El Blog d'Agustí Pons

J.V. Foix i el nom de les biblioteques

Poc abans que es morís –ho va fer el 1980, als 90 anys– vaig tenir ocasió d’entrevistar el geògraf Pau Vila al seu pis de Barcelona. Crec recordar que  era un apartament ple de llibres a la banda de mar de la Diagonal per on ara circula el tramvia. De l’entrevista recordo que va pujar per una escala de fusta per agafar no sé quin volum i que estava enfadat per dues raons: per l’èxit de Cien años de soledad de Gabriel Garcia Márquez i per la manera com l’ajuntament de Barcelona organitzava la participació ciutadana en la nova etapa democràtica que s’estava obrint. Ell, autor de la Nueva geografía de Colòmbia –que li havia valgut la màxima distinció cultural d’aquell país–  deia que era una aberració que en el llibre de García Márquez l’aigua del riu circulés de mar a muntanya i no a l’inrevés. I pel que fa a la participació ciutadana en els afers de la ciutat es mostrava partidari d’un sistema diguem-ne federal. I això suposava, entre altres coses, que els regidors de cada barri  fossin directament elegits pels ciutadans de cada districte  i no enviats des de l’ajuntament. Com se sap, això no ha anat exactament així de manera que la majoria de ciutadans  no coneixen ni el nom ni la cara dels seus regidors. Jo mateix, que he viscut molts anys a Sarrià i encara hi tinc un peu,  si m’ho preguntessin m’hauria de quedar en blanc.

Tant estès ha estat el descrèdit d’aquest sistema de funcionament que  els ideòlegs peronistes d’Ada Colau es van treure de la màniga  una mena d’assemblees de barri que aquestes sí que havien d’assegurar la participació activa dels ciutadans. Vaig tenir la ingenuïtat d’anar a una primera reunió i en vaig sortir esparverat. Allò sí que era democràcia directe: qui cridava més se’n duia el gat a l’aigua. Jo volia saber si era possible recuperar el taller que Torres Garcia havia tingut en una travessia del carrer Major en aquell moment en mans d’un grup d’okupes vinculats al moviment alternatiu de Sarrià. Que a Sarrià existís un moviment alternatiu no deixa de ser xocant però en tot cas  el tema no va arribar a discutir-se perquè ningú no semblava saber qui era aquell pintor. La lluita es plantejava entre les  noves formes de participació representades pels okupes de l’antic taller i les forces d’ordre –rebessin el nom de dretes o esquerres– que fins aleshores havien manat. El resultat va ser una mena de batalla campal on els okupes van ser finalment desallotjats i el taller tapiat perquè ningú se’l pogués tornar a fer seu.

Avui s’inaugura la biblioteca de Sarrià que portarà el nom de J.V.Foix.  Per a totes les persones mínimament informades de com funcionen les coses en aquest barri el nom triat no ha suposat cap sorpresa. En primer lloc, perquè ningú no pot dubtar dels mèrits de la persona triada, un dels poetes més importants de tota la història de la literatura catalana; d’aquells que ens fan sentir membres d’una comunitat lingüística de primera.  I, en segon lloc, perquè a falta d’un regidor amb autoritat, d’un òrgan de representació autènticament democràtic dels ciutadans, l’ajuntament  va decidir posar el nom de la nova biblioteca a votació popular. Però, tal com passa en les eleccions primàries,  ha guanyat el candidat que tenia una organització més eficaç darrere seu. I que jo sàpiga de tots els candidats l’únic que disposa d’una Fundació que s’ocupa de la seva obra i de la seva memòria és justament J.V.Foix. I ha fet allò que li tocava fer.  I, a partir d’ara, la biblioteca de Sarrià es dirà J.V.Foix  com se’n diu l’Avinguda J.V.Foix; l’escola J.V.Foix del carrer Balmes; l’Institut J.V.Foix de Rubí; els carrers de molts, o alguns, pobles i ciutats de Catalunya. I, naturalment, les dues botigues que també donen visibilitat al nom.

Jo vaig votar a favor de Maurici Serrahima, sabent que no guanyaria. També m’hauria semblat bé el nom de Carme Serrallonga, que va habitar la casa del costat on jo he viscut durant més de vint anys.  Maurici Serrahima ha estat el gran cronista de Barcelona i de Sarrià; impossible saber el que passava a Barcelona durant la postguerra sense haver llegit les seves extenses memòries.  Ha estat un cronista excepcional, per l’elegància de la seva escriptura, per les reflexions que apunta, per la quantitat de persones que hi passen. I qui en sap alguna d’ell? Algú m’ha dit que va escriure massa volums… Barcelona ja no és una ciutat de barris. És una ciutat de cantons.