El Blog d'Agustí Pons

Llegir Ferran Sáez

Aviat farà vint-i-cinc que Ferran Sáez va publicar El crepuscle de la democràcia (Premi Josep Vallverdú d’assaig, 1999) que és un dels llibres que més m’ha enlluernat, entre altres raons, perquè ha resultat profètic: tot allò que s’explicava sobre la crisi de la representació política democràtica i l’auge de les oenegés s’ha anat acomplint amb la precisió d’un rellotge suís. La Modernitat s’havia acabat i la postmodernitat semblava postular una ètica personal per sobre les ideologies globals que es pretenien salvadores.

Ara aquesta postmodernitat s’ha convertit, en molts casos, en allò que Ferran Sáez en diu una postmodernitat paròdica. Ho explica en el llibre que acaba de publicar i que m’ha resultat de lectura tan apassionant com aquella de fa vint-i-cinc anys: La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política. En El crepuscle de la democràcia, Sáez ens alertava sobre la pèrdua de credibilitat de la representació democràtica en contraposició a la influència creixent que  anaven tenint  grups socials i no governamentals que no passaven   per les urnes. A La fi del progressisme il·lustrat,  denuncia la superxeria que suposa pensar que els homes i les dones ho som com a conseqüència no d’una realitat fisiològica sinó d’un acte de voluntat. 

És a partir de Michel Foucault que  Judith Butler defineix el cos humà “com un artefacte derivat de la citació performativa de les normes de gènere” I Sáez esmenta el cas de Jesica A. Krug una dona blanca que durant molts anys es va fer passar per negra fins arribar a ocupar càrrecs rellevants a  la influent Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color. Entendre el cos com un “artefacte performatiu” –és a dir, com a conseqüència d’una voluntat cultural i no d’una situació natural– “significa –escriu Sáez– que jo soc –-no només semblo, no només vull ser– una dona o un home  negre tot just quan consumo aquest acte de parla”. És a dir, la identitat personal com a construcció cultural en el marc d’una societat on el paper de les  xarxes socials resulta crucial. “En termes polítics –escriu Sáez– la postmodernitat paròdica és un assemblearisme per aclamació de caràcter autoreferencial on l’escàndol no hi té un paper circumstancial sinó programàtic.  Per mitjà del  like, a les xarxes socials es decideix anònimament què és escandalós i què no. Amb poques excepcions, el periodisme professional ha sucumbit també a aquesta inèrcia.  El format de les xarxes socials (…) afavoreix la total descontextualització dels continguts: els desubica, els erosiona, els allunya del referent real”. 

Per al lector comú aquestes reflexions poden semblar  molt allunyades de les seves preocupacions quotidianes. Però potser les trobarà més properes     si pensem que, d’alguna manera, estan relacionades amb el triomf de Donald Trump, amb els debats sobre les definicions del què és un home i una dona a l’Espanya d’avui (i la seva concreció legislativa; per exemple, la llei del no és no) o amb el creixement incessant de Vox… Aquesta postmodernitat paròdica també està relacionada “amb la pèrdua generalitzada de llibertats (de pensament, d’expressió, de moviment, de dret a la privacitat, etc.) acompanyada d’una indiferència social, o fins i tot d’una actitud comprensiva, per part de gran part de la població”. En el mon acadèmic, en el mon de la comunicació i, en especial el de les xarxes socials, aquesta pèrdua de llibertats és fruit d’un nou puritanisme que “no és ascètic, sinó invasiu i autoritari”. Com a professor universitari Ferran Sáez també en aquest cas  sap de què parla.

Però si aquest nou llibre de Ferran Sáez resulta enlluernador no només és per les reflexions que hi fa, una altra vegada a contra-corrent del pensament hegemònic, i per tant amb una valentia i una llibertat d’escriptura tan estimulant com poc freqüent, sinó també  per la desimboltura amb què dialoga amb els grans noms de la filosofia de tots els temps per afirmar-los, matisar-los  o contradir-los.  Jo, en aquest punt, el segueixo fins allà on puc.  Però del que sí que sóc plenament conscient és que aquest llibre obre horitzons. Per exemple, el debat que ell planteja –natura/artifici en la política– m’ha recordat l’impacte que em va provocar la lectura de la biografia de Jordi Sabater Pi escrita per Joan Tort i Pere Tobaruela i titulada Okoribikó. Durant els seus anys a l’ex-Guinea espanyola, Sabater Pi  va observar el comportament dels primats i va ser capaç, a partir d’aquestes observacions, d’esbossar –tímidament però jo crec que amb encert– una relació entre Natura i Cultura que hauria d’estar basada en la humilitat genètica dels humans; una humilitat genètica que ens portaria a analitzar temes com les pors, els nacionalismes i les religions.

