No deixar-se endur per l’aigua del riu sinó posar-s’hi de cara i intentar analitzar-la. Aquests son els autèntics intel·lectuals. M’ho va ensenyar el professor Josep Calsamiglia de qui vaig rebre unes quantes diguem-ne classes particulars –visites, dinars…– durant unes poques trobades que em van marcar per sempre. Anar contra-corrent i sortir-se’n: aquesta mena de personatges són els qui de veritat fan avançar la societat. Després de llegir l’excel·lent biografia que Joan Safont li ha dedicat no podem dubtar que Josep Pallach és un d’aquests personatges. No tenia cap condició objectiva –per dir-ho en la fraseologia del marxisme d’aquells anys– per aconseguir l’alt grau d’ influència ideològica i política que va arribar a exercir i que només un mortal atac de cor va aturar quan tenia 56 anys, la matinada del dimarts 11 de gener de 1977. En política va ser precoç: als 16 anys ja feia mítings, sovint de teloner d’Andreu Nin, el dirigent del POUM, durant la guerra civil. Exiliat com tants i tants catalans i espanyols ell no va deixar de militar. Va tornar clandestinament a Catalunya, va ser detingut i empresonat primer a Figueres; després a Salt on hi passarà més d’un any fins que aconseguirà fugir per tornar a França i obrir-se camí com a mestre i pedagog sense abandonar mai la seva passió per la política. Tot això està molt ben explicat en aquesta biografia de Joan Safont –Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic)– i m’estalvio, per tant, d’entrar en detalls.
Ell, Josep Pallach, era un home de poble. Ja sé que Figueres és una ciutat històricament efervescent per on han entrat algunes de les idees polítiques i culturals més diguem-ne progressistes dels segles dinou i vint. El professor Joaquim Molas explicava, per exemple, que Salvador Dalí era el més ben informat del trio que formava amb Lorca i Buñuel perquè quan va entrar a la Residència de Estudiantes de Madrid ja coneixia les revistes culturalment més inquietes que es publicaven a França. El que vull dir és que Pallach va néixer i créixer lluny de les elits intel·lectuals barcelonines. El seu sentit de la democràcia, del catalanisme i del socialisme estava empeltat del federalisme empordanès del segle XIX i del lliure pensament revestit, amb més o menys intensitat, de maçoneria. Res a veure ni per ascendència social ni per formació acadèmica amb les biografies d’alguns dels intel·lectuals barcelonins que més el van intentar desacreditar pel seu anti-comunisme raonat i explícit que va assumir i predicar després de la seva experiència amb el POUM. Pallach va lluitar tant contra el franquisme com contra el pensament marxista dels anys seixanta i setanta que es va estendre com a taca d’oli i que semblava tenir–com explica Tony Judt en el seu llibre Pensar el segle XX— resposta per a tot. Alguns dels cappares d’aquest marxisme intel·lectual i artístic sí que formaven part de l’elit dominant tot i que es trobessin a l’oposició del franquisme i patissin penalitats econòmiques –no tots, ni molt menys– i persecució política. Era una elit que no havia perdut, com corresponia a la seva classe social, sentit de poder i que ara, sota el franquisme, el podia administrar, en la mesura possible, a la universitat, a les editorials, als mitjans de comunicació. Estaven en possessió de la Veritat ideològica, que administraven amb saviesa, i això els situava per sobre de qualsevol crítica. Pallach no deixava de ser un menestral nascut i educat a Figueres que havia estudiat de gran i que va trobar aixopluc en una branca de tan poc pedigrí acadèmic com era en aquell moment la pedagogia. Però la Història, amb majúscula, li ha donat la raó.
