Començo la setmana –la darrera d’aquest any 2023– amb la lectura de Chaves Nogales. Barbarie y civilización en el siglo XX del profesor Francisco Cánovas. El llibre està format per una biografia de Chaves i un estudi dels articles que va escriure sobre alguns dels episodis més importants del segle XX: la revolució russa, l’Alemanya de Hitler, la Segona República Espanyola, la guerra civil espanyola, l’agonia de França, la batalla d’Anglaterra i l’exili republicà espanyol. De Chaves Nogales he llegit la biografia del torero Juan Belmonte; la seva mirada sobre la revolució russa a través del testimoni del “maestro Juan Martínez que estaba allí”; i el recull de relats sobre la guerra civil titulat A sangre y fuego. Andrés Trapiello afirma que es “el mejor periodista español junto con Larra” i possiblement tingui raó.
L’Espanya i l’Europa dels anys trenta i quaranta que Chaves Nogales descriu, perquè l’està vivint en directe, m’han recordat el món que estem acomiadant aquest final d’any. Ni Espanya ni Europa estan en guerra però a Espanya, i a bona part del mon, les idees d’extrema dreta, que abominen de la democràcia parlamentària estan arribant al poder per vies legals; i la situació d’Ucraina i Israel és massa propera com per no considera-la nostra. La crisi climàtica sembla haver posat el mon fora de control i el declivi d’Europa resulta inexorable com ho prova la seva persistent crisi demogràfica i la imparable arribada de migrants que venen a omplir els llocs de treball que necessitem. Els anys de relativa eufòria que van seguir a la caiguda del Mur han quedat enterrats. És cert que no podem jutjar el mon per allò que passa a Europa perquè la caiguda del comunisme ha permès la consolidació a la Xina i a Rússia de societats no democràtiques però que han estat capaces –més en el primer cas que en el segon– de treure de la misèria centenars de milions de persones.
Però, en general, s’observa un cansament social que no només té a veure amb la precarietat econòmica en la qual viuen tants ciutadans. A Espanya, aquest cansament està relacionat amb la perpètua bronca política en la que estan instal·lats els dirigents del PP i el PSOE; en la seva incapacitat, mani l’un o mani l’altre, d’arribar a acords sobre els grans temes de fons que l’Estat té pendents: la natalitat, l’organització territorial, l’educació, la xarxa de comunicacions. El sistema de llistes tancades s’assembla cada cop més a aquells “burgos podridos” que caracteritzaven el sistema electoral dels anys de la Restauració. I en la nova Restauració que va arribar després de la mort de Franco, la monarquia sembla haver esgotat la seva capacitat per resultar útil al conjunt dels ciutadans. No és només el dissortat discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre –dissortat, innecessari i injust– sinó que l’actual rei, per voluntat pròpia, per incapacitat o per les dues coses a la vegada, cada cop sembla només el rei d’uns quants espanyols; d’uns quants espanyols de dreta i d’extrema dreta que se l’han fet seu.
Manuel Chaves Nogales.
Cartell anunciador de Que bello es vivir
I, de cop i volta, mentre faig zàping amb la inèrcia de sempre em topo –no sé a quina cadena– amb una escena de Qué bello es vivir i m’hi quedo enganxat. És un film que, durant molts anys, no em va cridar l’atenció. Jo preferia el James Stewart de El hombre que mató a Liberty Valence, per a mi, una de les pel·lícules que resumeix millor una certa història dels Estats Units. Però el relat de Qué bello es vivir amb el banquer altruista –oposat al banquer especulador– que necessita de la intervenció d’un àngel que el salvi i, que gràcies a la solidaritat dels seus clients, aconsegueix vèncer el Mal em semblava una història naif i, en certa manera, poc edificant. Fins que vaig veure la pel·lícula de dalt a baix i em va emocionar. Aquell elogi explícit de la bondat, de la ingenuïtat, de la solidaritat semblava trobar-se a les antípodes del mon en guerra tan exactament descrit per Chaves Nogales. Sé que el món no funciona ben bé així però vaig parar de fer zapping i em vaig deixar endur per les peripècies de James Stewart i el seu àngel. A l’acabar, el mon em seguia semblant igual de brut però jo sentia que hi formava part, petitíssim membre d’una inacabable corrua on Chaves Nogales i James Stewart caminaven l’un al costat de l’altre. “La llibertat consisteix en el caràcter irrepetible i únic de cada vida particular” (Vassili Grossman).
