El Blog d'Agustí Pons

Nemesi Solà i el taller de l’escultor Ros

De l’aleshores número 13 del carrer Agramunt, on jo vaig néixer, al taller de l’escultor Ros, situat a la Riera de Vallcarca, només em separava el carrer Bolívar.  Cada dijous  jo creuava el carrer Bolívar, estret i de circulació escassa, i al cap de pocs metres, la Riera de Vallcarca, ample i polsosa perquè estava sense asfaltar, i entrava al jardí del taller de l’escultor Joaquim Ros, on ens reuníem els llobatons de l’Agrupament abat Marcet.  Era el nostre “cau”.  Això passava el 1954. Ho sé perquè jo tenia 7 anys i els meus pares m’hi havien apuntat tot i que encara no tenia l’edat reglamentaria. Primer ho  havien fet amb el meu germà gran i jo no havia volgut ser menys.

Solíem fer les reunions a l’aire lliure perquè el taller, situat si no recordo malament, a la banda esquerra de la casa, estava ple d’escultures fetes o a mig fer i de vegades, quan ens hi refugiàvem a causa de la pluja o el mal temps,  teníem la impressió d’entrar dins un univers fantasmagòric que produïa –o em produïa–   una coneguda sensació de por. El cap de l’Agrupament era en Nemesi Solà; la nostra “akela”, la Maria Gost.  No sé si festejaven o ja estaven casats. El cas és que la Maria Gost i en Nemesi Solà  van ser una d’aquelles parelles de tota la vida fins a la mort d’ella fa pocs anys quan ell ja tenia seriosos problemes de visió i ella li feia de lectora i de pacient  acompanyant.  La Maria Gost tenia un germà que va arribar a ser “cavaller escolta” que és el màxim grau al qual podia aspirar un “boy scout” i això em mereixia, en aquells anys, un immens respecte. Cada setmana fèiem una reunió; i cada mes, una sortida. És possible que en algunes d’aquestes sortides ella, o ell, em portessin a coll-i-bé perquè jo era de contextura física fràgil. 

Vaig retrobar-me amb en Nemesi durant els anys en què vaig treballar  a l’Avui. De tant en tant em venia a veure per parlar-me d’alguns dels projectes que duia entre mans, o que ja havia engegat. La llista és llarga: la Flama del Canigó, el grup Tradició i Costums, el Fossar de les Moreres…  No venia tan sols a demanar-me que el diari en parlés sinó que donava per suposada la meva adhesió personal. En una etapa descomprensió ideològica del catalanisme ell seguia sent un militant de pedra picada, encara sense carnet d’identitat espanyol –segons m’explicava– i disposat a passar a l’acció així que hagués calgut. I en sabia. Ell va ser el cervell del segrest de la imatge de la Mare de Deu de Núria, un dels cops de la resistència cultural antifranquista que va reeixir del tot, és a dir, amb èxit i sense cap detenció.

Durant aquests últims anys he preferit no anar-lo a visitar a l’Empordà, on vivia. ¿Com podria explicar-li que el moviment escolta és incomprensible sense entendre l’estructura maçònica del seu funcionament i dels seus últims objectius?  ¿Com fer-li comprendre, sense ofendre’l, o decebre’l, que la meva visió d’ara de pàtria  o de la Religió no era ben bé la que m’havien ensenyat durant els meus llargs anys de permanència dins l’escoltisme? ¿I com dir-li que,  a la vegada,  jo  seguia admirant  aquell coratge seu que semblava immutable a qualsevol calamitat personal o col·lectiva, aquell suprem valor que donava als comportaments ètics i a la coherència entre la paraula i l’acció? Jo venia, com molts nois de la meva edat, d’una família catalanista, de valors democràtics però acovardida. Em van  apuntar als boy-scouts i no a la Oje  però  el dia dels fets del Palau de la Música, van córrer escales avall així que van començar les bufetades. No els faig –que consti– cap retret.  Però en Nemesi ha estat una altra cosa. Ha estat un esperit pur i valent en una societat majoritàriament denigrada i mesella. No crec que mai hagués llegit Spengler, ni falta que li feia. Però Espriu, i tota la seva generació, sí. I és sota l’ombra de Spengler que entenem millor l’ “Indesinenter” del poeta, lloança dels homes forts –i el Dr. Jordi Rubió, a qui va dedicat,  ho era–  i crítica impecable als esperits corromputs. En Nemesi mai  no va quedar “envilit per l’afalac al ventre, per la por” ni es va ajupir “sota el fuet/amb foll oblit/de la raó que té/” sinó que va ser dels pocs que es va alçar “sense repòs,/per sempre més/home salvat en poble,/ contra el vent”. I això no els anys seixanta i setanta sinó en els temps més difícils de la dictadura franquista quan tot semblava perdut. Jo el recordaré al taller de l’escultor Ros, alt i prim, pulcrament uniformitat quan l’ocasió ho requeria, seriós però amable invitant-nos sempre  a no perdre la dignitat.

