El Blog d'Agustí Pons

Àlex Susanna: “Una taca de llum que res no pot fondre del tot”

L’Àlex Susanna vivia i escrivia com si el miratge d’una societat neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç s’hagués fet realitat entre nosaltres. Ell ja ho sabia que això no era així, i prou que n’ha pagat les conseqüències, però no estava disposat a apuntar-se al rol de la mediocritat i de l’anar tirant. No sé si passa en altres països. Però en el nostre resulta força estrany  que els càrrecs importants siguin exercits per les persones adequades. Per la seva formació, per la seva voluntat i per la seva intel·ligència l’Àlex Susanna hauria d’haver ocupat càrrecs d’alta responsabilitat en el mon cultural de casa nostra. Quin gran conseller de Cultura  hauria estat! Però en els càrrecs de direcció va durar relativament poc potser perquè la seva elegància intel·lectual, i la seva diguem-ne moderació ideològica, no li impedien assumir una independència de criteri que acabava per topar amb la resistència dels buròcrates.  L’Àlex era, sense cap mena de dubte, la persona més ben dotada per dirigir la política exterior de la cultura catalana. Només ho va poder fer d’una manera parcial i durant ben pocs anys. I perquè va haver de sortir per la porta falsa del Departament de Cultura?

• 

Però no vull presentar l’Àlex Susanna com una víctima.  L’Àlex volia i sabia gaudir de la vida –de la vida quotidiana– com poques persones he conegut. Els que hem llegit els seus llibres –i especialment, els seus dietaris– ho hem pogut comprovar  des de la primera ratlla. L’Àlex vivia plenament, amb una naturalitat gens impostada, això que en diem cultura: la lectura, les arts visuals, la gastronomia, la reflexió intel·lectual, la conversa. Escrivia d’una manera clara i aquesta claredat li servia tant per a la descripció d’un paisatge com per a l’anàlisi de l’obra dels seus amics escriptors o pintors. Ell era deu anys més jove que jo i provenia d’un medi social i intel·lectual molt diferent del meu; també ho havia estat la nostra preparació acadèmica, infinitament superior la seva. I, tanmateix, al seu costat t’hi senties be. Ell feia que t’hi sentissis bé. No només perquè, en un país de brusquedats, l’Àlex  havia apostat per l’elegància sinó també per la seva generositat. En un dels seus dietaris en comentar la meva biografia sobre Maria Aurèlia Capmany, a la qual ell havia conegut molt, va escriure que un poble que no es reconeix en els seus capdavanters és un poble que demostra tenir ben poca auto-estima. I l’Àlex sabia perquè ho deia: la bona acollida crítica de les meves biografies no es corresponia –amb l’excepció de la dedicada a Salvador Espriu– amb el seu nivell de vendes. En un altra ocasió li vaig demanar que es disfressés de Joyce i ell va acceptar encantat. Es tractava de la presentació del meu llibre Zuric, 1917.  Lenin, Joyce, Tzara. Les tres revolucions que van canviar Europa. Ell va assumir el paper de Joyce; Vicenç Altaió, el de Tzara; i el meu germà Oriol Tramvia, el de Lenin.  Vaig pensar que així aconseguiríem interessar els mitjans de comunicació. L’endemà, però, i durant els dies que van seguir, ningú no en va parlar. A la presentació de Catòlics, comunistes i cia no va poder venir.  Ja estava malalt. Li vaig fer arribar el llibre i ell, després de llegir-lo, em va enviar un enstusiàstic correu electrònic: “M’ha semblat tan lúcid com valent. I necessari. (…) L’estic recomanant a molts dels meus amics”.

• 

Avui, per escriure aquest article m’he baixat de la lleixa l’antologia de poemes que va publicar el 2019 i m’he topat amb aquests dos versos:  

“Una taca de llum/que res no pot fondre del tot”.

I he pensat que aquesta definició del que és un poema es podria aplicar, també, al seu llegat.

