Sobre el pensament de Gaziel tothom es veu capaç d’opinar. Va escriure tant, i en circumstàncies tan diferents, que sembla que en els seus textos podem trobar una frase per a cada episodi del tram d’història que li va tocar viure. Durant el període republicà la seva va ser una mirada crítica sobre el catalanisme tant pel que fa a determinades il·lusions –per exemple, que la política d’autodeterminació dels pobles promoguda pel president Wilson tindria alguna mena de repercussió sobre Catalunya– com a determinades actuacions; per exemple, la del 6 d’octubre del 1934. Com a bon periodista la seva era una mirada realista la qual, per desgràcia per a nosaltres, va acabar essent profètica. Ell es va adonar amb tràgica lucidesa del suïcidi que significava intentar establir una República sense republicans. Els uns, monàrquics, conspiraven des de Biarritz, Madrid o Sevilla; els altres, o una part dels altres, vivien encara enlluernats per la Revolució russa.
Aquests dies he pensat en Gaziel; en alguns dels textos que va escriure sobre Catalunya i Espanya i la possibilitat d’entesa. I vista la reacció de mitja Espanya –i del silenci de l’altra mitja– en relació a l’amnistia pactada entre el PSOE i els dos partits independentistes catalans m’he aturat en una de les reflexions de les seves “Meditacions en el desert”. En concret, la que escriu el dia 13 de gener de 1951 i que porta per títol “La tragèdia de Catalunya”. L’últim paràgraf d’aquesta “meditació” –que ocupa dues pàgines en l’exemplar de les Edicions Catalanes de París, del 1974– diu així: “I això no té solució. No n’ha tinguda mai des del segle XV. El plet va plantejar-se modernament, ara fa uns 70 anys, a l’escalf d’una sèrie de circumstàncies favorables; però fou justament en l’únic terreny on no pot ni en somnis, tenir una solució: en el dels nacionalismes”. I més endavant: “Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!”
Que no ens puguem entendre –o que no ens puguin entendre– no vol dir que dels pobles no catalans d’Espanya ens en puguem desentendre només amb manifestacions multitudinàries i resolucions parlamentaries. Ja ho hem vist. Però no em cansaré de repetir que per més error que hagi pogut cometre el moviment independentista català l’esca del procés, allà on cal buscar l’origen de la “desafecció” és en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, també pel Parlament espanyol i després ratificat en referèndum. Van ser els jutges del Tribunal Constitucional, atiats pel PP, els qui van trencar la legalitat.
Ara la situació s’ha desencallat gràcies a les virtuts –que en té– de la democràcia parlamentària. Ens hauria de resultar indiferent si el PSOE ha pactat amb ERC i Junts per convenciment o per interès. Un Parlament no és un temple on els fidels proclamen la seva fe –i se’n confessen, si cal– sinó una àgora civilitzada on el pes de cada grup s’avalua no per les armes de què disposa sinó pels vots que té o representa. Gaziel no s’enganyaria sobre les possibilitats d’entesa. I probablement ens advertiria sobre les capacitats del Minotaure espanyol. Recordem que a Espanya es castiga més una manifestació pacífica i auto-dissolta, com la que van dirigir Jordi Sánchez i Jordi Cuixart –nou anys de presó per a cadascú– que no pas una altra on es s’exhibeixen símbols feixistes i es canta el “Cara al sol”. I potser per això és oportú assenyalar que el pacte convingut entre uns i altres i que ha permès l’inici d’una nova legislatura al Parlament espanyol és una excel·lent noticia per la situació que desencalla i per l’exhibició de realisme que suposa per les dues parts. Vull creure que Gaziel hi estaria d’acord.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
He llegit amb molt d’interès Fora de focus, el llibre que la periodista Cèlia Cernadas ha escrit a partir de la seva experiència com a enviada especial de Catalunya Ràdio –o com a membre de determinades organitzacions internacionals– en alguns dels conflictes que han assolat i assolen el món. Entre altres, la situació a Sarajevo després de l’agressió sèrbia; Líbia els dies següents a la caiguda de Gadafi; Cuba, entre el comunisme i l’embargament; la crisi climàtica vista des de Noruega; la destrucció de la costa del Senegal; la situació dels refugiats a Dadaab, Samos i Lesbos; el desert i la mort a la frontera entre els Estats Units i Mèxic; la pervivència del racisme a les ciutats nord-americanes; la situació de les poblacions indígenes a Bolívia i l’Equador.
Cèlia Cernadas practica un periodisme ran de terra, elaborat des del lloc on es produeix la notícia sense més objectiu que el d’explicar la realitat amb la màxima nitidesa possible. En això, el seu periodisme s’inscriu en la línia del que ha practicat, des del seu naixement, Catalunya Ràdio que, malgrat els seus inevitables alt-i-baixos, continua essent una de les joies de la corona del nostre sistema comunicatiu. De Catalunya al món, com ha de ser. Que Cernadas practiqui un periodisme ran de terra no vol dir que no hagi elaborat, d’una manera més o menys explícita, una mirada pròpia sobre el món. Un cop d’estat, una revolta militar, un episodi de gana col·lectiva, una agressió bèl·lica o una guerra civil son episodis, situacions, que necessiten d’uns referents amplis per tal que els puguem entendre i situar en el seu marc adequat. En aquest context, i amb tota la prudència que l’afirmació demana, crec veure en les cròniques de Cèlia Cernadas una mostra del periodisme humanitarista que ha substituït la mirada ideològica de les generacions que vam viure de ple el període de la Guerra Freda; una mirada ideològica, plena d’esperança i de violència, que és una de les característiques del segle XX, el més violent de tota la història europea. Durant la passada centúria, les obsessions ideològiques van abaratir la vida humana fins a límits mai no coneguts fins aleshores.
