Fa molts anys el poeta Claudio Rodriguez em va fer veure que el surrealisme no era un invent francès del segle XX sinó que molt abans l’havien practicat, potser sense saber-ho, els autors espanyols de novel·la picaresca. El surrealisme consisteix en veure una realitat deformada però que no per això de ser real, com els miralls còncaus i convexos que suposo que encara deuen resistir en alguna sala del Tibidado. La novel·la picaresca, en efecte, també ens presenta una imatge deformada –és a dir, descrita des d’angles no usuals– de la societat espanyola. La picaresca, però, és l’elogi de la trampa; la burla del laboriós, del que s’esforça per treballar a la manera honrada; l’antitesi, per tant, de l’Europa que, per aquells mateixos anys, sorgia de l’esperit i la pràctica de la Reforma luterana.
Durant aquests darrers anys molts hem volgut creure que la picaresca anava de baixa. I ha de ser cert, perquè el llenguatge de la Reforma és el que es practica a l’Europa en la qual estem inserits i en la qual treballem. Però, de tant en tant, com una mena de monstre marí que s’ha passat anys i anys sota el mar, emergeix una realitat que ens sorprèn perquè no comptàvem que fos tan potent i tan impermeable a la honestedat. És la realitat que aquests dies ens estan ensenyant els Rubiales i companyia, els presidents de les Federacions, el conjunt de l’estructura directiva del futbol professional. En el moment d’escriure aquestes ratlles encara no ha dimitit ningú; ha estat nomenat president de la Federació de Futbol el directiu més proper a Rubiales i la resta semblen esperar que amaini la tempesta per poder continuar com fins ara. O que la mare del President, tancada en una església i en vaga de fam, aconsegueixi un miracle. El miracle que els personatges de la novel·la picaresca tan desitjaven però que no va arribar mai.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
És molt probable que la figura de J.Robert Oppenheimer sigui considerada entre els joves i no tan joves idealistes com una les persones més pernicioses que ha donat la humanitat. Les bombes atòmiques que es van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki, el 6 i el 9 d’agost de 1945, van provocar cadascuna la mort instantània de 70.000 persones i lesions a 70.000 persones més. En total més de 250.000 de víctimes; un horror mai vist en tota la història de la humanitat. La pel·lícula que ha tornat el públic adult al cinema presenta la figura d’Oppenheimer, i els anys polítics que retrata, en tots els seus clarobscurs. Els historiadors i el crític hi podran trobar omissions o errades però la pel·lícula si atrau tant no és només per la transcendència del que explica sinó perquè l’espectador surt amb la impressió que ha vist un film honest on no s’ha escatimat ni el relat de la complexitat psicològica del protagonista ni la injusta persecució de què va ser objecte durant l’episodi conegut com a “caça de bruixes”. Des d’aquesta perspectiva el cinema nord-americà ens torna a donar un exemple de gran, esplèndid espectacle.
J.Robert Oppenheimer en una portada de la revista “Time” de juny del 1954.
“Ara m’he convertir en la mort, en el destructor de mons” diuen que va dir Oppenheimer en comprovar la devastació que les “seves” bombes havien produït. I des d’aleshores va intentar per tots els mitjans al seu abast que s’acordés un tractat internacional que prohibís una nova utilització de la bomba atòmica. Ni Truman ni Eisenhower estaven disposat a acceptar-ho. Qui tenia la bomba atòmica tenia les claus del mon i per això Stalin no va parar fins aconseguir-la en bona part gràcies a l’eficaç xarxa d’espionatge que va organitzar i que ja havia arribat a penetrar al centre experimental de Los Álamos teòricament una fortalesa inexpugnable tal com es mostra a la pel·lícula. Però si l’enfrontament bèl·lic entre la Unió Soviètica i els Estats Units no es va arribar a produir –i recordem que aquest enfrontament ha rebut el nom de “guerra freda”– és perquè l’una i els altres van entendre que tenien suficient armament atòmic com per acabar amb la vida de la humanitat sencera en cinc minuts: és l’anomenada doctrina de la dissuasió. Finalment, el 1968 es va signar el Tractat de no Proliferació d’Armes Nuclears on els Estats Units i la Unió Soviètica es van erigir en gendarmes de la pau –de la pau armada– i han evitat, fins ara, cap nova utilització de l’invent. Una victòria post-mortem d’Oppenheimer que de res no serveix al qui ja no hi és.
Si no semblés cínic podrien dir que la pau global del món –que no ha estalviat conflictes “regionals” que han provocat i segueixen provocant morts i destrucció– s’ha aguantat sobre els cadàvers dels morts a Hiroshima i Nagasaki. Des d’aquest punt de vista, es podria arribar a la conclusió que els humans no ens comportem d’una manera tan poc racional com de vegades tendim a pensar. No ens hem tirat més bombes atòmiques i, en canvi, hem obert camí a l’ús pacífic de l’energia nuclear en temes tan decisius per al benestar de la humanitat com son la sanitat i l’energia. Sí, l’energia nuclear de la que disposen els Estats Units i la Gran Bretanya i França i fins ara Alemanya sense que la temerosa carcúndia de sempre, ara revestida de progressisme, hagi pogut impedir-ho. També en aquest punt Oppenheimer, si pogués, se sentiria satisfet.
