la seva puresa revolucionària –“la tragèdia de Sartre va ser que sempre va defensar amb rigor i intel·ligència les idees que acabava d’abandonar” segons Nèstor Luján–; l’altre no va dubtar en posar-se al servei d’un dels polítics més importants de tota la història de França i de deixar un llegat palpable, directament relacionat amb el benestar dels ciutadans. Amb Ricard Torrents vaig aprendre que sota l’intel·lectual més savi i subtil es pot amagar un resolutiu home d’acció al servei del seu país. No n’hi ha gaires.
Ahir vaig passar mitja tarda veient la pel·lícula Viento en las velas que havia comprat fa uns dies al meu proveïdor habitual del carrer Tallers. És un excel·lent exemple del gènere, o subgènere, de films de pirates i n’és la prova els elogis que ha rebut dels crítics entesos. “Una de les grans pel·lícules de la història del cine” va escriure Guillermo Atares a El País amb motiu de la seva estrena; “brillant” la defineix Augusto M.Torres en un dels seus diccionaris. Ho podeu trobar a la viquipèdia.
La pel·lícula és del 1965 i jo la vaig veure el gener del 1966 al cinema Petit Pelayo. Ho puc afirmar amb tanta precisió perquè durant uns anys vaig escriure una fitxa dels llibres que llegia, i de les pel·lícules i obres de teatre que veia. Aquestes fitxes les escrivia en castellà, perquè així ho feia cada dia al Noticiero i perquè del català no me n’havien ensenyat ni l’ortografia, ni la gramàtica, ni cap mena de normativa. Les pel·lícules de pirates m’encantaven. Encara recordo molt Los bucaneros, protagonitzada per Yul Bryner i que em sembla haver vist en un cinema Novedades recent estrenat, al carrer Casp, a principis dels anys seixanta. Aquesta afició devia venir de la lectura de La isla del tesoro que em va provocar un impacte tan profund que em vaig passar setmanes senceres dibuixant una illa semblant en un immens paper de folrar, de color blau marí, on hi pintava platges, muntanyes i el camí que duia cap a l’amagatall del tresor.
Però Viento en las velas no és només una pel·lícula de pirates. Fins i tot podem pensar que per al seu director, Alexander Mackendrick, no és sinó un pretext per parlar d’un tema que ja havia tractat en altres pel·lícules seves i que podríem definir com “el poder destructiu de la innocència”. En la meva fitxa sobre la pel·lícula jo vaig escriure: “Con su apariencia inofensiva, la niña protagonista de “Viento en las velas” es mentalmente torcida, consigue el ahorcamiento del capitán, pese a que éste es inocente de la muerte –causada por la niña– de la que se le acusa”.
El suïcidi de dues nenes a Sallent –afortunadament, només reeixit en un dels casos– m’ha fet pensar en la pel·lícula que em va descobrir la cara fosca de la infantesa i adolescència. De la meva, també. Allò que em sembla més significatiu és que en les dues escoles en les quals vaig cursar el batxillerat elemental –dels 10 als 14 anys– la crueltat diguem-ne infantil hi era present. Una de les escoles era municipal, herència — amagada– d’una prohibida institució pedagògica republicana; l’altra, una escola religiosa de barri dirigida per un “hermano” que ho feia força bé. En totes dues el bulling –com ara se’n diu– era una activitat habitual i en totes dues la iniciació sexual pròpia de l’edat es feia a través d’uns pràctiques que ara consideraríem inadequades per dir-ho amb un terme suau. Per exemple, a l’escola religiosa tots els alumnes –si més no, els de la meva classe– sabíem a quin “hermano” –en recordo perfectament el nom– no ens havíem d’acostar perquè era –aleshores es deia amb una altra paraula– un pederasta.
