El Blog d'Agustí Pons

I després dels morts, què?

Potser aquest és un bon moment per tornar a llegir Oriana Fallaci, la periodista italiana que va ser de les primeres en advertir-nos de la perillositat extrema de l’aiatol·là Khomeini. Khomeini, en el moment de la revolta que va apartar el Xa del poder, vivia exiliat a París. I va tornar a Teheran amb el suport, més o menys explícit, de bona part de la intel·lectualitat d’esquerres de França. En ell hi veien el símbol d’un llibertador en oposició a la imatge de Mohammad Reza Pahlavi considerat un polític al servei dels interessos petroliers dels Estats Units i la Gran Bretanya, cosa que era certa.  Al cap de pocs mesos d’haver-se establert com a líder suprem, la Fallaci va aconseguir entrevistar Khomeini  en una trobada molt tensa on el líder suprem va afirmar: “L’Islam ho és tot; la democràcia, no”.  I així ha estat. Ara ja sabem que l’Iran està regit per una teocràcia on els valors propis de la democràcia –la democràcia fundada, creada i consolidada a Europa i  els Estats Units, els nostres cosins– no hi tenen cabuda. En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal que el fonamentalisme islàmic desperti tants pocs recels entre una part del feminisme i del pensament d’esquerres del nostre país com l’escriptora Najat el Hachmi, la darrera pregonera de les Festes de la Mercè, coneix prou bé.  I sabem també que l’Iran està al darrera del moviment Hamas que té com a objectiu explícit acabar amb l’Estat d’Israel.

Ara bé, un cop reconegut que Israel té dret a defensar-se la pregunta inquietant és saber si ho està fent prou bé. I la resposta no pot ser positiva.  La funció clàssica d’un exèrcit és la de conquerir el màxim terreny  amb el mínim cost possible, i de fer-ho en aplicació d’una determinada política. Ja sé que aquest punt de vista pot semblar cínic per a la consciència d’alguns, o molts ciutadans, però suposo que son els mateixos que, en nom del pacifisme, van deixar que Milosevic perpetrés mil barrabassades fins que els americans, a través de l’OTAN, van dur a terme una acció militar. Era una acció militar amb un objectiu clar: que Milosevic deixés d’agredir als seus veïns i que, si fos possible, dimitís. Les dues coses es van aconseguir.

Es fa difícil saber si, en aquests moments, l’exèrcit israelià està actuant com a braç armat d’una determinada política o si ras i curt de la defensa s’està passant a la revenja. De moment, el balanç de víctimes és aterridor i l’actuació de l’exèrcit israelià  contra la població de Gaza resulta –s’ha de dir clarament– inadmissible.  Hi ha un límit de morts abans de posar fi als bombardejos diaris i a la prohibició d’ajuda humanitària? I després dels bombardejos, que tard o d’hora s’hauran d’acabar, què?  Els habitants morts a Gaza per aquests bombardejos son tan víctimes d’Hamas com els habitants d’Israel morts prèviament per Hamas.  I ara és a Israel a qui correspon dir quina és la finalitat política, d’aquests bombardejos, si és que n’hi ha alguna. Aquest punt de vista no té res d’extremista ni indiscriminadament de pro-palestí. És, per exemple, el de The Economist, una publicació poc suspecta de radicalismes, que en un dels seus darrers editorials deia: “La millor manera d’intentar ampliar el “marge de legitimitat” d’Israel davant dels seus aliats occidentals i àrabs seria assenyalar que està disposat a participar en alguna mena de pla per als palestins en cas que aconsegueixi expulsar Hamas”.

Hamas, en la seva vessant política, és un moviment terrorista que mata en nom de l’Islam. Per la seva banda, el govern de Netanyahu està condicionat per la seva aliança amb els ultraortodoxes jueus, que també  actuen sota uns valors teocràtics, i que a Cisjordània s’han demostrat especialment provocadors. Si això és així,  no hi ha cap motiu, en aquests moments, per pensar que la desesperada situació dels habitants de Gaza te perspectives de millora.

