M’agrada
sentir-me lector comú (l’expressió la trec de Virginia Woolf, via la meva
estimada Marta Pessarrodona). Un lector comú que no escriu per quedar bé amb
l’Acadèmia –o per demostrar que és el qui en sap més– sinó per tractar de
comunicar quina impressió li ha provocat el llibre que ha llegit; perquè
comunicar, per intentar compartir, és la
feina pròpia dels periodistes. Per això avui goso escriure un article per parlar d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo. De
la primera, a partir de la lectura del llibre de Fina Birulés Hannat Arendt: el món en joc, publicat
el març d’aquest any. Del segon,
perquè ha mort als 87 anys a Torí on havia nascut i on havia desenvolupat bona
part de la seva carrera acadèmica i social. Son
dos dels filòsofs que més m’han ajudat a entendre l’Europa del
segle XX.
Hannah Arendt viu en mig de la
tempesta; una tempesta –la de l’Holocaust– d’unes proporcions com mai ningú
no s’hauria pogut imaginar. I no
només pel nombre de víctimes –sis milions, deu milions…– sinó per la novetat absoluta que representa la manca
de precedents. La idea i la realitat de matar com un Mal Absolut. El llibre més
conegut d’Hannah Hannah Arendt és Eichmann en Jerusalen on exposa la seva
teoria de la banalitat del mal: Eichmann no és un monstre o una excepció sinó
un home aparentment normal i corrent que duu una vida familiar endreçada i que
el vespre arriba a casa seva amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb què ho
faria un manobre o un conductor d’autobús. Explica Birulés, en el seu llibre,
que amb posterioritat a la seva mort es van descobrir papers que provarien que
Eichmann no va actuar només sota l’empara –l’excusa– de l’obediència deguda,
del funcionari diligent sinó que era un ciutadà amb una ideologia concreta, la
del nazisme. Però aquest descobriment no treu validesa a l’aportació d’Arendt,
entre altres raons, perquè el cert és que una majoria de ciutadans d’Alemanya
es van acomodar al nazisme i només en casos excepcionals –com explica Joachim
Fest en el seu llibre Yo, no— hi van
presentar objeccions més o menys actives i no diguem-ne ja resistència. Encara
recordo com Frederica Montseny, en el viatge de tornada a Barcelona, em
recordava que a Espanya el feixisme va necessitar tres anys per guanyar però
que a Alemanya ho havia fet a través d’unes eleccions democràtiques. D’Hannah Arendt jo coneixia, a part del
llibre esmentat, la biografia que n’ha
escrit la professora Elisabeth Young-Bruelh. Ara, el llibre de Fina Birulés
m’ha permès fer-me una idea més exacta del significat de l’aportació del
pensament d’Hannah Arendt a la millor comprensió de l’Europa del segle XX. Podem dir que el problema del Mal és un dels
problemes centrals –o el problema central– de la filosofia d’Hannah Arendt. I
que, per a ella, la dificultat de la resposta radica en que resulti erroni
limitar-lo a l’extermini dels jueus sinó que afecta a tota la humanitat. Per això, Fina Birulés subratlla que en el
llibre de Hannah Arendt Els orígens del
totalitarisme “l’accent es col·loca en la irreductible novetat dels fets
del totalitarisme, en el seu caràcter d’esdeveniment sense precedents”. Arendt
sembla buscar la resposta en algunes de les idees que pretenen presentar una
visió global del món, i aquesta resposta no la troba. Se sent vinculada amb el
sionisme; el marxisme intel·lectual alemany li resulta familiar; i és una alumna de les més brillants capaç
d’escriure sobre Sant Agustí i de rebre l’impacte del pensament de Jaspers i Martin
Heidegger; aquest darrer, el filòsof de moda, de qui acaba essent més que
amiga. Però després de la Segona Guerra, quan comença a escriure sobre el que
ha vist i viscut, resulta impossible encasellar-la en cap de les doctrines
empaquetades que ofereixen solucions després del desastre. Aquesta capacitat de
buscar respostes personals, de no limitar-se a l’aplicació més o menys mimètica
de les fórmules doctrinals establertes és allò que la fa una de les pensadores
més brillants del segle XX. I una de les
més lliures perquè és valenta i amb prou energia intel·lectual per enfrontar-se
a les presumptes veritats consolidades. Per exemple, ella és de les primeres en
equiparar el nazisme i el comunisme i això va provocar, en aquell moment, l’any
1951, un notable escàndol entre els pensadors d’esquerra. Jo he intentat llegir
el llibre de Fina Birulés amb la màxima atenció possible i el resultat és un
text ple de subratllats. De Fina Birulés coneixia algun article però no cap
llibre. I de he dir que aquest està
escrit amb una claredat difícil de trobar en un text filosòfic –o si més no en
el textos filosòfics que jo he llegit–
i que aconsegueix que el lector comú amb el qual m’identifico sigui
capaç d’entendre els raonaments més complexos amb una certa facilitat. Per a
tots aquells que vulguin conèixer el pensament de Hannah Arendt aquest és un
llibre absolutament recomanable.