La dreta espanyola que no tenim

En les  Memòries d’un espectador –publicades per La Campana el novembre de 2006– Carles Sentís explica un dels motius  pels quals no va ser possible, el 1946, la restauració de la monarquia a Espanya en la figura de  Don Joan de Borbó. Aclarim d’entrada que Sentís disposava de prou recursos econòmics propis –o familiars– per decidir lliurament des d’on informar. Això fa entendre els seus successius viatges a Brazaville, Alger, París, Nuremberg i San Francisco durant la Segona Guerra Mundial i els primers anys de postguerra. Sense comptar, naturalment, Sant Sebastià i Madrid. El 1946 Sentís s’havia traslladat  a Estoril per seguir ben de prop els moviments de Don  Joan de Borbó que havia deixat la residència de Lausana i s’havia instal·lat a Portugal per si la nova situació internacional feia possible la caiguda de Franco. Sembla que el mateix germà del dictador, Nicolàs, ho veia en certa manera inevitable. Un comitè creat “ad hoc” va moure totes les fitxes possibles i, sobretot, la dels militars. Però la maniobra, com tots sabem, va fracassar. “Al projecte d’Estoril –escriu Sentís– només hi van respondre un o dos generals, i encara d’una manera tímida. La decepció planava a la mirada del monarca. La seva mare li havia dit un dia: “Jo crec que el que agrada als espanyols és la dictadura. Van tenir Primo de Rivera, i ara tenen Franco i ho troben bé”. (Sentís explica, en un altre punt de les memòries, que la reina Victòria Eugenia al general Franco li deia: “Mi caiman”). Per a mi, però la reflexió més significativa de Sentís és la que escriu uns paràgrafs més enllà: “[Franco] era un tirà, per descomptat, però tenia al darrere la major part de la classe mitjana espanyola, especialment els propietaris rurals”. I afegeix: “No parlo de Catalunya, on la prohibició de la llengua va ocasionar-li moltes antipaties”. “La major part de la classe mitjana espanyola”.  Sentís s’està referint  a la generació que va patir la guerra civil i ell reconeix que “per parlar d’una clara oposició interna al règim va haver de passar tota una generació”. Però em venen al cap les llargues cues de ciutadans que el 1975 van anar a dir adéu al cadàver de Franco, les multitudinàries mostres de dolor que aquells dies vam poder presenciar i m’adono que una part de la dreta espanyola –majoritària?– històricament no ha assumit de debò els principis democràtics. I aleshores penso en França –on la dreta que ha governat durant tants anys va ser la primera en revoltar-se contra l’ocupació nazi– o penso en la Gran Bretanya on una de les raons principals de l’abdicació del rei Eduard VIII va ser tant el seu matrimoni morganàtic com –potser, sobretot– les seves simpaties cap al règim de Hitler.

Per a Nèstor Luján, que no era precisament un periodista afí al pensament de l’esquerra tradicional, aquesta incapacitat de la dreta espanyola per assumir postulats i comportaments plenament democràtics constituïa una obsessió.  Era un dels punts fonamentals que ens feia diferents a la resta de països democràtics d’Europa. Perquè –i això ho dic jo– l’esquerra sí que havia fet els deures.  Els comunistes havien acceptat  la bandera monàrquica; els socialistes havien renunciat  al marxisme i la memòria de les figures més prominents de la Segona República –de Largo Caballero a Manuel Azaña– havia queda arraconada  a les golfes. En els primers anys de la Transició, la dreta més compromesa amb el franquisme –que era la majoria– es va quedar a l’expectativa amb la por que s’acabés passant comptes, d’alguna manera, amb la Dictadura. Quan va quedar clar que això no succeiria va anar ocupant l’espai de centre dreta fins a fagocitar-lo.  Aznar ha estat, en aquest sentit,  molt pitjor que Manuel Fraga.

L’auge actual de l’extrema dreta als Estats Units i a bona part d’Europa ha empalmat, a Espanya, amb aquest neofranquisme encara hegemònic si més no en el PP actual. Nuñez Feijóo s’ha convertit  en un penell que es mou a cops de vent: un dia s’alia amb l’extrema dreta i l’endemà elogia Macron.  A França, la segona volta ha servit per aturar, de moment,  Marina Le Pen i els seus. A Anglaterra, el canvi de govern es va fer en vint-i-quatre hores. I el discurs del cap del govern sortint va ser un model d’educació  envers el govern entrant.  Aquí, mentrestant, la dreta espanyola normalitza el règim de Franco i abraça les posicions més retrògrades del neo-feixisme. Per desgràcia, el diagnòstic de Sentís i Luján segueix plenament vigent.