Quan Federico Martín Bahamontes va guanyar el Tour de França, el mes de juliol del 1959, jo acabava de complir 12 anys. Feia poc temps que havia hagut d’abandonar el meu paradís particular: una torre al barri de Vallcarca de dues plantes amb terrat, terrassa i jardí. A la galeria que enllaçava el menjador amb el jardí el meu germà i jo dibuixàvem amb guix una carretera amb rectes i revolts a la manera d’una etapa del Tour de França. Dividides en dos equips, fèiem anar les xapes de cervesa o coca-cola, que aleshores començava, com si fossin ciclistes de debò. Guanyava la primera que arribava a la meta però la que sortia del traçat, per la mala punteria del qui la llançava, quedava penalitzada amb una tirada de descans. Si volíem que una xapa assumís el paper d’un corredor de muntanya la reomplíem per sota de fang. D’aquesta manera podia “circular” pels revolts sense tan perill de sortir de la carretera. Pel contrari, si es tractava de construir un velocista li trèiem el suro que portava enganxat. I si volíem un corredor del pilot deixàvem la xapa tal com la trèiem de l’ampolla. Els preparatius resultaven tan laboriosos que rarament podíem acabar una etapa abans que no ens cridessin per dinar o per sopar. Calia, primer de tot, decidir el traçat –la qual cosa ja solia portar discussions– i dibuixar-lo. Després, triar les xapes, manipular-les en el sentit que ja he explicat i, finalment, començar la carrera. El meu ídol no era Bahamontes sinó Fernando Manzaneque, un gregari, és a dir un corredor la missió del qual no és guanyar sinó ajudar a fer que guanyi el líder de l’equip. Bahamontes era el rei de la muntanya però en les etapes planes necessitava que algú es posés davant seu i el portés a roda fins que comencés l’escalada. Així ho va fer Manzaneque tantes vegades com va caldre. Potser és que a mi ja em cridaven l’atenció els segons que mai no acaben de brillar però que resulten imprescindibles en qualsevol gesta esportiva o social.
L’altre ídol meu, i del meu germà, era Miguel Poblet. A Poblet no li anava gaire bé la muntanya però era imbatible en el pla. I era català! Aquesta peculiaritat no estava connotada de cap reivindicació específica però ens conferia, als espectadors d’aquells anys, una etèria però perceptible autoestima. El meu pare ens portava a veure ciclisme, quan n’hi havia, perquè era gratis i ens ocupava tot un matí. Els ciclistes passaven només una vegada i calia estar ben atents quan ho feien i intentar distingir els uns dels altres. Però primer arribava la caravana publicitària formada per cotxes i petits camions tunejats, com ara es diria, amb anuncis de tota mena. En recordo especialment un que havia estat convertit en una immensa olla a pressió i que circulava amb la majestat d’un emperador mentre per l’altaveu una cinta repetia, monòtona i greu: “Seb Magefesa. Jamás puede explotar”. Després passaven els cotxes dels patrocinadors, alguns amb les bicicletes de recanvi adossades al sostre i segons com tocant una botzina que excitava els espectadors i els feia partícips de l’arribada imminent dels ciclistes.
Nosaltres ens instal·làvem sota les Fonts, a tocar de la carretera, des d’on podíem veure com els corredors apareixien pel revolt de l’Estadi abans d’enfilar la recta del Poble Espanyol i arribar a la meta. Quantes voltes al circuit van fer els ciclistes, aquell matí’ No ho sé. Només recordo la brama que es va anar escampant entre els espectadors que omplien les dues voreres. Era l’última passada i Miquel Poblet baixava escapat. I, en efecte, de cop i volta vam sentir la sirena eixordadora de les dues motos que obrien pas i immediatament la còrpora de Miquel Poblet amb el cap del tot inclinat entre el manillar mentre tots començàvem a aplaudir, a cridar el seu nom, a sentir-nos –no entenia ben bé perquè– importants per un dia. Va guanyar amb força metres d’avantatge sobre els seus perseguidors. No sé si entre aquests hi havia José Pérez Francés, un altre dels grans ciclistes del moment, o potser una mica posterior, perquè escric de memòria. Altres diumenges el meu pare em portava al Passeig de Sant Joan, en el tram comprès entre l’Arc de Triomf i l’entrada al Parc de la Ciutadella on llogaven bicicletes per una hora. Jo em delia per poder-hi anar perquè sabia que, en aquells anys, disposar en propietat d’una bicicleta constituïa un somni irrealitzable.
Aquell 1959, com en els anys anteriors i posteriors, vaig seguir el Tour amb un gran interès a través de la ràdio i de les cròniques que en publicava La Vanguardia, diari al qual el meu pare estava subscrit. Eren els anys de Jacques Anquetil, Charly Gaul, Poulidor, Gimondi, Jean Stablinski i Loroño, el gran enemic de Bahamontes, i de Dalmacio Langarica el seleccionador durant els temps en què els corredors del Tour estaven organitzats en equips nacionals. El Tour que va guanyar Bahamontes es va acabar el 18 de juliol. El “Règim” com aleshores en dèiem no va perdre ocasió d’aprofitar-se’n. Ell va deixar fer. Com tants espanyols –i catalans– s’havia espolsat la gana de sobre i no estava disposat a tornar-hi.
"Amo les faules del filòsofs;