Vattimo escriu quan aquell
paral·lelisme que Arendt havia establert entre els dos totalitarismes –el
nazisme i el comunisme– ja no pot ser discutit. I amb l’enfonsament del Mur el
1989 s’enfonsa definitivament la idea de la Modernitat; la idea, que
possiblement neix de la Il·lustració per no tirar més enrere, i que defensa que
anem de la cova al Paradís terrenal. L’enfonsament d’aquesta idea de progrés
continuat significa la fi de la Modernitat, títol d’un dels llibres més
importants escrits per Vattimo i publicat el 1985. En aquest llibre de Vattimo parla de
l’experiència de la veritat “no como objeto del cual uno se apropia y como objeto que
se transmite sino como horizonte y fondo en el cual uno se mueve discretamente”.
Enfront de les veritats absolutes del totalitarisme,
aquest “pensament feble” del qual Vattimo se’n considera el pare. Arendt
perfora i, en certa manera desemmascara,
els horrors en què ha desembocat la Modernitat; Vattimo, una generació següent,
la dona per liquidada i assumeix una visió molt més humil del paper de
l’intel·lectual. No hi ha grans paradisos als quals arribar. De les moltes
respostes que els filòsofs donen a aquesta nova situació jo em quedo en la que
va proposar Glucksmann. Amb la fi de la Modernitat potser no sabem on és
exactament el Bé Absolut –és a dir, la idea que ens donava una visió global del
mon– però això no ens impedeix lluitar activament contra el mal concret. A cap militant o simpatitzant d’una oenegé no
li pregunten si és catòlic, comunista o conservador.
Li demanen simplement si està disposat a lluitar contra un Mal concret i
Glucksmann, en aquell moment, posava l’exemple dels bombardejos serbis contra
la població indefensa de Sarajevo. El
pas de la Modernitat a la postmodernitat explica, en bona mesura, la pèrdua de
prestigi dels partits polítics i l’auge de les oenegés. Dic un disbarat si
afirmo que sense Hannah Arendt aquest camí hauria estat molt més difícil?
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Un dia d’aquests he tret del prestatge la novel·la d’Heinrich Boll Opinions d’un pallasso i l’he tornada a llegir. El protagonista és un pallasso, de nom Hans Schnier, que entra en depressió després que la seva dona l’abandoni. L’obra, publicada el 1963, va provocar un notable rebombori perquè retrata amb acidesa el comportament de la societat alemanya de la postguerra i, especialment, de la societat religiosa tant pel que fa als catòlics com als protestants. Denuncia la seva hipocresia, la seva insensibilitat. Schnier es declara ateu però no es vanta de la seva descreença sinó que l’accepta amb resignació i queda escandalitzat per la manca d’amor, de pietat –de caritat– del qual es víctima per part d’aquells que, si més no teòricament, s’erigeixen en els defensors d’aquests valors.
Jo vaig llegir el llibre quan devia tenir 18 o 20 anys i assumia un catolicisme obert, conciliar, per entendre’ns. Ara em miro les coses des de fora amb un ateisme resignat com el del pallasso de la novel·la de Boll. Però no em sap greu no haver perdut una certa capacitat d’escàndol perquè les coses de l’Església sí que m’importen, com procuro que m’importi tot allò que passa al meu costat. Crec que aquest és un dels elements definidors d’allò que en diem, o en dèiem, ciutadania. I com que al vespre sóc un obsés del zàping, i l’endemà em desperto amb la ràdio posada, aquests dies no he pogut deixar d’aturar-me en el programa Cascabel d’Antonio Jiménez, a Trece Televisión, i en el de Carlos Herrera, a les set del matí, a la Cope, dos mitjans de comunicació propietat de la Conferència Episcopal Española el president de la qual és, en aquests moments, el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona.
