Vaig descobrir abans la mare que el fill. Vull dir que primer vaig llegir la biografia de Lenin escrita per Hélène Carrère d’Encause i uns quants anys més tard la novel·la L’adversari del seu fill Emmanuel Carrère. La biografia sobre Lenin em va provocar un impacte perdurable sobretot perquè va confirmar una intuïció que jo tenia de ben jove però que mai no havia gosat plantejar de forma explícita: el comunisme no havia estat un intent fallit (i criminal) per “culpa” del desviacionisme de Stalin respecte a la revolució bolxevic original sinó que va ser la continuació de la política duta a terme per Lenin a plena consciència; una política basada en el terror sistemàtic i la falta absoluta de llibertat. Allò que quedava en entredit no era, doncs, l’aplicació del sistema sinó el sistema en ell mateix. Ara, aquest punt de vista és àmpliament compartit pels estudiosos més prestigiosos del segle XX.
Per raons diferents, L’adversari em va produir un impacte similar. Jo havia conegut, de prop, un cas semblant que, per fortuna, no va acabar amb cap assassinat però que m’havia permès copsar com de recargolada pot ser la ment humana i fins a quin extrem algunes persones posseeixen la capacitat d’entabanar aquells que viuen al seu costat encara que sigui a costa de provocar, quan la impostura acaba per ser descoberta, un insuportable sofriment. La primera edició de la versió catalana de L’adversari va sortir el setembre de l’any 2000. En aquell moment, jo havia publicat les meves primeres biografies i havia experimentat la contradicció que, al meu entendre, suposava obtenir una bona crítica –excel·lent, en alguns casos– i, en paral·lel, unes vendes més que modestes. Amb L’adversari, Carrère havia posat fi a aquesta dicotomia. El llibre va ser un gran èxit de vendes i va catapultar el seu autor fins a la primera fila dels escriptors francesos. Però, en realitat, el llibre que havia publicat sobre la vida i els assassinats comesos per Claude Romand no és una novel·la sinó una biografia tot i que els límits entre aquests dos gèneres resulten molt imprecisos. N’és un exemple A sang freda de Truman Capote.
Com a mínim en dues de les obres publicades posteriorment, Carrère repeteix la fórmula. El cas més clar és el de Limónov que va guanyar vuit dels premis literaris més importants francesos, entre ells el Goncourt el qual, segons la viquipèdia, està destinat a una obra de ficció. Limónov no és en absolut una obra de ficció sinó la biografia d’un personatge real –viu encara quan Carrère escriu el llibre– que provoca al lector una fascinació extrema que inclou, alhora, l’admiració i el rebuig. I que, en un plànol més general, serveix per entendre la història de Rússia de la segona meitat del segle XX fins ara, inclosa la personalitat de Putin. Jordi Amat, que és un dels pocs grans biògrafs que tenim, es va inspirar en Limónov a l’hora d’escriure El fill del xofer que, en efecte, també és el retrat d’un personatge real i d’una època i un país molt concret.
Aquests dies m’he llegit El Reino publicat en francès el 2014 i en castellà el 2015. No és el darrer llibre de Carrère però coincideix amb els altres dos que he esmentat en constituir, de fet, una biografia encoberta. En aquest cas, la de Sant Pau. I també és més que una biografia perquè explica l’expansió del cristianisme a partir de la mort de Jesús; la importància absolutament decisiva que en aquesta expansió hi va tenir Sant Pau; i la seva conflictiva relació amb el nucli diguem-ne fundacional del cristianisme com van ser Santiago, germà de Jesús; Pere, el seu successor; i Joan, que va acabar essent un dels evangelistes. Hi té un paper important el també evangelista Lluc, a qui s’atribueix la redacció dels Fets dels Apostols i lleial company de Pau en alguns dels seus viatges. Sobre aquests personatges centrals, Carrère publica un text de 516 pàgines. El format del llibre li permet escriure a raig en una barreja que, excepte a les normes estrictament pròpies de la novel·la, li fa possible passar de la biografia a l’assaig; de l’assaig a l’autobiografia; i de l’autobiografia a la pura banalització “pour èpater” que dèiem quan érem joves. Això explica que l’autor dediqui dues pàgines a informar-nos de la seva afició a la pornografia per a adults –i l’opinió que aquesta afició li mereix a la seva parella–; que afirmi que de les Memòries d’Adrià li interessin més les notes que acompanyen el text que l’obra pròpiament dita; i que, entre mig, assistim a les seves clamoroses conversions religioses fins acabar el llibre amb un No lo sé que figura que ens ha de fer veure que estem davant d’un escriptor fins a tal punt angoixat en la seva relació amb el Més Enllà que mereix la pietat i la complicitat dels lectors.
