El 20 de març de 1992 va morir Valerià Pujol, poeta, professor de literatura, agitador cultural. Només tenia 40 anys i de petit havia contret una poliomielitis que li va provocar debilitat muscular i paràlisi. La poliomielitis –la polio— va desaparèixer al cap de pocs anys però, en el seu cas, i en el de molts altres nens i nenes, la vacuna va arribar tard. Les seqüeles de la malaltia eren evidents mentre en Valerià no parlava. Quan parlava, però, i quan escrivia, es convertia en una persona de pensament profund, d’ironia esmolada, d’escriptura trencadora fins al punt d’esdevenir un dels capdavanters de la positiva sacsejada que la literatura catalana va experimentar a la fi de la Dictadura. Sacsejada literària i política perquè en Valerià poesia i acció política anaven de bracet. Per això va militar en el sindicalisme –va ser un dels fundadors de la branca d’ensenyament de Comissions Obreres– i per això va arribar a ser regidor a Premià de Dalt sota les sigles d’Iniciativa per Catalunya i candidat a senador per aquesta formació política. La poesia d’en Valerià és la poesia d’un vitalista; d’un creador que des de ben petit, i d’una forma més o menys explícita, és conscient de la finitud de la vida, i per això mateix la viu amb una intensitat poc freqüent. Els seus poemes eròtics, per exemple, els hem de situar en la línia de Joan Salvat Papasseit o Vicent Andrés Estellés i també en l’obra d’aquell gran erotòman que va ser Georges Bataille, de qui va traduir la Història de l´ull. En Valerià es va convertir –en paraules del seu biògraf Albert Calls– en un referent per als joves, i no tan joves, escriptors i artistes del Maresme. Els acollia, llegia les seves obres, els aconsellava. Però això no vol dir que ell fos un escriptor localista. Va viatjar per Europa i va ser un escriptor de lectures intenses. En el pròleg a l’edició de l’Obra Completa que han començat a publicar els Quaderns de la Font del Cargol, David Castillo relaciona la poesia d’en Valerià amb la d’Eliot i Blake i entre els poetes del quals va rebre influències esmenta els noms de Bataille, Artaud, Blanchot i Boris Vian.
Divendres passat, dia 19 d’abril, es va presentar a l’Espai L’Amistat de Premià de Mar el primer dels dos volums de la seva poesia completa. El pròleg, com ja he dit, ha estat escrit per David Castillo; l’epíleg al segon volum, encara per publicar, anirà a càrrec de Jaume Creus. Tots dos van assistir i parlar en l’esmentat acte. També hi eren Jordi Bosch i Jaume Ibáñez, que van recitar poemes d’en Valerià; Carol Brunet, que els va cantar, acompanyada al piano per Jorge Sarraute que els havia musicat; l’escriptor Pep Bras, i el pintor Joan Pere Viladecans que havia il·lustrat la coberta de Destinatari d’albes (1980) publicat a Llibres del Mall i que ha fet la mateixa operació en aquest volum de l’Obra Completa. Tot això sota la batuta d’Adriana Pujol, d’en Rafael Vallbona i de l’Albert Calls, fidels guardians de la memòria d’en Valerià Pujol. Introbables fins ara, podem tornar a llegir els seus poemes. Per exemple, aquest “Som tot en tots” que fa posar la pell de gallina.
Som tot en tots la taula parada amb restes de menjar l’amor fet d’amagat i a correcuita la victòria damunt dels gats mesquers la contradicció tibant del pensar i el no-viure el viure eternament embriacs de destins el cendrer amb la cigarreta apagada el fum de tabac que es fa immens i invisible i el mar el mar el mar i la duresa de la pedra i la mort i la vida comptada en cada cosa.
