Una de les primeres responsabilitats autònomes que vaig tenir a El Noticiero Universal va ser la de Cap de Secció de Catalunya. Jo només coneixia Catalunya de les excursions que havia fet amb els boy scouts, d’alguns viatges amb l’escola o amb els meus pares –Poblet, Montserrat, Ripoll– i potser d’alguns llibres que devia haver llegit. La responsabilitat em venia força gran però el diari estava disposat a fer de Catalunya una secció fixa, com totes les altres, i jo me n’havia d’encarregar. Aquest no és el lloc per explicar com m’ho vaig fer per fitxar, renovar o prescindir de corresponsals, etcètera. Sí que ve a tomb explicar que el director d’aquell moment –Manuel Tarín– va decidir que cada secció portés una columna diària d’opinió escrita pel seu responsable. Jo me’n sortia com podia i no estic gaire satisfet ni del que vaig escriure ni de com ho vaig escriure. De vegades, “no tenia tema” com en dèiem en l’argot. I aleshores me’n treia algun de la màniga. Un dels que em resultava més fàcil d’escriure era el de la situació de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà de circulació lenta i horaris caòtics.
Després va arribar la mort de Franco, les eleccions, etcètera. Recordeu el procés d’independència? Vam començar demanant un nou finançament, injust des del mateix naixement del sistema, i una major protecció de la llengua catalana –n’hauríem tingut prou amb que s’acabessin els atacs contra l’ensenyament–. Va seguir la redacció i aprovació, al Parlament i en referèndum, d’un nou Estatut retallat al Parlament espanyol i decapitat pel Tribunal Constitucional.
De res no va servir que tots els diaris de Catalunya publiquessin un editorial conjunt demanant seny al Tribunal Constitucional; de res no van servir tampoc algunes de les manifestacions més multitudinàries i pacifiques que s’han vist a Europa. Els manaies del PP, i alguns del PSOE, se’n reien. L’única reacció seva quan van veure que la independència passava a ser una opció desitjada cada vegada per més ciutadans de Catalunya –i prou que els ho havia advertit el president Montilla– va ser crear una “policia patriòtica” i tirar-nos a sobre la guàrdia civil el dia 1 d’octubre. Mentrestant, comprovàvem que Madrid estava esdevenint una gran capital cultural a costa de reduir Barcelona a capital de província. Tot ha anat cap a Madrid encara que fos a base de tergiversar herències –llegiu la biografia de Ian Gibson sobre Dalí sinó us fieu dels d’aquí–; i ressuscitar morts –com el Teatre de l’Opera quan a Barcelona existia el Liceu–.
Jo no dic que els dirigents del procés ho hagin fet bé. La seva desunió l’estem pagant molt cara. Però els de l’altra banda tampoc no han satisfet cap de les demandes que estan sobre la taula des de fa mig segle per no recular més. I l’espoli econòmic continua essent la mare dels ous. Ni hi ha nou sistema de finançament a la vista ni es traspassarà l’aeroport perquè el seu superàvit permet pal·liar el dèficit de moltes de les altres instal·lacions similars; ni tampoc la xarxa de rodalies. En aquest sentit –i vist des de la màxima neutralitat ideològica possible– no es pot dir que l’aposta de diàleg proposada per ERC pugui presentar algun trumfo important que el justifiqui. Tenim els líders de l’1 d’octubre indultats, sí. Però més de cinc anys després encara hi ha judicis pendents i el president que en el moment vam votar continua a l’exili.
Algunes polèmiques també fan tuf de passat. Recordo que quan Miquel Porter –aleshores Cap del Servei de Cinema del Departament de Cultura– va anunciar el doblatge de les primeres pel·lícules en català els puristes se li van tirar a sobre. Les pel·lícules no s’havien d’exhibir doblades sinó subtitulades. Els intel·lectuals progressistes del país van acusar el Departament de poc modern. Nosaltres havíem de ser els més avançats. Ara, també. Mentre el govern central torna a injectar uns quants milions d’euros per a l’enèsima reforma de l’aeroport de Barajas aquí ens discutim pel futur d’una petita llacuna i diem que no al Quart Cinturó perquè, això sí, ningú no està disposat a ser titllat de poc ecologista. Com deia el poeta, nosaltres volem ser els millors, els més purs. Això explica, en part, l’èxit de la CUP i també la reculada electoral de Junts per Catalunya que sembla no haver entès la confluència d’interessos i sensibilitats que Convergència era capaç de gestionar.
