De vegades la descripció d’una situació o d’un episodi per part d’un periodista que l’ha viscut compleix la mateixa funció, per a un lector comú, que el text d’un historiador que a posteriori s’ha interessat pel tema i l’explica en versió panoràmica. Sóc conscient que m’estic referint als anys d’or del periodisme escrit que jo encara vaig arribar a conèixer. Penso, per exemple, en el llibre de memòries de Manuel Vigil, el periodista que va ser durant molts anys el corresponsal del diari Ya a Catalunya i, més enllà d’aquest títol, un dels ponts eficaços entre el sector menys franquista de la jerarquia eclesiàstica de Madrid i la diguem-ne església conciliar catalana. Recordo que el llibre de Vigil em va servir per entendre en tota la seva complexitat com va ser possible que la donació de Picasso a la ciutat de Barcelona arribés a bon port i el paper, positiu, que hi va jugar l’alcalde Porcioles.
El record que ens pot quedar d’en Josep Miquel Servià no seria complert si més enllà de la seva increïble capacitat assertiva –hauria estat capaç de fer-se amic d’una sargantana si s’ho hagués proposat– oblidéssim la seva vàlua com a periodista. Jo vull subratllar dues de les seves aportacions. Gràcies al seu llibre Gabriel Ferrater: reportatge en el record tenim constància escrita d’un incident relacionat amb la Guerra Freda cultural que també va afectar el nostre país. I el fet té la seva importància si tenim en compte que d’aquests testimonis escrits en queden pocs perquè durant els llargs anys dels franquisme resultava difícil, per no dir impossible, discutir obertament sobre comunisme i sovint les discrepàncies es dirimien a puntades de peu per sota la taula. En Servià posa en boca de Maria Aurèlia Capmany el que va passar durant un sopar literari. “Recordo com si fos ara la imatge d’en Gabriel Ferrater, dret entre el públic, cridant: “Tu ets com en J.-P.-Sartre, que ens diu: “El comunisme és una merda, però hem de menjar merda. Jo no vull menjar merda”. Aquest anticomunisme de Gabriel Ferrater era compartit pel seu germà Joan potser perquè l’estada d’aquest a l’estranger, com a professor universitari, li havia donat una visió més crítica del marxisme. Segons Antoni Comas –jo crec que l’autèntic confident de Salvador Espriu– és Joan Ferraté el qui inspira el pròleg del llibre Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep Maria Castellet que significa l’abandonament dels postulats del realisme socialista. Per aquest abandonament, Castellet serà durament crític pels “purs”: Jesús Aguirre, Aranguren, Vázquez Montalbán. Per cert, la Maria Aurèlia formava part del jurat que va atorgar al llibre d’en Servià el premi Gaziel de reportatges periodístics que es donava dins la Nit de Santa Llúcia que aquell any, 1977, es va celebrar Lleida. Ho puc certificar perquè jo hi vaig acudir per cobrir la informació per a l’Avui i com a xofer, anada i tornada, de la senyora Capmany.
La segona aportació que vull destacar d’en Servià fa referència al president Tarradellas. Servià treballava al departament de premsa de la Diputació de Barcelona quan Josep Tarradellas va arribar a Barcelona com a president de la Generalitat. De la seva estada ben a prop seu durant una bona temporada Servià en deixa constància en el seu llibre Granissat de cafè. I explica que el fotògraf que solia deixar constància de les audiències del president ja sabia quan havia de disparar l’aparell. Era en el moment en què, en acomiadar-lo, Tarradellas allargava el braç a l’interlocutor però no en paral·lel al sol sinó amb una lleugera inclinació que facilitava que el visitant acotés el cap. Aleshores, el fotògraf entrava en acció.
