El Blog d'Agustí Pons

Enric Balaguer, camí de saviesa

L’any 2008,  Enric Balaguer va guanyar el premi d’assaig “Rovira i Virgili” que l’ajuntament de Tarragona, no sé per quines raons, va deixar convocar a partir del 2011. És de les vegades que he sortit més satisfet d’un jurat del qual he format part. Jo no coneixia l’Enric Balaguer. Vaig saber que era professor de literatura catalana a la universitat d’Alacant i aquest fet em va semblar, des del meu barcelonisme més o menys  paternalista, una heroïcitat. També em va cridar l’atenció el títol: La casa que vull és, com molts lectors saben, un dels poemes més bonics de Joan Salvat Papasseit i uso l’adjectiu bonic expressament perquè amb la seva sàvia ingenuïtat el poeta imagina una casa des de la qual  “(…) es guaiti ciutat/des de la finestra (…) /per ser-hi tot prest/ si arriba una gesta”. I ara ja sabem que la gesta que va arribar a Salvat-Papasseit no  va ser la revolució proletària que somiava sinó la mort prematura per tuberculosi. 

Però allò que va servir per convèncer-me que l’Enric Balaguer era un escriptor de dalt a baix és que en la seva literatura no hi havia ni un gram d’auto-compassió personal o col·lectiva. No era una literatura cantonalista, com hauria pogut succeir, sinó una literatura plenament imbricada en el  nostre món, és a dir, que plantejava els temes propis d’un escriptor contemporani, més enllà de la seva circumstància local. Tot i que, naturalment, aquesta circumstància –és a dir, la situació de la llengua i la literatura catalanes a Alacant– no eren en absolut obviades. Després, l’Enric i jo hem seguit en contacte, menys del que jo voldria, i li estic especialment agraït perquè ell ha estat el primer membre de l’Acadèmia –entenent per Acadèmia la docència i la investigació universitàries– que s’ha ocupat de la meva feina com a biògraf en el seu conjunt. I això ho ha fet perquè, amb altres companys de la Facultat, ha pres l’escriptura autobiogràfica i biogràfica com a camp d’estudi.

Ara m’acaben d’arribar els dos últims llibres publicats per Enric Balaguer: El llibreter Mendel i altres relats (2022) i Punts de fuga. Pensar. Crear. Resistir, aquest darrer amb pròleg d’Enric Soria. Malgrat que pugui ser considerat una simplificació podríem dir que la literatura d’Enric Balaguer dibuixa un camí de saviesa. Amb això vull indicar que parteix de la realitat més propera i  quotidiana –la seva o la dels veïns– per enfilar-se fins a formular unes reflexions o pensaments on hi entren el ioga, el budisme, el maoisme, Jung, Gy Debord o Perejaume. I tot això mentre viu en una doble perifèria.  Alacant és una perifèria respecte a la centralitat de la literatura catalana. I, a la vegada, la literatura catalana en molts aspectes continua essent perifèrica respecte a les grans ciutats europees, o no europees, on es formulen i quallen les idees culturals que acaben per convertir-se en hegemòniques. Aquesta doble perifèria  dona  a Enric Balaguer una inusual llibertat de pensament. Així, per exemple, pot mostrar-se diguem-ne que reticent respecte a la poesia de Josep Carner sense por que li caiguin a sobre els anatemes dels seus fervorosos i poderosos deixebles.  A Joan Fuster li va passar si fa no fa el mateix amb la massiva intoxicació marxista que vam patir a Barcelona des dels anys seixanta i ben bé fins a la caiguda del Mur. 