Obro el diari i llegeixo, a les pàgines d’Economia, que una part de l’empresariat català recupera la demanda d’un pacte fiscal i que Catalunya, segons la Cambra de comerç, necessita 50.000 milions d’euros fins al 2040 per cobrir el dèficit d’infraestructures. Unes pàgines més endavant el mateix diari publica un ampli reportatge sobre la lamentable situació de la línia fèrria Barcelona-Puigcerdà. Esverat, miro la data de la publicació. I no. No m’he equivocat. No porta la data de fa 50 anys sinó la d’avui.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Del meu pas per Catalunya Cultura guardo un bon record de la tertúlia Àgora, que vaig dirigir i coordinar mentre l’emissora va estar viva. Era una tertúlia diferent de les altres perquè s’ocupava “només” de temes culturals i perquè no estava subjecta als equilibris ideològics i d’altra mena que semblen inevitables en programes similars però de molta més audiència. Per Àgora van passar de forma regular els historiadors Agustí Alcoberro i Antoni Segura; el mestre i pedagog Jaume Cela; els filòsofs Xavier Antich, Josep Maria Esquirol i Ferran Saez; l’economista Francesc Santacana i el cineasta Miquel Porter, entre d’altres. I, entre les dones, la també cineasta Isona Passola; la psicòloga Pilar Gómez; la professora Josefina Cambra; la biòloga Anna Veiga i la doctora Carme Valls. D’aquestes tertúlies jo sempre en sortia menys indocumentat que abans d’entrar i sovint amb l’excitació d’alguna reflexió que obria noves perspectives a situacions o problemes donats ja per resolts.
La doctora Carme Valls em va descobrir una d’aquelles veritats tan òbvies que quan te les expliquen experimentes la mateixa sensació que devia sentir Sant Pau quan va caure del cavall. Això és que l’exercici de la medecina s’ha fet sempre des d’una visió estrictament masculina i aplicant paràmetres absolutament masculins. Per exemple, quan es tractava del problema de la depressió no es tenia en compte que els homes la patien més fora de casa –perquè quan tornaven del treball no assumien gaires responsabilitats– mentre que a les dones els passava exactament al revés, perquè quan tornaven de la feina havien de tirar endavant amb bona part de les feines familiars. Malalties com l’anèmia i l’hipotiroidisme, més freqüent entre les dones, amb prou feines rebien tractament. I fins fa ben poc només es feien servir teixits d’homes i rates mascles en la investigació preclínica. Això ha provocat que el 80% d’efectes secundaris dels medicaments recaigui sobre les dones.
Paral·lelament, la doctora Carme Valls mai no ha tingut por d’assumir la defensa de causes sanitàries ben difícils. Per exemple, la dels obrers intoxicats per l’amiant que van haver de lluitar anys i anys contra una evidència i que van comptar amb el seu suport actiu, amb el seu treball rigorós. O les investigacions “in situ” que practicava –i no sé si encara practica– pel que fa a les alteracions sobre la salut que pot provocar una excessiva concentració d’instal·lacions elèctriques en un determinat recinte. La doctora Valls anava a les cases presumptament afectades i amb uns aparells especials examinava la situació i en treia les conclusions pertinents. I també és de justícia destacar el seu compromís polític, que no era precisament el meu, i que es va traduir en una militància activa tant a Ciutadans pel Canvi com al Parlament de Catalunya. No estic segur, però, que del seu pas per la política en guardi un record del tot agradable.
A través d’una crònica de Gemma Busquets al Punt-Avui, i d’un article de l’Antoni Puigvert a La Vanguardia, m’assabento que ara la doctora Carme Valls ha estat investida doctora honoris causa per la universitat de Girona. Me n’alegro molt i crec que la notícia mereixia més ressò perquè ella és una de les persones importants d’aquest país; una persona que ha transformat la realitat que tenia al seu abast, que l’ha feta més justa i menys dificultosa. És exactament la memòria que tots voldríem deixar.
En el moment més emocionant de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atlanta, el juliol del 1996, quan l’atleta escollit pren el relleu del penúltim portador de la torxa per tal de fer l’últim recorregut i encendre el peveter, en aquest precís moment, de tot l’estadi va sorgir un “oh” espontani de sorpresa que va donar pas a “un vocerío conmocionado, gutural y estridente que coreaba: “¡Alí!, ¡Alí!”. D’entre les ombres havia emergit una figura corpulenta, que es movia lentament, tota vestida de blanc. El públic acabava d’endevinar que es tractava de Muhammad Alí, considerat el millor boxejador de tots els temps i una de les figures més importants en la història dels Estats Units —o, si més no, del seu segle XX–. Alí moriria al cap de vint anys, concretament el 3 de juny del 2016, quan en tenia 64, però en el moment de la inauguració dels Jocs ja estava patint les conseqüències físiques i mentals de la seva dedicació a la boxa.
Ara ens acaba d’arribar la versió castellana de la biografia que el periodista Jonathan Eig ha escrit sobre Muhammad Alí: Vida de Alí, publicada per Capitan Swing. No és la primera biografia sobre Alí però, sense dubte, és la més complerta. Eig ha trigat quatre anys en escriure-la, ha realitzat 600 entrevistes, inclosos els familiars i les persones que van envoltar Alí en els seus últims anys, i ha pogut consultar les milers de pàgines que el FBI havia redactat o recopilat sobre el boxejador. Fins ara, la biografia més significativa sobre Alí l’havia publicat David Remnick —Rey del mundo (2001)– encara en vida del boxejador. Remnick és un dels grans noms del periodisme nord-americà actual, editor de The New Yorker , la revista que ha acollit les grans figures de l’anomenat “nou periodisme”, i autor entre altres llibres d’un esplèndid reportatge sobre el genocidi de Rwanda.