Guerra Freda i Poder. A Josep Maria Servià, com a bon periodista, res no se li escapava.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Xavier Febrés (Barcelona, 1949) ha publicat més de 50 llibres i en molts d’ells ha practicat una literatura suau, és a dir, “plaent als sentits” segons definició del nostre diccionari normatiu; una manera d’escriure que busca que el lector llisqui sobre les paraules sense cap mena d’ensurt. Ara acaba de publicar Motel Empordà, elogi de l’amor estable (Editorial Gavarres), amb pròleg de Jaume Subirós i epíleg de Joan i Josep Roca. En teoria es tracta d’un llibre de cuina. I sí, naturalment en el text hi surten plats, vins, postres, l’elogi del servei i totes les positives consideracions que es mereix un establiment tan singular com és el Motel. Però ja des de la primera pàgina en Xavier Febrés situa la descripció del que es fa al restaurant dins d’una perspectiva molt més àmplia, humanística, diríem, si aquesta paraula no resultés, en aquests moments, tan poc comprometedora. La pervivència del Motel des del 1961 fins ara és deguda –escriu Febrés– “a un combinat de dedicació, regularitat, talent, coherència, força, destresa, geni, veritat, lucidesa i perseverança”. I afirma: “Manté la funció social de crear bellesa i estimular sentits, sense per això demanar miracles”. I si en aquesta primera pàgina Febrés es capaç de relacionar la literatura gastronòmica amb els grans conceptes que conformen la vida dels humans, a l’última s’acomiada amb una mena de confessió que té molt de filosofia de vida: “De vegades val més quedar-se mirant el sostre a l’habitació del Motel i esperar que arribi Godot o el son dels justos, lliurar-se a l’oci nobilíssim de les plusvàlues i minusvàlues dels dies, repetir-se que som persones perquè recordem però no podríem viure sense oblidar. Hi ha dies per lliurar-se de grat a l’eufòria esvalotada, sortir de la gàbia i arraconar la solitud. Altres dies són per bullir, a foc lent, respirar l’atmosfera que crea el ritme compassat del silenci, conviure en pau amb les preguntes remotes i els batzacs de les il·lusions traïdes que malmeten l’ànima. Quasi tot és pendular i passatger”.
En el llibre es parla dels naps negres de Capmany, del peix de mercat, de la llebre a la royale, de la taula de formatges i de molts altres plats. Però queda clar que no és un llibre de receptes sinó la descripció d’una cuina que és, també, una manera d’entendre el mon. L’afirmació pot semblar exagerada però no podem oblidar que el Motel va ser refugi de Josep Pla i que, entre moltes altes celebracions, va acollir, l’any 1990, la presentació de les memòries del periodista Manuel Ibañez Escofet ben poc temps abans de la seva mort. Ibañez Escofet tenia una casa a Capmany, a un cop de pedra del Motel.
Xavier Febrés és un escriptor mogut per la curiositat que se sol atribuir al periodisme, d’on ell prové. La xafarderia –deia Pla– és el motor de la curiositat; i la curiositat, el motor de la cultura. A Josep Pla, Xavier Febrés li ha dedicat alguns llibres —-entre altres, Josep Pla, biografia de l’homentot(1990 ); Les dones de Josep Pla (1999); Josep Pla, sis amics i una amant (2019); Josep Pla o la vitalitat (2000)– . També ha publicat llibres biogràfics sobre Pasqual Maragall, el coronel Escofet, Alberto Puig Palau, el poeta Antonio Machado i l’escultor Maillol. Ell és, en aquests moments, un dels grans cronistes de la Costa Brava, de l’Empordà i de l’anomenada Catalunya francesa i això tant pel que fa a personatges com a paisatges i centres culturals o socials. Com a periodista ha ocupat càrrecs de responsabilitat i crec que és justícia subratllar el seu treball com a director de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona” patrocinada per l’ajuntament de Barcelona.
Xavier Febrés és un exemple d’aquells periodistes que després de dur a terme una notable activitat dins d’aquesta professió acaben convertint-se en escriptors de primer rengle. Si en un moment determinat de la seva trajectòria s’han vist obligats a deixar el periodisme actiu no per això s’han instal·lat en un victimisme més o menys agraït . Ben altrament, s’han endinsat en un nou repte professional sense deixar la vivacitat i les ganes d’atrapar el lector des de la primera ratlla, dues de les característiques pròpies del millor periodisme escrit. Aquests són els meus.
"Amo les faules del filòsofs;