I tal com li passa al protagonista d’Heinrich Boll m’he sentit escandalitzat al igual –m’imagino– que molts altres oients i telespectadors, especialment si han nascut a Catalunya. El programa d’Antonio Jiménez assumeix plenament els postulats de l’extrema dreta de Vox que si per alguna cosa es caracteritzen es per la seva falta de caritat. Exhalen odi cap tot allò que és diferent; cap a tot allò que no sigui la seva Veritat. I assumeixen un anticatalanisme amb la mateixa visceralitat que els Reis Catòlics i els seus successors van usar en l’expulsió, primer, dels jueus; i, després, dels moriscos. No es tracta, doncs, de cap novetat. L’historiador Joan Esculies ens recordava, en un dels articles que publica a La Vanguardia, que el 1918 es va organitzar a Madrid una gran manifestació contra el projecte d’autonomia catalana que liderava per Prat de la Riba; i que, ja en període republicà, a Ventura Gassol, en una manifestació semblant, li van tallar la seva cabellera de personatge romàntic. Però segurament en els moments actuals allò que resulta més paradoxal és que aquest sentiment anticatalà es faci en nom d’una Constitució Espanyola que José Maria Aznar i molts dels qui el segueixen no van votar. S’emparen en un text legal que ells han tergiversat fins a fer-ne un vestit a mida; i ho han pogut fer perquè l’altre gran partit de la Restauració, o sigui el PSOE, s’ha mantingut passiu, en aquesta interpretació, no fos que l’onada anticatalana li ocasionés una pèrdua de vots. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles, i després per referèndum a Catalunya, va constituir un autèntic cop d’Estat antidemocràtic a càrrec d’uns jutges teledirigits pel Partit Popular. Els nostres mals més remots potser sí que venen d’Almansa però el procés independentista no hauria trobat tantes complicitats –entre les quals la meva– sense aquesta intromissió dels jutges en les decisions democràtiques, i perfectament constitucionals, dels ciutadans del nostre país. Qui no ho vulgui veure així és que té pa a l’ull.
No és cap secret que el cardenal Omella manté molt bones relacions amb l’actual Sant Pare, el jesuita Jorge Mario Bergoglio que ha adoptat el nom de Francesc. Els experts diuen que aquesta amistat està basada, en bona part, en el fet que tots dos han estat bisbes, o arquebisbes, de diòcesis importants com son les de Buenos Aires i Barcelona. Els uneix una explícita vocació pastoral. Jo no sé si el cardenal Omella quan visita el papa Francesc, o fins i tot quan hi passeja en moments de distensió, li explica fins a quin punt les emissions de 13 Televisión i de la Cope estan ajudant a tornar a formar a dos blocs irreconciliables com els que van propiciar la guerra civil espanyola. Jo no sé si el cardenal Omella té ocasió d’explicar-li al Sant Pare el grau d’exageracions, manipulacions i provocacions que practiquen Antonio Jiménez i Carlos Herrera en els seus programes. Son els hereus directes d’aquella catòlics ultramuntans que no van pair la mort del dictador Franco i que cridaven “Tarancón al paredón” perquè el cardenal Tarancón sí que va ser un bisbe intel·ligent, generós i evangèlic que va ajudar decisivament a la democratització d’Espanya. Els seus successors, però, no semblen tenir el mateix grau de coratge. I l’espectacle que a la nit, i de bon matí, ens serveixen des de la televisió i la ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola no pot deixar d’escandalitzar a aquells pallassos que, sense vot ni veu dins els treballs de l’Església, contemplen espantats com creix l’antagonisme entre bona part dels espanyols i bona part dels catalans. I com que encara recorden l’Evangeli es pregunten com des dels dos programes esmentats es pot continuar practicant amb tanta impunitat, i sota l’empara de la jerarquia eclesiàstica, la sembra de zitzània.