No té res d’estrany que la biografia d’Eig ocupi quasi 800 pàgines (concretament, 768). Perquè en aquest llibre, potser en consonància amb la grandària geogràfica i urbana dels Estats Units, tot se’ns apareix desmesurat. Per exemple, els cops de puny que va rebre Alí en 47 dels 61 combats que com a professional va realitzar: 196.958, a una mitjana de 14.8 per assalt. O la manera com Alí va arribar a guanyar milions de dòlars i els va dilapidar entre ell i la colla de sospitosos habituals que l’envoltava. O el desordre sexual, si es pot dir així, de la seva vida amb dones, amants, prostitutes i fills més o menys reconeguts. O com passava de la generositat a la ira en les seves relacions personals, per exemple, amb Joe Frazier, el boxejador que el va ajudar en els seus moments més difícils i al qual ell, posteriorment, va desqualificar amb els pitjors insults que un home negre podia rebre.
Però també sembla desmesurat el tracte que va rebre per part de la classe política i, en general, la societat blanca del seu país. Muhammad Alí va passar a ser un dels personatges més desqualificats, i més odiats, per la seva militància en favor dels drets de la població negra a rebre, l’any 2005, la Presidential Medal of Freedom, la mes alta condecoració que el govern nord-americà concedeix a un civil i això no pas per part del president Obama –a la presa del possessió del qual va ser un dels convidats especials– sinó quan manava George Bush, pare, que no era precisament un polític d’esquerres. “Desmesurat” no vol dir faltat de raó, o de raons, i justament la biografia de Jonathan Eig ens mostra amb totes les seves contradiccions uns anys decisius en la història nord-americana del segle XX quan s’ajunten la revolta juvenil contra els vells hàbits i les velles costums; l’oposició a la guerra de Vietnam; i el despertar organitzat, i ja sense aturador, de la població negra en protesta per la discriminació institucionalitzada que patia. La figura de Muhammad Alí queda situada just al mig d’aquestes tres revolucions.
En aquesta biografia també queda clar el paper decisiu que juga, en la vida del boxejador, Elijah Muhammad, fundador i líder màxim de la Nació de l’Islam, un fill del qual va formar part del cercle més íntim d’Alí com a acompanyant i assessor financer, activitat aquesta darrera de la qual va treure beneficis econòmics molt amplis. Però la conversió d’Alí a l’islamisme va ser sincera i va passar a ser el centre de la seva vida, especialment després d’haver abandonat la pràctica de la boxa. Potser per aquesta falta de mesura que posava en totes les coses, Alí va ser un musulmà fervorós que va pelegrinar amb emoció a La Meca i que va accentuar els seus trets de bona persona, de generositat no sempre ben organitzada ni ben corresposta.
El punt àlgid de la seva confrontació amb el govern nord-americà, i en bona part de la societat nord-americana, va correspondre a la seva negativa a ser enrolat per participar en la guerra de Vietnam; un enrolament trampós perquè les autoritats havien negociat amb els seus representants que Alí no aniria al front i que la seva participació es limitaria a exhibicions boxistiques davant dels soldats tal com havia fet Joe Louis durant la Segona Guerra Mundial. Era important, per al govern nord-americà, que la negativa d’Alí no constituís un exemple per als ciutadans negres en edat de ser enrolats. Però Alí no es va deixar convèncer i aquesta decisió li va costar ser desposseït del títol de campió del mon, la impossibilitat de tornar a boxejar durant una llarga temporada –o sigui el pacte de la fam– i una condemna de dos anys de presó que finalment no va haver de complir.
M’imagino que l’admiració de molts nord-americans envers la figura de Muhammad Alí està basada en dues consideracions. En primer lloc, perquè el boxejador volia ser el número ú ja quan tenia 15 anys, i ho va aconseguir dalt del ring. I un cop desposseït i arraconat per qüestions extra-esportives no es va quedar quiet sinó que va lluitar, en tots els fronts possibles, fins a tornar a recuperar la primacia. Però Alí també és admirat per la defensa dels drets de la població negra, de la qual en va ser el personatge més influent al costat de Luther King, Malcolm X i el ja esmentat Elijah Muhammad. Jonathan Eig acaba el llibre amb una frase que Muhammad Alí va dir en una de les últimes entrevistes: “Havia de demostrar que es podia ser negre d’una altra manera. I fer-ho veure a tot el món”. Ell va ajudar decisivament a aconseguir-ho.
"Amo les faules del filòsofs;