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Després d’haver escrit les biografies de Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders em vaig adonar que tots dos havien anat a escoles on l’aprenentatge de la lectura no era una assignatura més sinó el pal de paller al voltant del qual girava la resta de l’activitat docent. I això que es tractava de centres educatius ben diferents. La Capmany va quedar matriculada a l’Institut Escola, que era una escola d’elit més per la qualitat dels professors –que no provenien de cap oposició sinó de la tria del director, el doctor Estalella– que no pas per la procedència dels alumnes, més barrejats socialment del que podria semblar a primera vista. Pere Calders, en canvi, va estudiar a l’Escola mossèn Cinto del Passeig de Sant Joan; una escola popular que, tanmateix, també comptava amb un director excepcional com va ser el mestre Josep Parunella.
Escola del Bosc, 1914. – Arxiu Fotogràfic de Barcelona. – F.Ballell
Han passat molts anys, des d’aleshores, i la situació de l’ensenyament ha esdevingut més complexa, fidel reflex –com no podria ser d’altra manera– de la creixent complexitat de la societat, si més no, de la nostra societat. Per tant, les solucions no son fàcils. És cert que la reivindicació de la lectura, i de les matemàtiques, sembla retornar la docència al punt de realisme on allò important no és omplir el cap dels alumnes d’utopies més o menys seductores sinó d’ensenyar-los a entendre el món a través de la comprensió de les paraules i les frases que trobem als llibres o a la pantalla. Llegir per comprendre és la fórmula que fa aigües. I en fa per moltes raons. Aquests en serien alguns exemples: l’aprovació de nou lleis reguladores del sistema educatiu en els darrers quaranta anys. En aquest punt, la impossibilitat d’arribar a un consens entre els partits polítics majoritaris a Espanya i als territoris amb llengua pròpia és un dels grans fracassos de la democràcia espanyola –i catalana–. Ens fa recular fins als temps de la Restauració borbònica quan va ser impossible escometre alguns dels grans problemes estructurals del país, causa del seu secular retard. El sistema de proveïment de places també és un problema greu. No es tracta de posar en dubte l’ensenyament públic sinó d’evitar la funcionarització de l’ofici de mestre i això hauria de voler dir, també, que cada centre escolar hauria de fixar els seus objectius propis dins del marc general de les assignatures a ensenyar; o sigui, dotar a cada centre d’una major autonomia de funcionament. La immigració també és una altra realitat que incideix de ple en la situació de l’ensenyament. “Catalunya –escrivia Carles Mundó a La Vanguardia fa pocs dies– ha arribat als vuit milions d’habitants aquesta tardor. En quinze anys n’ha sumat un milió més, la meitat els darrers cinc anys. És impossible (…) no arribar a la conclusió que aquesta realitat impacta de manera directa en els resultats educatius”. Només un ignorant o un demagog pot contradir aquesta afirmació.
Sovint ens queixem, amb raó, de les actuacions, o no actuacions, del govern central. Però, de vegades, des de Catalunya semblem actuar com l’altra cara d’una mateixa moneda. Tampoc a casa nostra ha existit ni existeix un consens sobre què cal fer per millorar l’ensenyament. Els sindicats es limiten a demanar més diners i a protegir els drets dels mestres-funcionaris. El Departament d’Ensenyament ha passat de mà en mà en consonància amb els sovintejats canvis de govern i, en general, tal com ha succeit recentment en altres àmbits, els seus màxims responsables semblen posats més per mèrits polítics o partidistes que per competència pròpia. Els dirigents dels centres universitaris o d’associacions de mestres que han inspirat la reforma vigent callen com si ells no tinguessin res a veure amb la crisi actual. Els partits d’esquerra, ara a l’oposició, han aprofitat l’impacte que ha provocat l’Informe Pisa per fer veure que la immigració no és cap problema, punt de vista que és una de les millors maneres d’obrir el pas a l’extrema dreta. I molts polítics i intel·lectuals que en intervencions públiques es declaren fermament partidaris de l’escola pública porten els seus fills a la privada o a la concertada. Tots fan –fem?– trampes al solitari que és una de les maneres més estúpides d’enganyar-se a un mateix. Fins que arribi un altre informe Pisa i cadascú, pel seu compte, hagi trobat una solució individual. Si és que ha pogut i ha tingut recursos per fer-ho.
Una de les escenes culminants de L’home tranquil –la pel·lícula de John Ford– és la baralla que comencen Sean Thornton (John Wayne) i Squire “Red” Will Danhaer (Victor McLaglen) i que congrega tot el poble. És una de les baralles més espectaculars, i més divertides, de la història del cinema. I contradiu exactament el títol: demostra que el personatge de John Wayne no és precisament un home tranquil com ell ens havia volgut fer creure. Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944) ha estat, en la seva activitat professional, un home tranquil; un personatge que ha passat pel tumultuós mon de la cultura i l’art del nostre país amb una pulcre modèstia des de la qual, tanmateix, ha participat en alguna de les més dures baralles i, generalment, hi ha reeixit. I quan això no ha estat així, com en el cas de la direcció del Macba, ha sabut acomiadar-se amb elegància i involucrar-se en un altre projecte. Ara acaba de publicar Guspires de memòria. Una vida dedicada a l’art (Ed.62) i només cal llegir els títols dels capítols per comprovar la ingent feinada que ha realitzat.