El nou curs escolar ha començat de manera diferent a Catalunya i a França. A Catalunya, amb una nova vaga de mestres i a França amb la prohibició que les noies de religió musulmana vagin a classe amb l’abaia, la túnica que les cobreix fins als peus. Jo, ara, aquestes coses me les miro de lluny perquè els meus dos fills ja son grans. Però sí que em sembla interessant subratllar que en el camp de l’ensenyament s’observa un conservadorisme d’esquerres que al meu entendre constitueix una de les característiques de la societat catalana actual. És un tema que he intentat explicar en el meu llibre Crònica al marge, publicat per Comanegra, poc abans de l’inici de la pandèmia i que no va ser gaire ben rebut per la crítica. Potser sí que el llibre em va sortir més desigual del que hauria estat convenient però, així i tot, pot haver-hi lectors que trobin interessants algunes de les reflexions que s’hi feien. Per exemple, la presència d’aquest conservadorisme d’esquerres que jo veia –i veig– molt present en el camp de les idees i de la cultura, inclòs l’ensenyament.
El govern francès ha prohibit l’ús de l’abaia no en nom d’uns plantejaments homòfobs, discriminatoris o classistes sinó en nom de la igualtat i de la laïcitat. I es proposa experimentar la possibilitat de retornar a l’ús dels uniformes escolars. A mi em semblen dues bones mesures però el més important és que demostren que el govern francès no té por de modificar la situació actual; de provar sortides a alguns dels problemes que presenta l’ensenyament a França i que son molt semblants als de Catalunya i Espanya. I que plantegen un seguit d’interrogants. Per exemple, un cop, a través de les perceptives oposicions, s’ha aconseguit plaça de professor, aquesta condició ha de resultar inamovible? ¿No resultaria més eficient que fos el director del centre escolar el qui escollís, d’entre els mestres i professors acadèmicament acreditats, aquells que més poguessin ser capaços de complir amb els objectius del centre? I aquests objectius, ¿ no haurien d’obeir a un programa corresponent a un mandat de quatre anys finalitzat el qual el director i el seu equip haurien de presentar balanç de la gestió? I el director ha de continuar depenent del claustre que ell dirigeix? Un director de fàbrica escollit pels treballadors? I els Instituts han de seguir sense la figura d’un gerent que vetlli pel bon funcionament de les qüestions no directament relacionats amb la docència? Preguntes semblants podríem fer-nos respecte a la situació de les nostres universitats. El personal no docent ha de continuar intervenint en l’elecció del rector? No hauria de ser un patronat o una instància superior la que només el rector i no pas el claustre? Naturalment, jo no tinc resposta a cap d’aquestes situacions. M’esveren, això sí, les preocupants xifres d’abandonament escolar a Catalunya: un 16,9% quan la d’Espanya se situa en el 13,9% i la mitjana europea és del 9,3%. Només ens “guanya” Romania. I pel que fa a les universitats cal veure com ens posem de contents quan alguna de les nostres aconsegueix figurar entre les 150 primeres del rànquing mundial.
Fotografia històrica de la Universitat de Barcelona.
Dos dels textos teòrics –en certa manera programàtics– de com ha de funcionar una universitat de Catalunya son deguts a Manuel Sacristán i Josep Maria Bricall. Sacristán va ser l’autor del Manifest per una Universitat Democràtica presentat a l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) en el transcurs de la Caputxinada. Això passava el març del 1966 i aquell text va servir de guia a les reformes democratitzadores de l’ensenyament universitari abans i després de la mort de Franco. Més de trenta anys després, el catedràtic Josep Maria Bricall –que havia estat rector de la Universitat de Barcelona i president de la Conferència de Rectors Europeus– va escriure l’informe Universitat 2000 on s’examinen amb rigor les mancances que presenta el funcionament de la universitat i es fan un conjunt de propostes que no qüestionen, però, el model públic que ve funcionant. Per exemple, no suprimeix els sistema d’oposició ni l’elecció del rector a través del claustre. Però des del 1966, i també des del 2000, ha plogut molt i aquestes aportacions que, en el seu moment van resultar, en conjunt, tan positives ara mereixerien una revisió en profunditat. Per seguir amb l’exemple. L’eliminació dels uniformes escolars als anys setanta era una mesura progressista perquè responia als aires de renovació i d’alliberament de l’escola. Ara, però, les marques de roba i sabates han substituït els uniformes i no ajuden precisament a fomentar la cohesió entre alumnes i l’autoestima de cada centre.
Bona part de l’univers ideològic col·lectiu que va quallar als anys seixanta no ha estat modificat. En el camp de l’ensenyament és on l’esquerra conservadora té més adeptes. Però podríem referir-nos a altres situacions sobre els quals en aquest país mai no s’ha discutit seriosament. L’energia nuclear, per exemple? Millor deixar-ho per un altre dia…
"Amo les faules del filòsofs;