De Xarm el Xeikh a Tiberíades

L’any 1964 Marta Mata va viure un mes a un quibuts d’Israel. A la tornada, es va fer un acte al Fòrum Vergés, que crec recordar que incloïa la visió d’un documental. Jo hi vaig assistir i vaig quedar molt impressionat per la realitat dels quibuts: allò sí que era un comunisme ben entès. De la seva estada a Israel, Marta Mata en va fer un llibre de contes —El país de les cent paraules– que va ser   de lectura sovintejada entre el moviment de mestres  Rosa Sensat. Israel era una mena d’utopia feta realitat i els més optimistes veien aquesta realitat no només com una reparació obligada als ciutadans jueus després de l’Holocaust sinó com un model de funcionament capaç de convertir un desert en una horta.  Aquesta visió optimista procedia dels voluntaris jueus vinguts d’Europa que als anys vint s’havien traslladat a Palestina i havien fundat els primers quibuts, entre els quals un joveníssim Arthur Koestler tal com ell ho  explica a les seves Memòries. La presència de joves catalans dels anys seixanta als quibuts d’Israel ha quedat registrada en un magnífic documental realitzat per Albert Abril l’any 2020.

Els quibuts continuen existint a Israel però la imatge del país ha canviat radicalment. Els catalans podem seguir admirant Israel per moltes raons: perquè és l’única democràcia que pot rebre aquest nom en el desolador panorama polític de l’Orient Mitjà; i per la tenacitat dels seus habitants a l’hora de defensar el seu país i fer-lo gran. A la tornada d’un viatge a Israel, quan aquí feia poc que havíem passat l’1 d’octubre, un escriptor amic meu, molt competent  en la causa israelita, em va demanar què m’havia semblat: “Ells s’ho creuen” li vaig dir mentre recordava les soldats de l’Exèrcit israelià amb fusells de debò i l’adequació de l’hotel turístic on m’allotjava a la setmanal festa del sàbat. I també tenia –tinc– present que després dels acords de Camp David del 1982, Israel havia tornat als palestins bona part dels territoris ocupats durant la Guerra del Sis Dies: el Sinaí i la franja de Gaza i que havia arribat a un acord per establir una administració autònoma a Cisjordània.  En aquest sentit, visitar Xarm el Xeikh  és una experiència interessant no només per passar-hi uns dies de vacances sinó per comprovar els beneficis que pot portar la pau. Situat a la punta de la península del Sinaí s’hi ha edificat un moderníssim complex hoteler on acudeixen masses turístiques de tot el mon per a la pràctica, entre altres activitats, del submarinisme i del snorkel. Però si el turista es trasllada  fins al monestir de Santa Caterina, punt de sortida per pujar al Sinaí, s’adonarà que la carretera és plena d’obstacles permanents posats per l’exèrcit egipciac per evitar el pas dels terroristes palestins que es dedicaven a posar bombes. A Gaza ja sabem que va passar si fa no fa el mateix.  Israel va evacuar el territori –inclosos alguns milers de colons que s’hi havien instal·lat– el qual va quedar en mans de l’autoritat palestina. Es van produir enfrontaments diversos entre palestins i finalment les eleccions del 2006 van donar el poder a Hamas, una organització política que té com a objectiu la creació d’un Estat islàmic a l’antiga Palestina, és a dir, un objectiu absolutament incompatible amb l’existència de l’Estat d’Israel. Des de la banda d’Israel es pot dir, amb bona part de raó, que cada vegada que s’ha intentat la pau des de l’altra banda s’ha respost de manera violenta.

Després a Jerusalem em va sorprendre la presència volgudament vistosa de grups d’ultraortodoxes perfectament organitzats. Semblen constituir una minoria cada vegada amb més poder; una mena d’Estat dins d’un Estat i amb una visió clarament teocràtica. Aliats amb l’extrema dreta política han arribat al poder per apuntalar un afeblit Netanyahu a la corda afluixa per les acusacions de corrupció que el persegueixen. Camí de Tiberíades, a la dreta de la carretera, a uns quants centenars de metres de la vorera, era visible una mena de malla metàl·lica rere la qual s’alçaven  els pobles teòricament sota la jurisdicció de l’Autoritat Palestina però que els darrers governs israelians –i en especial, els de Netanyahu– han anat omplint de colònies jueves.  Una mena de malla o un autèntic mur de ciment.