No puc acabar aquest article sense deixar de copiar el primer paràgraf de la pàgina 392 de l’edició castellana del llibre. Emmanuel Carrère escriu: “Nos gustaría decir: esta condena de la carne y de la vida carnal es una desviación. El puritano que es Pablo ha desnaturalizado el mensaje de Jesús. De igual modo que se dice: el gulag es Stalin, no Lenin. Pero no: fue el propio Lenin el que inventó las palabras “campo de concentración”. I és que hi ha escriptors que a l’hora de posar-s’hi tot ho aprofiten.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Durant els dies de campanya electoral he seguit de forma fragmentada el debat de Televisión Española i de forma sencera el debat de TV3 i n’he tret la impressió que més important del que s’hi ha dit és allò que no s’hi ha dit; o sigui, el debat que no he vist, que no hem vist. També he tret la conclusió que el tema català s’enfoca, per part dels partits exclusivament espanyols, des d’un punt de vista purament instrumental. Els spin doctors –¡quina paraula més lletja!– del PP van descobrir fa temps que unes dosis d’anticatalanisme donaven vots i això molt abans que l’anomenat Procés es posés en marxa. En els pactes autonòmics als quals ja ha arribat el PP s’ha reservat les àrees considerades estratègiques –com són les econòmiques– i ha cedit les competències culturals a Vox. Les barrabassades que la ultra-dreta pugui fer a Catalunya, València o les Balears en matèria de llengua i cultura no son considerades, en el millor dels casos, una qüestió rellevant.
En canvi, en els dos debats esmentats no he vist que es parlés de tres dels temes fonamentals en relació al present i al futur immediat de Catalunya i Espanya. En primer lloc, la situació del deute públic. En aquests moments el deute de l’Estat espanyol puja 1,54 bilions d’euros, un 5,8% més respecte a l’any anterior. Aquesta quantitat suposa el 112,4 del PIB, i la Unió Europea ja ha dit que, superada la pandèmia i malgrat les conseqüències econòmiques la guerra d’Ucraïna, l’aixeta de la despesa està a punt de tancar-se. En realitat, aquest és l’objectiu número ú del PP si guanya les eleccions: restablir l’austeritat pressupostària tal com assenyalen les indicacions de Brussel·les. Bona part de l’argumentari utilitzat per aquest partit durant la campanya electoral ha tingut per objectiu recaptar vots al preu que sigui i no ensenyar les cartes de política econòmica que està decidit a jugar –probablement perquè no hi hagi més remei–.
Pagar el deute. Una exigència de Brussel·les que haurà de constituir un prioritat per al futur govern espanyol.
L’altre gran debat que no he vist fa referència a les comunicacions tant pel que pertoca les que tenen per radi l’interior de Catalunya com les que afecten la totalitat d’Espanya. La construcció de l’AVE constitueix, a criteri dels experts, una autèntica ruïna econòmica. Segons dades que trobareu al Google, en d’un article d’Elena Diaz, cada quilòmetre d’AVE costa 15 milions d’euros i durant el període 1990-2018 s’hi havien invertit més de 55.000 milions d’euros en contrast amb els 3.600 que va rebre la xarxa de rodalies que, tanmateix, son les línies que transporten la major part de viatgers. Jo conec l’experiència francesa perquè, per raons familiars, hi he viatjat sovint. A França, la posada en marxa de l’AVE va ser rebuda, també, amb so de trompetes i tambors però així que es va veure que els seus resultats d’explotació eren deficitaris, el govern va decidir suspendre la seva extensió i només mantenir aquelles línies que no generaven pèrdues. Això explica que l’AVE París-Toulouse-Barcelona passi per un llarg tram de via convencional que no està previst en absolut modificar. Però l’AVE, a Espanya, és una qüestió d’Estat; d’un Estat concebut des de Madrid. I en això coincideixen el PP i el PSOE. Per a tots dos, per exemple, la comunicació directa amb València constitueix un tema de la màxima prioritat tant des del punt de vista econòmic com polític. València està, ara, a una hora i mitja de Madrid i no pas casualment amb un govern autonòmic afí.
