Ventura Pons i jo ens portàvem dos anys. Ell és –¡era!– del 1945; jo, del 1947. He seguit amb més o menys regularitat les seves pel·lícules; l’he admirat per la seva resiliència, com ara es diu, i per la seva capacitat de projectar-se, en el seu àmbit, cap al món sencer. Però d’això en poden parlar amb major coneixement altres persones. Ja ho han fet. Jo em vull centrar en l’impacte que en Ventura Pons va produir en mi amb dues de les obres de teatre que va dirigir: concretament amb El knack, o qui no té grapa no endrapa i Rocky Horror Show. Ens hem de situar el 1969, l’any que Eduard Márquez ha deixat definitivament fixat en la novel·la del mateix nom. L’any comença amb l’assalt al rectorat de la universitat de Barcelona per part d’un grup d’estudiants que tiren finestra avall un retrat del general Franco i continua amb la declaració de l’Estat d’excepció i la conseqüent onada de detencions. Neil Armstrong és el primer humà en trepitjar la lluna i a l’estiu esclata el festival de Woodstock. Nosaltres, des de la Barcelona bruta, grisa, avorrida i represeliada, rebem notícies fragmentades d’aquest i d’altres espais de llibertat que ens fan maleir el present i somiar el futur.
Ventura Pons
En aquell moment, la Maria Aurèlia Capmany manava molt. Manava molt sense tenir cap mena de poder i engruixint cada dia més “la llista” de la carnisseria (“apunti-ho a la llista” volia dir que quedaves a deure la mercaderia que acabaves de comprar). De tots els seus “poulains” potser en Ventura Pons era el més autònom. Jo m’hi emmirallava. Ell, per exemple, ja havia passat una temporada a Anglaterra, de la qual va tornar amb el “knack” sota el braç. L’estrena va ser el 18 de desembre del 1969 al Teatre Windsor de la Diagonal de Barcelona quan només tenia 24 anys. Es tracta d’una obra de teatre que Richard Lester, un dels noms més destacats del “free” cinema britànic, havia convertit en una pel·lícula d’èxit. (Palma d’Or del Festival de Cannes de 1965). No recordo exactament l’argument. Només recordo les trifulgues amb un llit a l’escenari, les desinhibides relacions entre els tres joves protagonistes i, sobretot, l’aire de llibertat que ens arribava de l’escenari, la sensació que una altra manera de viure era possible. Crec que va ser la primera o una de les primeres participacions de Rosa Maria Sardà com a actriu professional.
I uns quants anys després –concretament, el març del 1977– va arribar Rocky Horror Show. Es va estrenar al Romea, amb traducció de Narcís Comadira. Dos dels protagonistes eren el meu germà Oriol (Oriol Tramvia) i Christa Lem. L’Oriol ja havia col·laborat amb Ventura Pons a Ocaña, retrat intermitent i ho va seguir fent en altres obres seves. El Rocky Horror Show va suposar una mostra més del trencament generacional propi d’aquells anys i a nivell familiar un escàndol considerable perquè el meu germà assumia el paper d’un transvestit.
Després, en Ventura Pons es va dedicar, de ple, al cinema. I les seves pel·lícules van donar la volta al mon –o a mig mon–, van guanyar o van ser presents en nombrosos festivals internacionals i van seguir amb la valentia d’aquelles dues obres de teatre: el mon de les relacions personals, de l’homosexualitat, de les convencions socials, de la hipocresia son els temes de les seves pel·lícules –o, com mínim, de les que jo recordo–. És a dir, temes absolutament universals, amb capacitat per interessar els públics més allunyats des del punt de vista geogràfic. I, a la vegada, en Ventura Pons ha estat un independentista català que exhibia aquesta condició amb el mateix desacomplexadament amb que tractava en les seves obres teatrals i cinematogràfiques tots aquells temes socials. Per això no entenc perquè ha mort sense la Medalla d’Or de la Generalitat. En el seu moment, la Medalla es va crear per la necessitat de subratllar el mèrit d’aquells catalans que, a través de la seva dedicació professional, han portat el nom de Catalunya més enllà de les seves fronteres. No es tracta de premiar els més catalanistes d’entre els catalanistes sinó de reconèixer l’aportació al coneixement de Catalunya d’aquells ciutadans que han aconseguit prestigi internacional. El cas de Ventura Pons és, en aquest sentit, paradigmàtic.
Potser a Ventura Pons tan li feia això de tenir una medalla de més o de menys. Però ja que existeix, hauríem d’utilitzar-la adequadament. Saber ser Estat és, sobretot, saber actuar com a tal.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
L’exposició “Quina humanitat?” que el Museu Nacional d’Art de Catalunya presenta fins a l’11 de febrer, és doblement frapant: per les obres que exposa i pel relat que les acompanya. Aquesta podríem dir que és la primera novetat perquè sovint en l’art contemporani el relat és allò que acaba de donar sentit a l’obra però en aquest cas és l’obra la que acaba per donar sentit a un relat singular i trencador; el relat de l’art que, després del 1945, procedeix a “la digestió de l’episodi apocalíptic de la guerra” per dir-ho amb l’expressió que utilitza Àlex Mitrani, el comissari de la Mostra. Durant el segle XX hi ha hagut, si més no a Europa, dos moments apocalíptics: el que apareix durant la Primera Guerra i el que torna a emergir després de la Segona. Zuric, 1917: Lenin, Tzara i Joyce ho fan esclatar tot. Res no pot tornar a ser com abans perquè la mortaldat al camps de batalla està essent massa gratuïta, massa estúpidament inútil. Qui ho vulgui entendre millor que visiti l’ossari de Verdum. Però el més terrible del segle XX arriba amb els camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra –el Mal Absolut, el Mal sense precedents (Hannah Arendt)– i el gulag, les deportacions i la gana programada del comunisme soviètic. Estem parlant de més de trenta milions de ciutadans morts fora dels camps de batalla.