Bandera negra al cor

“Suportaràs la mort/com a l’ocell, la branca” va escriure Salvador Espriu a Primera història d’Esther. Els de la nostra generació, portarem la mort de Salvador Puig Antich com un pes feixuc que mai no podrem abandonar del tot. “Molt poques vegades una ciutat com aquesta s’identificà tant amb un fet”. La frase –atribuïda a Francesc Caminal, un dels advocats de Puig Antich– forma part de  La torna de la torna, el llibre col·lectiu escrit sota el guiatge de Ramon Barnils. He passat dues tardes intentant redactar aquest article. He repassat el llibre esmentat, i el que va escriure en Joaquim Roglan sobre Oriol Solé Sugranyes; i un dels capítols del meu llibre Temps indòcils dedicat a Puig Antich i la seva mort; i he recordat la pel·lícula de Manuel Huerga protagonitzada per Daniel Bruhl i basada en el relat Compte enrere d’Antoni Escribano; i he baixat de la lleixa  el número 316 de la Revista de Catalunya, corresponent al darrer trimestre del 2021, que publica un dossier sobre el MIL molt complert amb articles d’Antoni Segura,  Carles Viñas i Josep Maria Solé i Sabaté. I  he buscat, i he trobat, uns versos de Joan Brossa escrits quan es va aprovar l’amnistia del 1977: “Salvador, per tu no hi ha Amnistia/ cap joc de queixes no té res a fer/ però el teu pensament, gall guerriller/ servirà la llum en el nou dia”.

Però no he sabut com posar-m’hi. En el mon de l’escriptura hi ha, per a mi, dues normes sagrades: l’escriptor ha de dominar sempre allò que vol dir encara que, per conveniències de fons o estilístiques, voregi la confessió  més personal.  Perquè tota escriptura, per més personal que pugui semblar, ha de quedar literaturitzada si vol merèixer aquest nom.  La segona norma, complement de la primera, és que els elements personals de qualsevol escrit poden servir d’esquer, però mai han d’ofegar l’autèntic objectiu de tota redacció, que no pot ser altra que la d’explicar alguna cosa capaç de ser compartida pel lector. 

Però, per a mi, i m’imagino que per moltes persones de la meva generació, la mort de Salvador Puig Antich és un fet massa proper; un episodi que, com el vers de Salvador Espriu, no em puc desenganxar de la pell.  I quan el començo a recordar, quan en raó del meu ofici intento convertir-lo en article, em trobo massa perdut en els meus sentiments i corro el perill d’escriure un desfogament com l’adolescent que redacta en el seu diari  el primer desengany  que acaba de patir. El règim franquista va ser criminal des del primer fins a l’últim dia de la seva existència però cap  mort ha pesat tant en la història de la ciutat –i en la meva pròpia– com aquest assassinat, sàdica revenja d’un règim acorralat. 

Al matí, al Noticiero Universal, alguns ens vam posar corbates negres i jo mateix vaig redactar una carta contra la pena de mort i la vaig dur a signar a tots els redactors. A la nit, ens vam poder manifestar Diagonal amunt, des del Cinc d’Oros, i baixar per Balmes. Vam aconseguir arribar  fins a Provença. Qui ens havia convocat? No ho sé. Perquè cridàvem “Han matado a Puig Antich” en castellà?” Tampoc no ho sé. Només recordo que ocupàvem tota la calçada i que darrere meu se sentien els espetecs dels petards que tiraven els més coratjosos. Però al Règim no vam arribar-li ni a fer pessigolles.

Anys després –el llibre, concretament, és del març del 2005– vaig poder llegir la magnífica biografia que el periodista Raúl M. Riebenbauer va escriure sobre Georg Michel Welzel, que es feia dir Heinz Ches i que va ser  executat a la presó de Tarragona el mateix dia que Puig Antich. Si la trobeu en alguna llibreria de vell, en alguna biblioteca pública o a Iberlibro no ho dubteu i compreu-la. Veureu fins a quin punt pot arribar la ignomínia.

Ho va escriure i cantar Joan Isaac: “Crida el nom/del teu amant/bandera negra al cor”. Sí. Bandera negra al cor.  Encara.