És, fins a cert punt, comprensible la indiferència amb què, finalment, bona part de la població israeliana ha acceptat la situació. Les mesures disuassories contra la població palestina podrien arribar a fer pensar que l’esclat d’una violència com la d’aquests darrers dies era del tot impossible.  Però un seguit de fenòmens locals i internacionals han creat una conjunció terrible fins a desencadenar una violència del tot inimaginable. El meu amic expert en la matèria em deia un dia que, contràriament al que podria pensar-se des d’un pensament d’esquerres, les desavinences entre les dues parts son més difícils de resoldre quan es tracta de temes simbòlics que en allò que fa referència a qüestions materials. I el cert és que Jordània i Israel ja fa temps que es van posar d’acord sobre el repartiment de l’escassa aigua de la zona mentre que la capitalitat de Jerusalem, i la preservació dels seus llocs sagrats, continua essent un motiu de tensió i violència entre uns i altres. De la banda palestina, l’integrisme religiós no pot sinó engendrar violència com molt bé saben molts musulmans que el pateixen i també les ciutats, occidentals o no, que n’han estat víctimes. De la banda jueva, la intransigència interessada de Netanyahu no ha fet sinó engruixir el memorial de greuges dels palestins.  Ara, els morts es compten per milers.  I és fa difícil intuir una sortida més o menys enraonada.

Un article de Jordi Barbeta

Aquesta setmana volia escriure un article sobre la situació política de Catalunya. Quan era director de l’Avui, Jordi Maluquer hi publicava una columna que es titulava “Prepolítica”, és a dir, la política vista a certa distància. És el terreny que a mi m’agrada més i els més apte per a tots aquells que tenint una idea general –o així ens ho sembla– del que està passant no disposem d’una informació detallada del dia a dia i de les seves múltiples sinuositats. Diumenge 1 d’octubre vaig llegir, com cada setmana, l’article que Jordi Barbeta publica al diari digital El Nacional. Barbeta és un dels mestres del periodisme actual que jo més admiro. Perquè coneix la situació del país des de la prepolítica i des de les bambolines; per la seva visió compromesa, gens frívola ni banal, a l’hora d’explicar el present; i per la seva independència que el va portar, si no és poca cosa, a ser cessat com a cap de política de La Vanguardia. Em sento absolutament coincident amb el contingut del seu darrer article. Per això m’ha semblat inútil intentar escriure’n un de semblant i m’he decidit a reproduir-lo de dalt a baix en el meu blog. Per la raó que he dit i com a exemple del periodisme seriós que encara es practica al nostre país.

La nova amenaça dels milhomes

Avui és 1 d’octubre i alguns recordaran amb orgull la mobilització democràtica que van protagonitzar milions de catalans en defensa del dret col·lectiu a decidir el seu futur com a poble. Han passat sis anys i, a més dels homenatges, també convindria, per ser honestos, fer balanç sobre com ha evolucionat l’estat d’ànim col·lectiu i la voluntat política democràticament expressada dels catalans. I, ves per on, un estudi que acaba de publicar el Centre d’Estudis d’Opinió diu que a l’hora d’indicar quin és el principal problema que té Catalunya el més esmentat per la gent és “la insatisfacció amb la política”.

El Baròmetre del CEO ofereix altres titulars també significatius: el suport a la independència ha caigut en picat, especialment entre els joves. Els contraris a la independència tornen a ser majoria i, insòlitament, la minoria independentista suspèn el Govern de la Generalitat que es postula com a independentista. Algú s’imagina que els socialistes suspenguin un govern socialista? Amb tot plegat, dels 2.079.340 catalans que van votar el 2017 partits independentistes, ja han perdut la fe més de la meitat, que han preferit partits compromesos amb la unitat d’Espanya. I això s’ha produït quan els poders de l’Estat han desplegat tots els esforços per seduir els catalans a força de repressió i maltractament econòmic, cultural i, sobretot, lingüístic.

