El Blog d'Agustí Pons

Just Cabot, Destino, El Noticiero

Vaig treballar a El Noticiero Universal des de l’estiu del 1964 fins al 31 de març de 1976. Vaig entrar-hi bevent un cacaolat per esmorzar i vaig sortir-ne quan ja m’havia avesat als cigalons. Quan al cap d’un temps vaig ser posat en nòmina  el meu pare em va dir: “Treballaràs en un diari que no és ni catalanista ni catòlic, que son les dues úniques creences que jo professo”. Tenia raó. Al Noticiero havia publicat Jacint Verdaguer el seu primer article En defensa pròpia i al Noticiero vaig respirar encara un cert republicanisme radical, ben poc catalanista. Aquest era el cas, per exemple,   de Braulio Solsona que cada dia signava, des de París, la seva crònica amb el pseudònim de J.Rosal. Perquè Braulio Solsona era un dels molts polítics republicans que havia marxat a l’exili i que s’havia instal·lat  definitivament a França. Ell era el governador civil de València el 18 de juliol del 1936 i es vantava, quan venia a Barcelona, d’haver impedit el triomf dels revoltats. L’adscripció republicana de Braulio Solsona era més o menys pública quan jo el vaig conèixer en un dels seus viatges. En canvi, no vaig saber mai que un senyor vellet que cada setmana, o cada quinze dies, venia a portar un article sobre temes de motor i que signava J.Milillu era, en realitat, Emili Lluch, enginyer i periodista, un dels personatges més destacats en el seu camp durant els anys de la República.  Quants altres periodistes emboscats escrivien al Noticiero? No ho he sabut mai. 

Alguns d’aquests noms –el de Braulio Solsona, el de Milillu– els he tornat a recordar arran de la lectura de Just Cabot i les veus vives de l’exili que Valentí Soler acaba de publicar dins la col·lecció Pont de petroli de Badalona i sota els auspicis de l’editor i ex-president Quim Torra. És el tercer llibre que Valentí Soler escriu sobre Just Cabot. Inclou moltes de les cartes que el periodista republicà va escriure o va rebre i que fins fa ben poc estaven com si diguéssim segrestades per la persona que s’havia fet amb aquests i altres documents. Del que diu Just Cabot en aquestes cartes jo en voldria destacar dues qüestions: la seva relació amb  la gent de Destino i la relació que Carles Sentís restableix amb ell. L’opinió que li mereix aquesta revista i els periodistes que la dirigeixen o hi escriuen  corrobora la versió que, de viva veu, m’havia donat a mi Nèstor Luján: Destino era un calc, això sí en castellà i adaptada al franquisme, de Mirador.  Els demolidors adjectius que Cabot els dedica –i el disgust que li impedeix obrir les seves pàgines quan el te a les mans en alguns dels seus viatges a Andorra– son ben comprensibles.  A Destino hi acabaran col·laborant no només alguns dels articulistes que ell havia fitxat en època republicana, i que no havien marxat a l’exili, sinó d’altres com Sebastià Gasch que comparteix amb ell els primers anys d’èxode però que així que pot torna a Barcelona. 

Pel que fa a Carles Sentís, recordem que el seu reportatge sobre el transmiserià –que en certa manera marca un punt i apart en l’evolució del periodisme català– es va publicar a Mirador, gràcies a l’acollida i al suport que va rebre per part de Just Cabot. Sentis –que a les vellúries es consideraria, per sobre de tot, cambonià– va fer la guerra al costat dels revoltats i va entrar a Barcelona amb els vencedors de la guerra civil. Però no va perdre mai el sentit de la jerarquia. De manera que en un dels viatges que va fer a París immediatament després de la Segona Guerra Mundial va voler dinar amb  Just Cabot. Prou que devia saber que aquest no el rebria amb els braços oberts.  Però hi va anar i va aguantar una bona esbroncada. Ho explica  Just Cabot en una de les cartes a Rafael Patxot.

Per escriure aquest article he baixat de la lleixa els dos llibres anteriors que en Valentí Soler ha dedicat a Just Cabot. Quina ha estat la meva sorpresa en adonar-me que l’any 1938 Just Cabot publica a la Revista de Catalunya un article dedicat a la memòria de la pintora Suzanne Valadon morta a principis del mes d’abril d’aquell any. Suzanne Valadon de la qual ara podem veure una extraordinària exposició al MNAC. Just Cabot en parla, amb  ple coneixement de causa, durant la nostra guerra incivil. Quin gran personatge!