Cadaqués, Altaió i la Guerra Freda

Volia titular aquest article “Cadaqués, capital del món”, però no he gosat. Podria ser pres com una broma de mal gust o com una exaltació exagerada d’algun felibre casolà. Tanmateix, no s’hauria tractat d’un títol del tot inexacte. Perquè un dels atractius més singulars del llibre El radar americà –l’últim que acaba de publicar Vicenç Altaió– és la relació que estableix entre allò que ell en diu ultralocal –les tradicionals cases dels pescadors de Cadaqués, per exemple– amb el gran moviment de renovació de l’arquitectura que s’obre pas amb la Bauhaus i que després de la Segona Guerra Mundial assoleix el seu màxim prestigi i extensió. I potser més important encara: els dos personatges centrals del llibre son Peter G.Hardnen  i Lanfranco Bombelli, dos arquitectes de generació i procedència geogràfica diferents. Ells dos  juguen un paper determinant en la modernització tecnològica d’Europa a partir del seu treball conjunt en l’entitat Visual Information, creada pel govern nord-americà a l’òrbita del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa després de 1945. A través d’exposicions fixes o itinerants o de la participació en Fires –les de Milà i Brussel·les, per exemple– al ciutadà europeu li son presentats els avenços tecnològics que estan  revolucionant la vida domèstica: des dels espectaculars  canvis que experimenta la producció agrícola i ramadera fins a la generalització de les rentadores, dels frigorífics i de tots aquells altres estris que canvien de dalt a baix la vida de les famílies; i, sobretot,  la de les dones. Els que tenim prou edat podem recordar l’impacte que produïa cada any, a grans i petits, els diferents estands de la Fira de Mostres de Barcelona. Agradi o no, la modernitat va arribar a Europa de la mà dels Estats Units i en aquesta operació no hi havia només un legítim afany de guany i d’hegemonia econòmica i cultural sinó també l’oportunitat d’exercir un lideratge beneficiós per al conjunt dels europeus. Al meu entendre, en Vicenç Altaió s’embolica una mica quan parla del que ell en diu el pas del capitalisme racional al capitalisme especulatiu però el llibre està tan ple de noms propis i de suggeriments poc comuns que aquesta apreciació, absolutament subjectiva per part meva, no li treu gens de brillantor.

Perquè el text d’en Vicenç Altaió ho és molt,  de brillant. Els dos personatges centrals del llibre només son com el tronc del qual surten branques que passen pels arquitectes catalans que es consoliden els anys cinquanta –Coderch, Correa-Milà–; amb posterioritat per alguns dels membres més destacats de la definida com a “gauche divine”, que fan estada més o menys temporal a Cadaqués; per noms de la transcendència cultural de Marcel Duchamp o John Cage; i no cal dir que per personatges tan im-prescindibles com Salvador Dalí. Altaió estira el fil del relat de vegades en línia recta; sovint, però, amb  meandres enlluernadors que ens fan descobrir personatges o episodis desconeguts del tot o mal coneguts.

No crec dir cap disbarat si escric que, al meu entendre, la no-ficció en català no gaudeix, en aquest moment, de bona salut. És un peix que es mossega la cua. Les editorials son reticents a publicar assajos perquè solen anar justes d’armilla o per raons ideològiques –o per les dues coses ala vegada–;  els escassos premis d’assaig que existeixen en l’àmbit de la literatura catalana sovint tenen tendència a guardonar temes locals o estrictament erudits; el Departament de Cultura s’ha convertit en un administrador de competències i no considera problema seu res que escapi a les normes i protocols establerts; i els nostres mitjans públics de comunicació –amb algunes honorables excepcions– basculen entre l’eufòria i el col·lapse. Però són escriptors com Vicenç Altaió, Ferran Sáez o Àlex Susanna –capaços de relacionar el que passa aquí amb el que passa a fora– els que impedeixen que l’assaig baixi de Primera Divisió, on li pertoca estar, a categoria regional  on alguns, o molts, de forma conscient o inconscient el voldrien situar.