Així que sap greu haver de dir-ho, però la gestió del procés ha estat un desastre i els seus responsables, en termes empresarials, haurien merescut l’acomiadament sense indemnització. I cal destacar com a principal font de descrèdit l’absurda competició entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, dos partits immersos en una relació tòxica, que, compartint suposadament la mateixa causa, no sumen forces com fan els castellers, sinó que es neutralitzen i contaminen la política catalana fins a convertir-la en quelcom irritant, desagradable i inútil.

Ara, però, la misericòrdia dels déus ha fet que els resultats de les eleccions del 23-J aixequin noves expectatives esperançadores. Tothom sap que no és pas per la independència, ni l’autodeterminació, que, de tan malament que es va gestionar el procés sobiranista, han quedat ajornades indefinidament. L’optimisme del 23-J es refereix a la possibilitat de guarir ferides, resoldre la injusta situació de tants represaliats i, a continuació,recuperar la normalitat política lluny dels tribunals, defensant cadascú les seves posicions sense prendre danys innecessaris.

I consta que Pedro Sánchez i Carles Puigdemont tenen, encara que sigui per necessitat mútua, una voluntat d’acord determinant. I això que des de Catalunya es veu com “una gran oportunitat” presenta dificultats enormes, perquè malgrat els esforços del president en funcions i el president exiliat, tots els poders de l’Estat s’hi han mobilitzat en contra. No només la dreta, l’extrema dreta, la vella guàrdia felipista i la cort. També el president del Tribunal Suprem, els fiscals col·lectivament i, fins i tot, els bisbes. En aquesta circumstància, totes les precaucions són poques i qualsevol error no forçat pot fer fracassar una operació tan difícil. I si no hi ha acord i s’han de repetir les eleccions espanyoles, hi haurà a Catalunya una nova frustració col·lectiva de conseqüències imprevisibles.

En aquest sentit, els discursos inflamats dels líders d’ERC i alguns de Junts només contribueixen a escalfar l’ambient perquè les negociacions acabin descarrilant i això és el que ha passat aquesta setmana al Parlament, amb noves iniciatives per continuar enganyant la gent com si no n’haguessin tingut prou.

La resolució transaccionada per Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, on se suposa que posen com a condició el referèndum d’autodeterminació per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, és una frivolitat, però, sobretot, una enganyifa política. És una frivolitat perquè no aporta res més que soroll inoportú i és una enganyifa perquè fa veure que ERC i Junts imposaran l’autodeterminació a Sánchez alimentant els titulars dels mitjans adversaris a l’acord, quan no ho pensen fer i el text no diu res d’això.

Es juga a la confusió quan “es referma en la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació”, que no passa de ser una mera declaració que ja defensava el mateix Parlament als anys vuitanta amb majoria convergent. I a continuació es torna a parlar de referèndum, però llavors clarament deslligat de l’autodeterminació: “Un nou referèndum acordat amb l’Estat” i es pronuncien “a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”.

Això no és dir gaire res, però si consultem l’hemeroteca, comprovarem que aquesta mena de referèndum ja el proposava Alfredo Pérez Rubalcaba l’any 2014, per resoldre el desastre de la sentència de l’Estatut. La Constitució preveia que l’Estatut s’aprovaria definitivament amb un referèndum vinculant. Com que la sentència va tombar el que els catalans havien aprovat en referèndum, el pacte constitucional s’havia trencat i Rubalcaba proposava refer-lo, pactant un nou Estatut i sotmetre’l a referèndum. “No estic d’acord amb el dret de l’autodeterminació ni la independència —va dir Rubalcaba—, cosa que no vol dir que no hi hagi propostes que estic disposat a recollir. Alguns aquí demanen votar per anar-se’n, però nosaltres demanem votar per seguir junts. La lògica d’un procés com aquest és que votem junts. Primer dialogar, segon pactar i tercer votar. És clar que votarem. Defensem la votació, d’acord amb les pautes que estic defensant”.

La sensació és que Catalunya es troba immersa en un període massa llarg de ficció política. Hi ha un Govern que fingeix que governa i hi ha un Parlament que només gesticula, omplint-se les boques d’autodeterminació i d’independència prenent la gent per idiota; però la gent ja s’ha adonat de l’engany, perquè no hi ha espectacle més patètic que el de personatges irrellevants fent-se els milhomes.