En Ferran Sáez és, en aquests moments, un dels pensadors més brillants d’Europa.  Els qui, amb més o menys encert, seguim les evolucions ideològiques d’allò que passa pel mon podem fer aquesta afirmació sense cap mena de recança. Però, francament, no sé quants dels nostres dirigents polítics, culturals o de mitjans de comunicació saben qui és en Ferran Sáez, l’han llegit algun cop o s’han assessorat sobre el que ha escrit. Només aquesta ignorància explicaria l’escàs ressò que està mereixent la seva persona i la seva obra.

Noia amb hijab a la farmàcia

Davant d’un dels prestatges de l’àmplia farmàcia i parafarmàcia d’un dels grans centres comercials del Maresme estic mirant la munió de productes que ofereix –mentre el meu company d’expedició està pagant a la caixa l’ungüent que ha vingut a comprar– quan de sobre noto que algú se m’acosta pel darrera i amb veu professional em pregunta: “En què el puc ajudar?”. Em giro i veig una noia amb hijab. De moment, no hi caic.  No se m’acut pensar que és una de les dependentes de la botiga. Però ho és. I la suposo tant o més professional  que la resta de companyes seves que vigilen i assessoren els possibles compradors.  La pregunta me l’ha fet en un català no gens forçat cosa que, després, em farà pensar que és nascuda a Catalunya o que hi ha arribat de ben petita.  La meva primera reacció es fer veure que no estic sorprès.  Soc, o em considero, una persona activament liberal i, per tant, disposat a acceptar tots els pluralismes ideològics, culturals o religiosos que cadascú vulgui assumir. Després, però, mentre torno cap a casa m’adono que la visió de la dependenta amb hijab m’ha produït un evident desassossec. Què hi he notat d’estrany? Hi he notat que estava exhibint una singularitat religiosa en un espai laic on ella, com a dependenta, formava part de la imatge de l’empresa; i era una imatge no neutral.  El mateix hauria pensat si en comptes de la hijab la dependenta hagués portat un hàbit de monja.  Cadascú pot vestir com vulgui però si treballa en un espai no confessional  la seva adscripció religiosa ha de quedar amagada. I el mateix es pot dir dels alumnes musulmans que estudien a les nostres escoles i de totes aquelles situacions on es produeixen fets semblants.

L’endemà he anat a la meva llibreria habitual i m’he comprat el llibre Najat el Hachmi titulat Sempre han parlat per nosaltres. Feminisme i identitat. El llibre es va publicar el 2019 i ara va per la quarta edició. Jo havia llegit alguns articles d’aquesta escriptora. Recordo, per exemple, que en un dels seus textos explicava que les dones assistents a una reunió s’havien posat a riure quan el president Nasser els havia preguntat sobre l’ús de la hijab. D’aquest polític, i del seu paper com a líder de l’aleshores batejat com a Tercer Mon, ja ningú no se’n recorda però mentrestant la hijab ha passat a ser una peça generalitzada entre les dones i les noies de religió musulmana. M’he llegit, doncs, amb atenció el llibre de Najat el Hachmi i a l’acabar-lo m’he adonat que ella tenia tota la raó. Vol, per a les dones musulmanes, per a les dones de tot el món, el mateix règim de llibertats de què gaudeixen les dones de tots aquells països regits per un sistema de llibertats democràtiques basades en els principis de la Revolució Francesa. I aquestes llibertats són incompatibles, en aquests moments, amb els valors de la religió musulmana de la qual l’obligatorietat del hijab n’és, només, una mostra. Aquests que “sempre han parlat per nosaltres” –com diu el subtítol del llibre– son, per tant, els imams que prediquen una doctrina que nega les llibertats de la dona però, també, aquelles persones i grups socials diguem-ne d’esquerres que en nom de la pluralitat i del respecte a les diverses cultures no condemnen aquesta discriminació. El plantejament m’ha recordat  els que fa la gran periodista Oriana Fallaci especialment en els seus dos últims llibres: La rabia y el orgullo (2002) i Oriana Fallaci se entrevista a sí misma (2005). Ella va ser dels primers periodistes –en masculí i femení– que ens va advertir de la gravetat  del fonamentalisme islàmic i va criticar durament, en forma d’un formidable pamflet, la feblesa i la badoqueria d’Europa davant d’aquest fenomen. La seva entrevista a l’aiatol·là  Khomeini, que acabava d’arribar al poder, és una de les peces periodístiques més suggestives del segle XX. Recordem-ho: Khomeini havia viatjat tranquil·lament en avió de París, on vivia exiliat, a Teheran acomiadat per bona part dels intel·lectuals de l’esquerra francesa que havien quedat seduïts pel seu anti-americanisme.

En aquestes situacions l’extrema dreta hi troba cada vegada més vots.  Com també els troba en les constants baralles entre els partits polítics, la incompetència de molts dels nostres governants –i València n´és el darrer exemple–;  la corrupció com a norma de conducta i la burocràcia que ens ofega. No cal ser ocell de mal averany per arribar a la conclusió que caminem pel pedregar. Excepte Vox.