València i la democràcia que trontolla
La tragèdia de València m’ha commogut; m’està commovent. Però, passada la ràbia inicial, m’he preguntat com és possible que l’Administració pública hagi arribat a un punt tan alt d’incompetència; d’incompetència criminal. I he intentat deixar de banda els sentiments per intentar analitzar de la manera més freda possible les causes del desastre. Una de les primeres coses que he fet és buscar a google la nota biogràfica de Carlos Mazón i de seguida m’he adonat que la seva trajectòria com a polític no té res d’insòlita. És la mateixa que han seguit molts polítics espanyols, i també catalans, des que el sistema de llistes tancades ha anat reduint la legitimitat democràtica dels nostres parlamentaris; un sistema que ha convertit els partits polítics en unes estructures piramidals on allò que compta no son tant les necessitats dels electors com les ordres del secretari general. Afiliat des dels 18 anys al Partit Popular de la Comunitat Valenciana, l’any 1999 –quan en tenia 24– Carlos Mazón és nomenat director de l’Institut Valencià de la Joventut. Des d’aquest càrrec, va iniciar un ascens progressiu dins les estructures del Partit fins arribar a la presidència de la Generalitat. És cert que quan alguna de les faccions contràries a la seva perdia influència, ell també quedava “remodelat”. Però mai al carrer o fora del partit o d’institucions sota la seva influència. I el que també és molt significatiu: sempre en feines de despatx, mai de responsabilitat directa com pot ser la d’un alcalde. Ha viscut, doncs, dins d’una campana professional de vidre com tants i tants parlamentaris sense experiència de gestió directa amb els ciutadans.
El sistema de llistes tancades, on el diputat no és responsable davant dels seus electors sinó que només ho és davant del polític que està al capdamunt del partit, potser va ser necessari en els primers anys del pot-franquisme per aconseguir una democràcia madura que impedís que personatges pintorescos acabessin alçant-se amb la representació popular. Però de tot això fa molts anys i ara aquest sistema pot tenir per a la nostra democràcia el mateix efecte devastador van tenir els “burgos podridos” en els anys de la Monarquia d’Alfons XIII (per no recular més lluny). “Burgos podridos” eren aquelles circumscripcions electorals on el resultat de cada consulta estava manipulat per la pressió dels cacics o per la pura i simple compra de vots. La presència d’aquests “burgos podrides” justifica que les eleccions municipals de l’abril del 1931 desemboquessin en l’adveniment de la República perquè els partits monàrquics havien guanyat, sí, al conjunt de l’Estat però a les grans ciutats –allà on realment es votava en llibertat– ho havien fet els partidaris de la República. I tothom va entendre que aquests eren els vots que realment comptaven.
La persistència dels “burgos podrides” va ser un dels elements que més va ajudar al desprestigi de la monarquia alfonsina. És el mateix que està passant ara amb les llistes tancades en relació a la democràcia que tenim. Cap ciutadà de Paiporta ha sabut a quin polític de la seva demarcació electoral havia d’anar a veure per demanar-li explicacions o suggerir-li solucions. I no ho sabia simplement perquè aquest polític, en el sistema actual, no existeix. A través de les llistes tancades els partits polítics s’han convertit en empreses on els que hi treballen l’única cosa que han de procurar és pujar esglaons a cada moviment electoral. O estar-se quiets i no bellugar-se quan hi ha massa moviment al seu voltant. Els terribles esdeveniments de València han provocat un increment generalitzat de la desafecció política. Només semblen haver estat al seu lloc els voluntaris i, ens agradi o no, l’Exèrcit. La dreta espanyola, en canvi, està començant a ser un perill greu per a la democràcia espanyola. I això ho escriu algú que fa temps que somnia en una dreta com la francesa, la primera que es va aixecar contra el nazisme i la que, molts anys després, va fer aprovar el dret a la interrupció de l’embaràs. S’imaginen que a Espanya poguéssim tenir una dreta així?
"Amo les faules del filòsofs;