Angoixa en el segle XX, cera i tinta sobre cartolina pintada per Josep Maria de Sucre el 1942
Una de les originalitats de la proposta de Mitrani és que ens posa davant del punt de vista de les víctimes. En alguns casos, com el de l’eslovè Zoran Music, en un sentit estrictament literal: ell va estar tancat a Dachau i en va fer uns dibuixos en directe, just en el moment de l’alliberament del camp. Però podríem parlar de Maria Helena Vieira de Silva o de Lasar Segall entre molts altres artistes pràcticament desconeguts per al gran públic i, fins i tot, per un públic atent a l’esdevenir de l’art. I un altre dels grans encerts d’aquesta exposició és fer partícips d’aquesta apocalipsi –i de la reacció posterior– als artistes catalans i espanyols. No hi va haver participació espanyola a la Segona Guerra Mundial però sí una guerra civil d’una ferocitat també impensable fins aquell moment i una postguerra on el general Franco va seguir matant i empresonant innocents a través de l’exercici del terror i la corrupció tal com lúcidament analitza Paul Preston en la seva insuperable biografia sobre el “nostre” dictador. El ciutadà comú, entre els quals em compto, té l’ocasió de contemplar –si és pot dir així– un terrorífic Cap que Guinovart va pintar el 1954; un Crist ajagut pintat per Antoni Clavé aquell mateix any; un Crucificació d’Antonio Saura de 1959-1963; una mà d’Antoni Tàpies de 1945; o dues pintures, blavoses, de Joan Ponç del 1950. A mi m’han produït un impacte especial el rostre de Josep Maria de Sucre de l’any 1942 titulat “Angoixa en el segle XX” i “Dolor transportat” que Hèlios Gomez va pintar entre el 1947 i el 1948. Son teles d’un dramatisme essencial, pintades amb la llibertat i la força pròpia dels autodidactes, fruit d’un exili interior que amb prou feines permet la supervivència individual.
Aquesta exposició arriba en un moment en la qual la pregunta “Quina humanitat?” és, per desgràcia, de plena actualitat. Només cal veure com comencem l’any: Gaza, Ucraïna, l’extrema dreta a punt de tocar sostre, els nostres polítics caçant pompons o barallant-se com adolescents mal escolaritzats i Europa convertida en un balneari on només volem immigrants perquè ens portin el carretó. D’on ve tanta discòrdia? La pregunta pot semblar ingènua –i possiblement ho sigui– . Jo he trobat una resposta –no diré pas “la” resposta– en uns reflexions incloses en la biografia de Jordi Sabater Pi escrita per Joan Tort i Pere Tobarulla publicada l’any 2003 per La Magrana amb el títol Okorobikó i mai reeditada. Sabater Pi es considerava un etòleg –i ho va ser– i definia l’etologia com “l’estudi biològic de la conducta animal i humana des d’una perspectiva evolutiva i descriptiva”. En aquesta biografia queda patent que Sabater Pi no vol anar més enllà; és a dir, no vol treure conclusions massa transcendents que el situïn en un terreny, que si més als seus ulls, no és pròpiament el seu: el de la filosofia o el de l’assaig sobre les raons de la conducta humana. Però tot el llibre desprèn una reivindicació de la necessitat que el gènere humà no deixi mai de banda la humilitat biològica, és a dir, la consciència de formar part d’una anella genètica que és la que ens explica. Tot i que el tema només l’insinua son les religions –especialment les monoteistes–; les ideologies polítiques i els nacionalismes allò que ajuden a exercir la violència en nom de Veritats Absolutes que senten la necessitat d’imposar-se. Sabater Pi ho explica d’aquesta manera: “Molts antropòlegs consideren que la dimensió de les col·lectivitats humanes idònia, des del punt de vista de la convivència, se situa en el llindar de les cinc-centes persones. És el que es coneix amb el nom de “societats cara a cara”, en què tothom sap la història de tothom i en què, d’entrada l’un es fia de l’altre. Si se sobrepassa aquesta xifra l’individu comença a desenvolupar uns mecanismes d’autodefensa, com ara de sospita o de por, que poden arribar a ser violents”. I conclou, dient: “Hem de saber acceptar les nostres limitacions, i entendre que tot i haver desenvolupat una cultura pròpia no som el centre de l’univers”. No som el centre de l’univers. Aquesta és potser una de les claus que ens permet contestar la pregunta que ens planteja l’ exposició del MNAC.
"Amo les faules del filòsofs;