Dues notes finals que també es desprenen de la lectura d’aquest llibre. En primer lloc, i aquesta és una tesi que anys enrere hauria estat desqualificada d’entrada, la constatació que la història sovint penja d’un fil. ¿Quina hauria estat l’evolució de la política i la societat catalanes si aquell 10 de gener del 1977 se li hagués pogut aplicar a Josep Pallach un desfibril·lador? En segon lloc, en aquest episodi tan decisiu de la nostra història contemporània –la recuperació de la democràcia– el paper dels països democràtics europeus no va ser d’inhibició o d’abandonament com en el cas de la Segona República i, sobretot, de la guerra civil. Les democràcies europees, amb Alemanya al capdavant, van apostar fort, i d’una manera literal, és a dir amb influència i diners, a favor de la recuperació democràtica de l’Estat espanyol. Pallach ho va viure des de primera línia i en va ser també víctima en no voler supeditar el socialisme català que ell dirigia al nou PSOE que s’estava obrint pas. I això també està explicat, i molt ben explicat, en aquesta biografia.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
En el número 302 de la Revista de Catalunya, corresponent al segon trimestre del 2018, apareix per primera vegada el meu nom com a director; i en el número 316, corresponent a l’últim trimestre de 2021, per última. Vaig ser director d’aquesta publicació sense haver-ho demanat. M’ho van proposar a la reunió del Patronat que es va celebrar després que l’anterior director, Quim Torra, passés a ser president de la Generalitat. L’encàrrec del Patronat, del seu president, Joan Vallvé, i en especial del seu secretari, Joan G. Codina, puntal de la publicació, era el de modernitzar la Revista. Modernitzar-la volia dir ampliar la temàtica dels articles, obrir-la a nous col·laboradors, regularitzar les seccions; en definitiva, intentar captar l’interès d’un major nombre de lectors. Publicàvem cada trimestre un número de 200 pàgines –que incloïa un ampli dossier sobre algun tema d’actualitat– i cada any dos números monogràfics. Hi vaig treballar de valent i vaig comptar amb la col·laboració lleial i participativa del Consell de Redacció. No parlaré de cap contingut concret. Estan a l’abast de qualsevol lector que ho desitgi.
La meva idea era plegar el desembre del 2021, proposar com a nou director un historiador i periodista que ja formava part del Consell de Redacció i tornar a la meva feina d’escriptor que havia deixat de tot penjada. Però no va poder ser. El gerent i jo mateix vam patir una sèrie continuada d’acusacions i atacs verbals, que ratllaven l’insult, i de maniobres desqualificadores i obstruccionistes al sí del Patronat –la composició del qual havien aconseguit modificar– i del Consell Assessor. El resultat va ser la meva dimissió, la del tot el Consell de Redacció, la del gerent i la del president del Patronat. Els sona aquesta història? És si fa no fa, la que acaba de tornar a passar.
Al llarg de tot aquest episodi, el silenci del Departament de Cultura ha resultat clamorós. A mi, sovint tingut per un catalanista poc ortodox, m’escandalitzava el fet que una Revista portés el nom de Catalunya i que el govern del país —que era qui econòmicament la feia viable– no hi tingués res a dir no pel que fa als continguts concrets sinó a la mena de publicació cultural que el país necessita, si és que en necessita alguna. ¿Volem una publicació acadèmica amb textos i presentació que compleixin amb els requisits que farien possible la seva homologació internacional? ¿Volem una revista de reflexió ideològica i de cultura adreçada a un públic mitjà ara orfe d’aquesta mena de publicacions? ¿Preferim una revista vinculada al catalanisme més intransigent, defensor de les preteses essències més pures de la pàtria? ¿O simplement es tracta d’una oficina de publicació d’articles d’amics i coneguts? I com podem assegurar la seva supervivència econòmica més enllà de les subvencions públiques? Fins on es podria professionalitzar el seu funcionament? Sabem què es vol fer en relació a una possible edició digital? Quin ha de ser el paper del Patronat i del Consell Assessor i com evitar la seva esclerosi?
No és cert, ara que hi penso, que el silenci de l’Administració resultés del tot clamorós. Jo sí que vaig rebre un missatge del govern. En concret, vaig haver d’anar a donar explicacions al Departament de Justícia. La part que finalment va sortir amb la seva m’acusava, en un escrit, de cobrar 300 euros al mes per la meva feina. Aquests diners incloïen la redacció d’un editorial, l’encàrrec de molts dels articles, la supervisió de tots els textos, la preparació dels Consells de Redacció, etc. Quan vaig comentar la meva perplexitat a alguns companys que de política hi entenen més, em van dir que l’equivocat era jo; que l’època del voluntarisme s’havia acabat; que el Departament de Cultura s’ocupava d’administrar unes competències molt concretes i que la competència sobre les Fundacions -entre les quals, la de la Revista de Catalunya– corresponia al Departament de Justícia. Entesos. Però amb aquests plantejaments no ens calen adversaris gaire malèvols.
Un amic meu em diu avui, esverat, que la Revista ara està en mans de persones properes ideològicament a Aliança Catalana. Però jo li contesto que tant me fa, que no és de la meva incumbència. Del que es tracta és d’evitar que amb l’excusa de les competències algun polític o alt funcionari pugui prendre mal.