Desaparegudes, o en estat crític, les idees globals que, durant molts anys, semblaven guiar-nos cap a un paradís terrenal o celestial la fragmentació de punts de vista i d’interessos ha propiciat l’exaltació dels sectors socials més combatius i més enlluernadors. Els extrems de les post-ideologies s’han quedat sense adversaris i han ocupat l’espai central de la vida pública. A finals dels anys quaranta, quan jo vaig néixer, tots els qui no es reconeixen catòlics, i més o menys practicaven com a tals, quedaven fora del mapa. Era un catolicisme asfixiant que s’ocupava no només de la salvació de l’ànima sinó de tots i cadascun dels moviments quotidians de la vida d’un ciutadà. A partir de la meitat dels anys seixanta el catolicisme salvador va quedar substituït per un marxisme també salvador. El marxisme es presentava com la pedra filosofal capaç de trobar una solució idònia per cadascun dels problemes ideològics, econòmics, socials o culturals amb els quals s’havien d’enfrontar els ciutadans. La dictadura d’aquest pensament correcte es va enfonsar el 1989 de manera literal, però ja el 1968, a propòsit de les jornades de Maig de París i de l’entrada dels tancs soviètics a Praga, havia quedat tocat de mort. Podríem parlar de l’estructuralisme o del situacionisme que es presentaven com a presumptes àncores de salvació del pensament global però finalment va ser l’ecologia el moviment que es va acabar imposant. El món s’acabava per culpa de la destrucció de la Natura duta a terme a través d’un malbaratament de recursos del qual tots els ciutadans dels països més avençats ens n’havíem de sentir culpables. El consumisme va passar a ser la bèstia negra dels nous inquisidors. Jo havia sentit explicar gràficament que el dia que la majoria de ciutadans xinesos tinguessin un sis-cents la contaminació de la Terra podria arribar a ser imparable –i qui diu els xinesos diu els indis, els coreans o els japonesos–. Però quan això ha passat en comptes de felicitar-nos per aquest accés a una millora substancial del nivell de vida de milions de persones hem iniciat una nova croada en busca de culpables. L’ecologisme malentès ens ha portat a aberracions com la reintroducció d’animals salvatges — l’ós o el llop–; a l’estigmatització de la caça; a la sobreprotecció dels gossos domèstics –que no poden quedar lligats a la porta dels establiments on els seus amos estan comprant– . I, en un altre ordre de coses, a promulgar una llei –la de només sí és sí– tan mal feta tècnicament que en circumstàncies normals hauria comportat el cessament de la ministra. Els exemples podrien multiplicar-se.
Des d’aquest punt de vista la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya ha de ser considerada una bona noticia. Perquè en un país amb un govern tan feble, des del punt de vista parlamentari, aquests grups minoritaris acaben imposant la seva agenda i, en el nostre cas, paralitzant-lo. En aquests últims temps, Catalunya s’ha convertit en el país dels no; no, a l’ampliació de l’aeroport; no, al quart cinturó; no, a les línies elèctriques d’alta intensitat; no, a l’energia eòlica; i, ja de fa més temps, no a l’energia nuclear. Això sí gràcies a aquestes negatives ens hem convertit en un dels països amb la consciència més neta del mon; en els ciutadans més purs de cap i de cor. Res de tot això és nou. Recordo que ja fa vint anys, Harold Bloom, el crític literari nord-americà que va rebre el Premi Catalunya, ens advertia que la correcció política imposada pels sectors minoritaris de la societat estava tergiversant els valors de la literatura del seu país.
Totes aquestes doctrines que ens asfixien, o que ens han asfixiat al llarg de la nostra vida, no son en elles mateixes negatives. Son fruit de les necessitats humanes, filles de reflexions que han abordat i aborden els problemes i els interrogants més greus que la humanitat té plantejats des de sempre. El catolicisme, el marxisme, l’ecologisme responen, en el seu naixement, i en la seva expansió, a necessitats profundes de l’ànima humana. Però allò que els pot arribar a fer perillosos és que esdevinguin creences úniques. El nostre país necessitem governs forts que ens presentin un programa concret d’actuacions i que no estiguin a mercè dels grups socials que cridin més o que tinguin més ressò mediàtic. Només des de la ignorància o el sectarisme es pot deixar de reconèixer que Catalunya, a causa d’aquesta situació, aquests darrers anys ha experimentat una notable reculada en aspectes fonamentals de la vida col·lectiva; una reculada que ens porta en línia recta cap a la decadència.
"Amo les faules del filòsofs;