Però tampoc no he vist cap debat mínimament profund sobre la situació de la infraestructura ferroviària de Catalunya. No n’hi ha prou en reclamar el traspàs de rodalies. Cal planificar una xarxa més ambiciosa tal com recomana Miquel Puig en el seu llibre La ciutat insatisfeta. El capítol dedicat a la situació del transport públic a Barcelona i la seva àrea d’influència hauria de ser de lectura obligada per a tots aquells polítics que hi tenen alguna cosa a dir. Jo em limitaré a reproduir el paràgraf final. Diu així: “(…) El que vull deixar clar és que ens cal un equivalent del pla Cerdà o al pla Macià per construir la Barcelona del segle XXI, una metròpolis basada en el ferrocarril de velocitat alta i, per tant, d’uns cent quilòmetres de radi, i que aquest pla no l’està elaborant ningú”.
El tercer debat que no he vist ha estat el que hauria d’haver tractat sobre la situació de l’ensenyament a Catalunya i a Espanya. Que de la Transició ençà no s’hagi pogut arribar a un gran pacte d’Estat sobre com organitzar l’educació és un dels grans fracassos de la Restauració post-franquista. Els més mal pensats –entre els quals, probablement em compto– poden argumentar que en un pacte d’aquestes característiques les cultures diguem-ne perifèriques –perifèriques respecte a la centralitat de l’Estat– hi hauríem sortit perjudicades. És possible. Però això no treu que resultin escandalosos els deficients resultats de l’escolaritat obligatòria sobre els quals es donen voltes i voltes però sense que s’avanci decididament cap a un consens que canviï l’actual pendent de degradació (i jo vaig portar els meus fills a l’escola pública). Tal com s’ha demostrat en altres latituds, els problemes de l’ensenyament públic no son només de finançament. Son, sobretot, problemes derivats de la falta d’objectius clars i consensuats; de la influència, potser excessiva, dels sindicats; de la funcionarització de mestres i professors; de la manca d’autoestima per parts d’aquests, etcètera.
El deute, la mobilitat, l’educació. Son els tres debats que he trobat a faltar.
El diumenge 22 d’abril del 1934 va tenir lloc a San Lorenzo del Escorial la primera concentració multitudinària del feixisme espanyol. Hi van parlar José María Valiente, en aquell moment president de les Juventudes de Acción Popular (JAP) i el polític José María Gil Robles, màxim dirigent de la Ceda (Confederación Española de Derechas Autónomas). Dos dies després –cal recordar que durant molts anys els dilluns no sortia premsa– Irene Polo en publicava un ampli reportatge a L’Opinió, diari vinculat a una de les faccions d’ERC. Es titula “Com ha donat el primer pas el feixisme d’Espanya” i la seva lectura resulta, a la vegada, consoladora i inquietant. Forma part del volum La fascinació del periodisme (1930-1936) publicat per Glòria Santa-Maria i Pilar Tur a Quaderns Crema l’any 2003 i que recull l’obra periodística d’Irene Polo.