Giralt-Miracle ha dut a terme la seva activitat professional a través de dos eixos que, en el seu cas, han resultat complementaris: la crítica d’art i la gestió cultural. En ocasions, la crítica i la gestió han afectat a un mateix artista com en els casos de Gaudí i Dalí, dos dels grans personatges catalans que l’han enlluernat i que ha estudiat en profunditat. Giralt-Miracle va ser, en el seu moment, el comissari de l’Any Gaudí i va participar de forma decisiva en la remodelació de la Pedrera quan ell exercia de responsable de la Fundació Caixa de Catalunya. I com a crític literari s’ha ocupat, sobretot, dels seus contemporanis: Tàpies, Antonio López, Guinovart. Plensa, Xavier Corberó, Andreu Alfaro, Xavier Valls, Antoni Clavé i Frederic Amat, entre d’altres. Amb tots ells ha arribat a tenir tractes d’amistat. Però, en el moment de redactar el llibre, aquesta amistat no li ha impedit esbossar els clarobscurs dels seus personatges. És el cas, per exemple, d’Antoni Tàpies el qual “tenia dret de censura damunt dels artistes amb qui compartia espai d’exposició. I generalment l’exercia” com va fer amb Guinovart. Les administracions tampoc no sempre surten ben parades. Per exemple, quan Giralt-Miracle parla de la desídia del departament de Cultura de la Generalitat –en l’etapa en què va ser dirigit per Caterina Mieres– en el moment de la mort d’Antoni Clavé. “[Ella] no tenia ni idea de qui era Clavé” escriu. “El fet –afegeix– constata com els governs acostumen a valorar la cultura. La gent del gremi ens fem il·lusions i pensem que a la conselleria o al ministeri corresponent hi posaran algú coneixedor, expert, fins i tot algú ja rellevant en l’àmbit. En canvi, ens arriba un polític de rebot que va a omplir un forat de partit, per conveniències i pactes”. Està parlant de temps passats o del present?
Igualment lúcida és la seva reflexió sobre el desastre que ha suposat, per al món de la cultura, la desaparició de les caixes d’estalvi; també, les seves crítiques al sistema de funcionament del Macba, i al pes excessiu que, al seu criteri, hi té –o hi va tenir– el Patronat. “Vaig dimitir perquè estava tip de presentar projectes i que els anessin tombant” afirma sense embuts. A mi m’ha colpit especialment el fracàs per portar a Barcelona una gran exposició sobre Torres-Garcia. No se’n va sortir i la gran exposició que el Moma va organitzar sobre aquest pintor el 2015 va anar a parar a Màlaga –governat fa anys per un dinàmic alcalde del PP– que ja havia aconseguit un Centre Pompidou i un Museu Picasso. Si més no, Giralt-Miracle ha tingut ocasió de conèixer, en la seva senectut, Manolita Piña, la vídua deTorres-Garcia, de la qual el pintor en va fer un esplèndid retrat i que segons testimonis de l’època –i que jo, de jove, havia pogut recollir– va ser un dels amors impossibles de Joan Salvat-Papasseit.
Quan vaig entrar a treballar al Departament de Cultura, el conseller Max Cahner em va encarregar de sondejar com seria rebut el nomenament de Daniel Giralt-Miracle com a cap del Servei d’Arts Plàstiques que encara no s’havia creat. Vaig visitar el pintor Joan Hernández Pijoan –aleshores més o menys vinculat al PSC– amb qui m’unia una bona relació des de que havíem coincidit al Noticiero Universal, ell com a persona benèficament influent i jo com a redactor que intentava treure el cap. Hernández Pijoan era una persona alta, de veu greu, que parlava poc però amb precisió. Li vaig explicar que el conseller havia pensat amb en Giralt-Miracle per portar la política d’arts plàstiques i ell, amb un gest de resignació em va dir: “Amb aquest nom, se’ns farà difícil exercir d’oposició”.
Vaig coincidir amb en Daniel Giralt Miracle a l’Avui i al Departament de Cultura; també, amb anterioritat, a la revista Destino –tot i que amb feines molt diferents– on tots dos havíem guanyat el Premi Manuel Brunet de reportatges que s’atorgava la mateixa nit que el Nadal i el Josep Pla. Sempre he admirat els seus coneixements, la seva capacitat de treball, la seva pulcritud intel·lectual i material. Els anglesos en dirien que ha estat, i continua essent, un brillant i eficaç “civil servent”; és a dir, una de les persones que ha ajudat a fer més gran i més modern aquest país. Gràcies, Daniel!
"Amo les faules del filòsofs;