A mi m’ha interessat especialment el segon llibre esmentat –Punts de fuga—  que porta peu d’impremta d’aquest any. Per exemple, quan parla de l’espiritualitat que ens pot aportar Orient: ”la importància del cos, i especialment, la respiració (i no la ment com a mitjà de treball); l’apel·lació a l’experiència individual per sobre de credos, de dogmes i de relats teològics i, a més, la confluència entre la cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència”.  En canvi,  “el catolicisme –tret de l’oració, que és, després de tot, un exercici essencialment mental– en la seua pràctica oblida el cos, el rebutja i fins i tot l’agredeix considerant-lo una font de pecats. I n’exhibeix els seus càstigs. El sadomasoquisme desplegat per la tradició cristiana, que hom pot veure a través de la imatgeria religiosa, parla per ell mateix”.  L’encerta quan defineix la  postveritat  com “una substitució de la realitat per allò que ens ajuda a pensar que som el que voldríem”. I per això acaba amb  una reflexió especialment oportuna: “(…) Caldria recordar que les conquestes democràtiques no son irreversibles i s’han de defensar dia a dia. La lluita contra la barbàrie l’ha de fer cada generació i l’escomesa de l’actual passa per esmenar el món informatiu, posant fre a la bulímia de dades que es conjunta contra la percepció d’allò que és essencial. I, sobretot, eliminant el que alimenta la postveritat”.

Miquel de Palol i unes reflexions culturals

A Miquel de Palol quan parla se l’ha d’escoltar. Per l’autoritat intel·lectual que li dona l’obra que ha publicat i perquè quan parla no sol dir banalitats. A les vigílies del Dia del Llibre, Joan Simó li ha fet una entrevista a Núvol que no hauria de passar inadvertida. El titular és cridaner: “Vivim en un règim de Vichy”. I en el text, aclareix: “La Generalitat és absolutament inútil, el que està fent podria fer-ho, perfectament, el govern de Madrid”. En l’àmbit cultural, aquesta afirmació és difícilment rebatible. “Podria fer-ho” no vol dir que ho faci. Vol dir –o així ho entenc jo– que no necessitem un Departament de Cultura que es limiti a fer funcionar, negociat a negociat, les competències que li toca administrar. Aquestes competències s’han de saber administrar bé, amb el màxim rigor i amb la mínima burocràcia possible, però en el marc d’uns objectius de llarg abast que mereixin la complicitat dels sectors polítics, socials i culturals del país. Si volem ser un país de primera, per exemple, hem de donar un paper rellevant als grans escriptors catalans encara que sigui a costa d’haver de subratllar la importància de l’alta cultura ara tan mal vista. Palol parla de Ramon Llull com la figura “que permet construir un relat comú” i posa l’exemple del paper que juguen Dante, a Itàlia, i Goethe, a Alemanya com a vertebradors d’una consciència nacional que Palol troba a faltar a Catalunya. “La gent –diu– blasma molt l’elitisme en qüestions intel·lectuals, però jo crec que ningú es deixaria operar del cor o dels budells pel conductor de l’autobús. Aquest elitisme sí que els sembla bé”.

La desubicació, que pot arribar al menyspreu, de l’anomenada alta cultura, o cultura elitista, és un dels problemes que patim. L’escassa confiança dels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, en l’atenció que puguin merèixer els llibres n’és un altre. Hi ha professionals preparats que podrien tirar endavant programes de llibres que arribessin a tenir molta audiència. Però els directius dels mitjans de comunicació hi haurien de creure. L’èxit de programes mítics com l’Apostrophe francès no és només perquè a França segueix existint una àmplia massa de ciutadans que llegeix sinó perquè el presentador s’ho creia tant, posava tanta passió en el seu relat, que aconseguia convèncer l’oient o el telespectador més recalcitrant a la literatura. Aquesta és la clau de l’èxit, per exemple, dels programes televisius de Ramon Gener.

Una majoria d’escriptors catalans tenen raons per sentir-se desmoralitzats. Per exemple, per la paradoxa que suposa que alguns dels autors més ben considerats per la crítica publiquin en editorials minúscules. El comportament de l’oligopoli que formen les distintes editorials del Grup Planeta fa que molts dels premis literaris que atorga vagin a parar de forma sistemàtica a presentadors radiofònics o televisius que mantenen un peu escadusser en la literatura. Si ens posem a la pell dels novel·listes de qualitat –i, afortunadament, n’hi ha uns quants– la situació no pot deixar de ser irritant. Demostra, per part de les editorials que actuen d’aquesta manera, una escassa confiança en la bona literatura. I consti que aquesta reflexió no vull que s’entengui com una crítica global al Grup Planeta que, en un moment donat, va salvar els mobles de l’edició catalana i està ple d’excel·lents professionals.