Poc abans que es morís –ho va fer el 1980, als 90 anys– vaig tenir ocasió d’entrevistar el geògraf Pau Vila al seu pis de Barcelona. Crec recordar que era un apartament ple de llibres a la banda de mar de la Diagonal per on ara circula el tramvia. De l’entrevista recordo que va pujar per una escala de fusta per agafar no sé quin volum i que estava enfadat per dues raons: per l’èxit de Cien años de soledad de Gabriel Garcia Márquez i per la manera com l’ajuntament de Barcelona organitzava la participació ciutadana en la nova etapa democràtica que s’estava obrint. Ell, autor de la Nueva geografía de Colòmbia –que li havia valgut la màxima distinció cultural d’aquell país– deia que era una aberració que en el llibre de García Márquez l’aigua del riu circulés de mar a muntanya i no a l’inrevés. I pel que fa a la participació ciutadana en els afers de la ciutat es mostrava partidari d’un sistema diguem-ne federal. I això suposava, entre altres coses, que els regidors de cada barri fossin directament elegits pels ciutadans de cada districte i no enviats des de l’ajuntament. Com se sap, això no ha anat exactament així de manera que la majoria de ciutadans no coneixen ni el nom ni la cara dels seus regidors. Jo mateix, que he viscut molts anys a Sarrià i encara hi tinc un peu, si m’ho preguntessin m’hauria de quedar en blanc.
Tant estès ha estat el descrèdit d’aquest sistema de funcionament que els ideòlegs peronistes d’Ada Colau es van treure de la màniga una mena d’assemblees de barri que aquestes sí que havien d’assegurar la participació activa dels ciutadans. Vaig tenir la ingenuïtat d’anar a una primera reunió i en vaig sortir esparverat. Allò sí que era democràcia directe: qui cridava més se’n duia el gat a l’aigua. Jo volia saber si era possible recuperar el taller que Torres Garcia havia tingut en una travessia del carrer Major en aquell moment en mans d’un grup d’okupes vinculats al moviment alternatiu de Sarrià. Que a Sarrià existís un moviment alternatiu no deixa de ser xocant però en tot cas el tema no va arribar a discutir-se perquè ningú no semblava saber qui era aquell pintor. La lluita es plantejava entre les noves formes de participació representades pels okupes de l’antic taller i les forces d’ordre –rebessin el nom de dretes o esquerres– que fins aleshores havien manat. El resultat va ser una mena de batalla campal on els okupes van ser finalment desallotjats i el taller tapiat perquè ningú se’l pogués tornar a fer seu.
El número 1843 de la revista Destino, corresponent al 27 de gener de 1973, està dedicat al poeta J.V.Foix amb motiu del seu vuitantè aniversari amb articles de Joan Teixidor i Pere Gimferrer i una entrevista feta per mi (Agustí Pons). Les fotografies de portada i de l’interior son de Carlos Pérez de Rozas.
Avui s’inaugura la biblioteca de Sarrià que portarà el nom de J.V.Foix. Per a totes les persones mínimament informades de com funcionen les coses en aquest barri el nom triat no ha suposat cap sorpresa. En primer lloc, perquè ningú no pot dubtar dels mèrits de la persona triada, un dels poetes més importants de tota la història de la literatura catalana; d’aquells que ens fan sentir membres d’una comunitat lingüística de primera. I, en segon lloc, perquè a falta d’un regidor amb autoritat, d’un òrgan de representació autènticament democràtic dels ciutadans, l’ajuntament va decidir posar el nom de la nova biblioteca a votació popular. Però, tal com passa en les eleccions primàries, ha guanyat el candidat que tenia una organització més eficaç darrere seu. I que jo sàpiga de tots els candidats l’únic que disposa d’una Fundació que s’ocupa de la seva obra i de la seva memòria és justament J.V.Foix. I ha fet allò que li tocava fer. I, a partir d’ara, la biblioteca de Sarrià es dirà J.V.Foix com se’n diu l’Avinguda J.V.Foix; l’escola J.V.Foix del carrer Balmes; l’Institut J.V.Foix de Rubí; els carrers de molts, o alguns, pobles i ciutats de Catalunya. I, naturalment, les dues botigues que també donen visibilitat al nom.
Jo vaig votar a favor de Maurici Serrahima, sabent que no guanyaria. També m’hauria semblat bé el nom de Carme Serrallonga, que va habitar la casa del costat on jo he viscut durant més de vint anys. Maurici Serrahima ha estat el gran cronista de Barcelona i de Sarrià; impossible saber el que passava a Barcelona durant la postguerra sense haver llegit les seves extenses memòries. Ha estat un cronista excepcional, per l’elegància de la seva escriptura, per les reflexions que apunta, per la quantitat de persones que hi passen. I qui en sap alguna d’ell? Algú m’ha dit que va escriure massa volums… Barcelona ja no és una ciutat de barris. És una ciutat de cantons.
"Amo les faules del filòsofs;