L’episodi de Sallent em provoca dues reflexions. En primer lloc, em pregunto si la super-protecció que reben molts dels nostres infants i adolescents no ens porta a imaginar unes relacions entre ells exemptes de tensions i un inici de la sexualitat força més angelical que no pas terrenal. I, en segon lloc, no puc sinó criticar l’actuació del Departament d’Ensenyament. D’entrada, i sense haver tingut temps de saber què havia passat realment, va negar l’existència de bulling. L’endemà vaig llegir a La Vanguardia un aclaridor reportatge on quedava demostrada la falsedat de l’asseveració. Amb un detall realment irritant: el testimoni d’una companya de les bessones que deia a la periodista que el director de l’institut els havia prohibit qualsevol contacte amb els mitjans de comunicació. Però per a mi el més greu ha estat copsar la sensació que s’estan amagant les responsabilitats individuals. Com a Viento en las velas a l’institut de Sallent hi ha uns adolescents que han actuat amb crueltat. I uns professors, un director i uns inspectors que no han sabut veure la gravetat del que estava passant o que, si ho havien vist, feien l’orni. El Departament, de moment, ha creat una nova comissió i ha fet tots els possibles –a través dels mitjans de comunicació afins– per tal de diluir les responsabilitats individuals. Sí, el bulling no és un tema nou. És, si més no, tan vell com el comportament d’aquells nens i adolescents que van acabar per condemnar a la forca un pirata innocent. Però si volem una societat més justa i menys lacrimògena s’haurien de demanar responsabilitats individuals: la dels nens i adolescents que ho van instigar i la dels professors, director i inspectors que van badar o no van actuar de forma prou responsable.
L’any 1947 va ser un bon any per a la literatura catalana. Van néixer, entre d’altres, Maria del Mar Bonet, Àlex Broch, Jaume Cabré, Jordi Coca, Mercè Company, Biel Mesquida, Josep Maria Sala Valldaura i Josep Piera. Jo, també. Quan en vam fer 60, o sigui ara fa 15 anys, l’Àlex Broch va organitzar una festa al pati del Museu Marés de Barcelona on ens vam trobar molts dels noms que he esmentat. No recordo la presència d’en Josep Piera. Sí que recordo l’impacte que m’havien produït els primers versos que vaig llegir-ne. Sonaven diferents; eren diferents. Mediterranis, lluminosos, encara que el primer d’aquests adjectius pugui semblar un tòpic. Com la majoria d’escriptors nascuts als anys 40, Piera havia començat en castellà. Haver de re-descobrir, als vint anys, la tradició literària pròpia podia resultar humiliant però et donava més llibertat per enganxar-t’hi des de criteris estètics personals. La poesia de Josep Piera no té res de noucentista ni de neo-noucentista i la seva lluminositat està basada en una libertat desenfarfegada de qualsevol apriorisme limitatiu: “Ara mateix, cap veritat no em salva” diu un dels seus versos. En la recerca d’aquesta tradició pròpia va acabar topant, com no podia ser d’altra manera, amb els poetes de l’Orient d’Al-andalús. Son uns poemes d’una sensualitat poc freqüents en la tradició catalana: “La mà d’amor ens visità en la nit,//vestit d’abraçades que l’aurora esgarrava” (Ibn Khafaja d’Alzira 1058-1138). Dic un disbarat si escric que aquests versos em recorden alguns poemes de Joan Vinyoli? De Piera també vaig llegir, en el seu moment, la biografia novel·lada d’Ausiàs March que queda presentat d’una manera documentada –com correspon al gènere– i també humana i propera. Em va fer entrar en el personatge més enllà de la seva vessant poètica. I tenim també els seus llibres de viatges per les dues ribes de la Mediterrània: els bellíssims textos dedicats a Nàpols, a Marràqueix, a les illes gregues. Prosa lluminosa, sí, però també barroca entès aquest adjectiu com un seguit d’imatges capaces de crear un univers fet de colors, sensacions, olors on el lector queda atrapat, immergit en una mena de fascinació inacabable.
Recordo una estada a Gandia on l’Àlex Broch, l’Àngels Gregori, aleshores presidenta del Centre Català del PEN, i jo vam anar a parlar de Maria Aurèlia Capmany. A l’hora del sopar, en Josep Piera es va mostrar tan seductor com en les seves proses. Afable però profund; irònic, però gens banal; brillant però defugint l’exhibició erudita; impulsiu però sense perdre la lucidesa, la seva literatura se’ns apareixia, més que mai, com el correlat inevitable de la seva manera de veure el món. Literatura i Vida de bracet. No és una unió indispensable a l’hora de jutjar l’obra d’un autor però sí que resulta especialment gratificant per als qui n’hem estat els seus contemporanis. Aquest Premi d’Honor m’ha resultat més proper que mai. Ha guanyat la literatura d’un amic.
"Amo les faules del filòsofs;