Resulta consolador, en aquests moments de desànim col·lectiu, comprovar que, si més no en el camp del periodisme escrit, som hereus d’una tradició brillant; d’una generació de periodistes en les quals ens podem emmirallar amb orgull perquè compleixen la funció d’historiadors del present; del “seu” present i, per tant, escriuen textos, com aquest d’Irene Polo, que resulten indispensables per conèixer una realitat que ara ja és pretèrita. Jo, que sóc ingenu de naixement i anava a escriure que també per vocació, durant molts anys –quan les Facultats de Periodisme encara no existien– em vaig imaginar que els estudis dels futurs periodistes es basarien en el coneixement de l’idioma –i, per tant de l’escriptura– i en el coneixement de la història. Però no ha estat així. Per això en l’actualitat subratllem com una singularitat positiva aquells periodistes que en els seus articles i en les seves cròniques son capaços d’enllaçar el present del que estan explicant amb els precedents històrics que les fan més entenedores.
Irene Polo
Gil Robles tal com apareixa una de les pàgines inicials de les seves memòries, publicades per Ariel el gener del 1968.
Alberto Nuñez Feijoo
A la vegada, la lectura d’aquest text d’Irene Polo resulta inquietant pels paral·lelismes que es poden establir entre la figura de Gil Robles i la d’Alberto Nuñez Feijoo. Gil Robles difícilment pot escapar de la part de responsabilitat que li correspon en el fracàs de la Segona República i el desencadenament de la Guerra Civil. És una responsabilitat que comparteix amb la majoria de dirigents polítics d’aquell període perquè, com va indicar Josep Termes en una ocasió solemne –el cinquantenari de l’inici de la guerra civil– aquest conflicte “no fou l’expressió més alta de la lluita de classes, com algun idealista ingenu ha dit, sinó la mostra més baixa de les debilitats d’una societat immadura i desvertebrada, incapaç encara de viure en llibertat”. Gil Robles devia ser prou conscient d’aquesta co-responsabilitat perquè així ho sembla indicar el títol (justificatiu) de les seves memòries: “No fue posible la paz”.
A la crònica d’Irene Polo queda clar que Gil Robles es deixava aclamar com a Jefe –la versió castellana del Duce mussolinià– però que, a la vegada, es definia republicà, cosa que no feien ni la Falange ni, naturalment, els monàrquics alfonsins. El sona aquesta dualitat? Nuñez Feijoo ha governat Galicia des del centre dreta, seguint la tradició –ben arrelada en aquell territori– del galleguisme conservador. I això li ha permès –com ja li va permetre al seu predecessor Fraga Iribarne– governar més d’una legislatura amb majoria absoluta. Però al igual que li va passar a Gil Robles, Nuñez Feijoo no domina del tot el seu partit. Té les mans lligades pel sector més dretà del PP, d’Aznar a Isabel Ayuso, que son els qui en aquest moment tallen el bacallà. I, a més, ara per arribar a La Moncloa li cal l’ajut de Vox, aquest sí, un partit decididament antidemocràtic. Es pot dir, per tant, que l’actual dreta espanyola està contaminada de franquisme de la mateixa manera que la dreta de Gil Robles ho estava de feixisme. Gil Robles no va saber, no va poder o no va voler mantenir-se ferm en la defensa del règim republicà i va quedar sobrepassat pels elements explícitament feixistes que pul·lulaven al seu voltant. Per les companyies que té dins i fora del Partit Popular a Nuñez Feijoo li pot passar una cosa semblant.
Irene Polo va utilitzar un truc habitual dins la tradició de l’ofici de periodista: es va fer passar per simpatitzant dels organitzadors de l’acte i això li va permetre colar-se fins a la primera fila de la concentració. Només pels seus valors literaris val la pena llegir aquesta crònica. I retenir alguns dels versos de l’himne de la Jap que Irene Polo reprodueix en el seu text: “Nos espera el laurel de la Gloria,// porqué está con nosotros la Historia,//con nosotros está el porvenir”. Aquesta vegada, si us plau, que aquest desig no esdevingui profecia.
Recordo que poc abans de la mort de Franco, Jordi Maluquer va publicar un article –crec que a El Correo Catalán— sobre un recital o un disc de Jaume Sisa. Hi deia que les cançons de Sisa eren les que corresponien a un país normal quan els compositors ja no havien de salvar ni els mots ni el país i es podien dedicar a parlar dels seus somnis, o dels somnis dels altres. Jordi Maluquer no es va equivocar. Jaume Sisa, com Pere Calders a través de l’espectacle Antaviana, va triomfar quan, desaparegut el matalàs franquista, el públic va poder respirar sense ofegar-se i sense que l’ofeguessin.