La visió ideològica pròpia dels partits polítics ha estat substituïda, grosso modo, per la visió ètica, també grosso modo, de les onegés. És significatiu, en aquest sentit, que la majoria de notes a peu de pàgina que fan referència a xifres i dades incloses en el llibre de Cèlia Cernadas corresponguin a organitzacions no governamentals. Els governs, o allò que en línies generals en podríem dir la política, en son protagonistes absents i, en tot cas, queden situats a la banda dels responsables dels desastres que s’expliquen. Vista la situació actual és impossible negar o diluir la responsabilitat dels governs. Però es fa difícil pensar que la substitució d’una visió ideològica per una visió humanitarista sigui capaç de trobar solucions a la majoria dels grans problemes que el món te plantejats. Parlem, per exemple, en el drama dels migrants. Ens commou l’epopeia del seu viatge, que sovint acaba amb tragèdia. No sabem què fer quan els mitjans de comunicació ens ensenyen morts rere morts. I ens solidaritzem, de la butaca estant, amb el periodisme humanitarista que denuncia la insensibilitat dels governs europeus i proclama la seva culpabilitat. Però si alguna cosa bona ha comportat el descrèdit de les ideologies –i crec que n’ha comportat unes quantes– és que ara no tenim al costat cap vareta màgica màgica que ens pugui fer creure que existeix una solució fàcil. Ara, tal com va dir Edgar Morin després de la caiguda del Mur, hem entrat a l’època de la complexitat i molts dels episodis o de les situacions que ens toquen el cor i els sentiments no resulten fàcils de reconduir. És evident, per exemple, que els països europeus no poden acollir tots els migrants que volen entrar-hi i que una entrada incontrolada perjudica les classes més desprotegides del país al qual van a parar.
El periodisme humanitarisme és un fidel reflex de la societat post-ideològica en la qual vivim. Les ideologies del segle XX van acabar essent una impostura però –tal com va explicar André Glucksmann– podem combatre el Mal concret sense saber del tot on es troba el Bé absolut. Des d’aquesta perspectiva, el llibre de Cèlia Cernadas em sembla un exemple molt clar de la mirada global que sobre el món tenen les fornades de periodistes que ara es troben en el punt més madur de la seva experiència professional.
Allò que, al meu entendre, resulta més fascinant de la pintura d’Antoni López és el fracàs en la seva obsessió per captar la realitat tal com és. Quedi clar: no parlo del seu fracàs pel que fa a l’execució de la seva obra sinó a la constatació que fins i tot en la pintura més realista la realitat mai no pot ser apressada en la seva totalitat. Perquè aquesta és la gran sínia al voltant de la qual gira la pintura, i tota creació artística, des dels segles dels segles: com plasmar la realitat en un quadre o en un poema i fer-ho de manera que podem donar per definitiva aquesta realitat. En aquest sentit, la pintura d’Antonio López i la d’Antoni Tàpies, que s’expressen d’una manera tan radicalment oposada, participen de la mateixa obsessió: copsar la realitat en els seus infinits matisos. Cada artista, o cada generació d’artistes, ho intentarà a la seva manera. Però aquesta pretensió està condemnada al fracàs i, a la vegada, aquest fracàs és allò que assegura la pervivència de la creació artística. Antonio López és ben conscient d’aquesta lluita diguem-ne inútil però que a la vegada és allò que fa excitant l’autèntica obra d’art. I per això en alguns dels seus quadres on intenta copsar al mil·límetre la realitat d’un carrer de Madrid hi posa l’hora i el minut exacta de la seva execució. Aquest és el cas, per exemple, del quadre titulat “Gran Vía 1 de agosto, 7:30 horas, 2010-2015.
“Gran Via, 1 d’agost, 7:30 hores, 2010-2015
Els més ingenus podríem pensar que la fotografia sí que constitueix un document d’una realitat inapel·lable. I que els quadres urbans d’Antonio López, tan aparentment semblants a una fotografia, són per tant els més propers a la realitat més real possible. Davant d’una fotografia o d’un quadre sovint utilitzem el verb “copsar”: “l’artista ha copsat perfectament el rostre del fotografiat” o “l’artista ha copsat perfectament l’atmosfera del quadre”. Però “copsar” és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “agafar, atrapar al vol”, definició que no dona una idea gaire rotunda de realitat. Perquè, què queda pel camí entre la realitat real i la realitat que l’artista copsa i acaba plasmant en la seva obra?
Per això, és tan revolucionària l’exposició d’obres d’Antonio López que es presenta aquestes setmanes a La Pedrera. Perquè, desembarassats de l’enlluernament dels avantguardismes, el problema central de la pintura, i de tota obra artística, se’ns apareix en la seva descarnada essencialitat. Des de l’exposició de Miquel Barceló al Macba l’any 1998 jo no havia rebut un impacte semblant.
"Amo les faules del filòsofs;