La majoria d’escriptors catalans no viu dels llibres que publica sinó de moltes de les feines que la progressiva normalització del català –en relació a la situació en què havia de sobreviure sota el franquisme– ha fet necessàries: l’ensenyament, el guionatge, les traduccions i correccions, etc. Per a mi, el problema no és aquest. Per a mi el problema rau en l’abisme de medis i de remuneració que existeix entre els funcionaris i el personal que administra la cultura i la fragilitat de medis, i econòmica, de la majoria d’administrats. Entres a la seu del Departament de Cultura, o del Departament de Justícia –com a mi m’ha tocat darrerament– i tens la impressió d’entrar a qualsevol ministeri de França o de Suècia. Després, però, surts al carrer i et demanen una conferència o que acceptis la direcció d’una revista i comproves que una bona part de l’estructura cultural del país no és sinó de cartó-pedra i que segueix aguantant-se a base de bona voluntat. La precarietat econòmica en què es mouen els nostres escriptors és un fet tan usual que arriba a considerar-se natural. No parlo de les lleis de mercat, dels tractes amb les editorials o amb empreses privades. Parlo del menyspreu de les autoritats culturals i polítiques d’aquest país quan han de tenir tractes laborals amb els escriptors. I sovint s’oblida que son els escriptors els qui aguanten la parada i que si un dia el català s’acabés tots aquests funcionaris i buròcrates es quedarien sense feina.

“No li agrada gaire la comunitat” pregunta Joan Simó. “Sóc optimista en les individualitats –respon Palol– però soc molt pessimista pel que fa als gestors de la col·lectivitat”. Jo, modestament, ho signo.

“Vent de garbí”, la Maria Aurèlia i la burgesia

No puc precisar si vaig veure Vent de garbí i una mica de por el juny del 1965, quan tenia 18 anys, al Palau de la Música, o tres anys després a la Cúpula del Coliseum. En tot cas, recordo l’impacte que em va produir. En primer lloc, pel tema central de l’obra: una crítica a la burgesia catalana. I, en aquell moment, tots ho érem d’antiburgesos. En segon lloc, per la seva posada en escena: una barreja de teatre èpic i teatre-document amb elements propis del sainet, el costumisme i les cançons populars. Tot això ho explica molt bé Guillem-Jordi Graells a l’estudi introductori del volum de l’Obra Completa de Maria Aurèlia Capmany dedicat a la seva producció teatral. Jo no estava acostumat a cap de les dues coses: ni al teatre- document molt inspirat en l’aleshores cèlebre “distància” que Bertold Brecht havia posat de moda –i era Ricard Salvat, el director de l’Adrià Gual, qui l’havia importat d’Alemanya–; ni a la utilització de cançons més o menys populars en un espectacle que jo pensava que havia de ser molt seriós. De més gran vaig entendre que la reivindicació del sainet era una de les obsessions de Salvador Espriu, “l’inspirador” d’en Ricard Salvat i la Maria Aurèlia a l’Adrià Gual.

Ara he tornat a veure Vent de garbí… al Teatre Nacional i no m’ha defraudat. Ha passat el temps, és cert, i del distanciament brechtià –amb els actors i les actrius recitant, immòbils o quasi, des de l’escenari– en queda ben poca cosa. Ara els actors i les actrius han de cantar i ballar i moure’s de manera incessant perquè el públic està –estem– acostumats als espectacles musicals de la televisió més a prop de la gimnàstica que de la interpretació. I perquè Vietnam queda molt lluny ara que a Saigon ja es venen lliurament coca-coles i hamburgueses. Per cert, que la Maria Aurèlia sempre va considerar que Ho Chi Minh, que havia estudiat a París, era sobretot un nacionalista que lluitava per la independència del seu país. Albert Boronat i Judith Pujol han fet una versió intel·ligent, més actual de Vent de garbí…. que conserva i fins i tot referma l’esperit crític de l’obra. I aquesta adaptació està servida per un excel·lent conjunt d’actors i actrius que, al meu entendre, el d’un simple espectador, ho fan molt bé.