He passat un cap de setmana llarg a Menorca. El maitre del restaurant de l’hotel; la llibretera on he comprat un llibre; l’amo del bar on m’he pres un cafè; i la veïna que m’ha indicat com arribar a una adreça que no trobava m’han parlat en menorquí, en català o en ciutadellenc (sic) d’una manera natural i desimbolta –com ha de ser– . Però en un moment o altra de la conversa tots ells han deixat traslluir d’una manera més o menys explícita la por que els provoca les mesures lingüístics contra el menorquí, el català o el ciutadellenc (sic) que acaba d’aprovar el nou govern de les Balears.
Avui he acabat de llegir el llibre L’estiu passat de Joan Safont Plumed i m’ha vingut a la memòria aquell article de Jordi Maluquer. L’autor ens explica on passaven l’estiu més d’una quarantena d’escriptors catalans, de Jacint Verdaguer a Montserrat Roig. És un llibre ben escrit, amè i documentat com correspon a la vocació de periodista i historiador del qui l’ha fet. Estiuejar va ser durant molts anys no només una ocupació de les famílies riques sinó de totes aquelles –i eren moltes– que encara conservaven vincles amb els pobles dels quals algun predecessor més o menys llunyà havia emigrat i allà hi enviaven, per poc que poguessin, els fills a passar l’estiu. Barcelona va ser fins ben entrat el segle XX una ciutat especialment poc saludable i l’obsessió de moltes famílies era la de no passar-hi l’estiu per tal de prevenir la salut dels més vulnerables, els més petits.
Del llibre d’en Safont no en faré cap “spoiler” –o sigui, no us explicaré el final, com dèiem abans– entre altres coses perquè aquest article sortiria massa llarg. Només diré que resulta instructiu i divertit. Jo m’ho he passat la mar de bé mentre llegia les tribulacions de Pere Calders i la seva barca de Llançà; la facècia de J.V.Foix i els seus pantalons blancs a Port la Selva; la relació entre Caterina Albert i Cerdanyola; l’estada d’Eugeni d’Ors al balneari de Blancafort; la presència de Margarita Xirgu a Badalona; el paradís creat i perdut de Picarany per part de la família Ferrater; o l’estada d’Irene Polo a Eivissa.
Com aquelles cançons d’en Sisa que Jordi Maluquer presentava en el seu article aquest és un llibre per a un país normal; per a un país que coneix prou bé els seus escriptors per sentir-se interessat en saber com passaven l’estiu. Però he tornat prou desassossegat de Menorca per creure’m que això és així. La realitat és força diferent. La realitat és que el català està greument amenaçat dins de l’Estat espanyol i ho està tant per una imparable tendència demogràfica –no per dissimulada menys real– com per les constants hostilitats legals que pateix. Per als qui encara creuen que Catalunya pot trobar una acomodació mínimament justa dins l’Estat espanyol només cal que recordin que durant aquestes setmanes les propostes de Vox contràries a la llengua catalana –les que espanten als meus interlocutors de Menorca– no han merescut ni un minut de crítica per part de l’esquerra més o menys laica que s’estripa les vestidures davant d’altres propostes ni he sentit cap intel·lectual o escriptor castellà que hagi alçat la seva veu en defensa del plurilingüisme de l’Estat.
Però, naturalment, el llibre d’en Joan Safont no és pas responsable d’aquesta situació. Ben al revés, si el llegim passarem una bona estona i tornarem a comprovar que el miratge de la normalitat literària és un miratge que ens interessa a tots de mantenir; sobretot als escriptors, que han d’escriure com si aquest fos un país normal si de veritat ho volem ser de normals; és a dir, comparables –en qualitat i contingut– a les més madures cultures. Només això ens pot salvar.
"Amo les faules del filòsofs;