El fil roig que uneix els diversos gèneres en què va treballar la Maria Aurèlia és la crítica a la classe dirigent catalana. Aquesta crítica la trobem, per exemple, a la seva millor novel·la —Un lloc entre els morts–; no cal dir que en l’obra de teatre Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, i també en molts dels seus articles periodístics. He utilitzat expressament l’expressió “classe dirigent” que em sembla més exacta que “burgesia”. Durant els anys seixanta i setanta el concepte “burgesia” era un sac on hi cabia massa gent. Eren burgesos els amos de les fàbriques; i els fills dels amos de les fàbriques que llegien Luckcs i Marcuse i es declaraven antiburgesos; i els escriptors que criticaven als fills dels burgesos; i el públic que pagava l’entrada per poder ser acusat impunement de burgès (i això provocava una lleu catarsi en la seva ànima plena de remordiments), etc. La Maria Aurèlia filava més prim. Per exemple, tal com explica a l’epíleg de la segona edició de La dona a Catalunya, ella creia que eren les dones de classe mitjana, i no les de classe obrera, les que serien capaces d’encapçalar la lluita per la igualtat de gèneres. Això li va costar la crítica dels marxistes per als quals resultava més fàcil d’entendre i d’explicar la simplificació burgesia versus proletariat, o a l’inrevés. Com deia, la Maria Aurèlia filava més prim; de vegades fins a la temeritat. Per exemple, quan ens feia entendre que l’ordre de matar Layret no va venir de Madrid sinó de persones relacionades amb la patronal catalana. Posava l’èmfasi en denunciar que una majoria de membres de la classe dirigent catalana es podia omplir la boca parlant de
catalanisme però que, en el moment de la veritat, feia passar al davant els
seus interessos de classe: durant els anys vint, en els anomenats anys del
pistolerisme, i durant el franquisme; i probablement hauria dit el mateix
de les empreses que van marxar de Catalunya després de l’1 d’octubre.

Aquesta nova versió de Vent de garbí… també té, com la primera, un explícit component generacional. Si el text de la Maria Aurèlia era un text de revolta i protesta; el discurs final dels actors i les actrius de la nova versió és, sobretot, un discurs de lament. Lamenten no ser valents; lamenten, sobretot, tenir por. La generació de la Maria Aurèlia –aquí i fora d’aquí– era una generació de veritats absolutes. Sabien, o creien saber on era Bé i on era el Mal, i alguns i algunes –no tots ni totes– actuaven en conseqüència. Ara, en canvi, quan objectivament, si més no els ciutadans de Catalunya, estem molt millor que durant els anys seixanta, ens sentim aclaparats per una sèrie de petits i grans problemes, econòmics, socials i existencials, i sembla que no sapiguem per on girar-nos. Aquest estat d’ànim, que no agradaria gens a la Maria Aurèlia, és paradoxalment allò que fa que aquesta nova versió de Vent de garbí i una mica de por no sigui en absolut arqueològica.

El centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany es va escaure el 2018. No hauria estat el moment de representar al Nacional algunes de les seves obres de teatre? Em consta que al director d’aleshores, Xavier Albertí, li va arribar de forma insistent aquesta proposta. Però va dir que no, per raons que se m’escapen –potser perquè no en trobo cap de racional–. Aquesta negativa no fa més que refermar la meva idea que la gestió del Teatre Nacional forma part d’un clos tancat, talment com si es tractés d’una empresa privada, però això sí amb diners públics, és a dir, que paguem entre tots, inclosos els burgesos i els desencantats. És clar que quan penso en la marginació en què els successius directors del Nacional van mantenir Ricard Salvat –amb aquí alguns d’ells havien pres les primeres sopes– ja no em ve res de nou. I, per tant, agraeixo a l’actual directora que hagi tingut la idea de pensar que aquesta obra de Maria Aurèlia Capmany ve valia ser presentada al Nacional.