El Blog d'Agustí Pons

Els perills del periodisme humanitarista

He llegit amb molt d’interès Fora de focus, el llibre que  la periodista  Cèlia Cernadas ha escrit a partir de la seva experiència com a enviada especial de Catalunya Ràdio –o com a membre de determinades organitzacions internacionals–  en alguns dels conflictes que han assolat i assolen el món. Entre altres,  la situació a Sarajevo després de l’agressió sèrbia; Líbia els dies següents a la caiguda de Gadafi; Cuba, entre el comunisme i l’embargament; la crisi climàtica vista des de Noruega; la destrucció de la costa del Senegal; la situació dels refugiats a Dadaab, Samos i Lesbos; el desert i la mort a la frontera entre els Estats Units i Mèxic; la pervivència del racisme a les ciutats nord-americanes; la situació de les poblacions indígenes a Bolívia i l’Equador. 

Cèlia Cernadas practica un periodisme ran de terra, elaborat des del lloc on es produeix la notícia sense més objectiu que el d’explicar la realitat amb  la màxima nitidesa possible. En això, el seu periodisme s’inscriu en la línia del que ha practicat, des del seu naixement, Catalunya Ràdio que, malgrat els seus inevitables alt-i-baixos, continua essent una de les joies de la corona del nostre sistema comunicatiu.  De Catalunya al món, com ha de ser. Que Cernadas practiqui un periodisme ran de terra no vol dir que no hagi elaborat, d’una manera més o menys explícita, una mirada pròpia sobre el món. Un cop d’estat, una revolta militar, un episodi de gana col·lectiva, una agressió bèl·lica o una guerra civil son episodis, situacions, que necessiten d’uns referents amplis per tal que els puguem entendre i situar en el seu marc adequat. En aquest context, i amb tota la prudència que  l’afirmació demana, crec veure en les cròniques de Cèlia Cernadas una mostra del periodisme humanitarista que ha substituït la mirada ideològica de les generacions que vam viure de ple el període de la Guerra Freda; una mirada ideològica, plena d’esperança i de violència, que és una de les característiques del segle XX,  el  més violent de tota la història europea. Durant la passada centúria, les obsessions ideològiques van abaratir la vida humana  fins a límits mai no  coneguts fins aleshores.

La visió ideològica pròpia dels partits polítics ha estat substituïda, grosso modo, per la visió ètica, també grosso modo, de les onegés.  És significatiu, en aquest sentit, que la majoria de notes a peu de pàgina que fan referència a xifres i dades incloses en el llibre de Cèlia Cernadas corresponguin a organitzacions no governamentals. Els governs, o allò que en línies generals en podríem dir la política, en son protagonistes absents i, en tot cas, queden situats  a la banda dels responsables dels desastres que s’expliquen. Vista la situació actual és impossible negar o diluir la responsabilitat dels governs. Però es fa difícil pensar que la substitució d’una visió ideològica per una visió humanitarista sigui capaç de trobar solucions a la majoria dels grans problemes que el món te plantejats.  Parlem, per exemple, en el drama dels migrants. Ens commou l’epopeia del seu viatge, que sovint acaba amb tragèdia. No sabem què fer quan els mitjans de comunicació ens ensenyen  morts rere morts. I ens solidaritzem, de la butaca estant, amb el periodisme humanitarista que denuncia la insensibilitat dels governs europeus i proclama la seva culpabilitat. Però si alguna cosa bona ha comportat el descrèdit de les ideologies –i crec que n’ha comportat unes quantes– és que ara no tenim al costat cap vareta màgica màgica que ens pugui fer creure que existeix una solució fàcil. Ara, tal com va dir Edgar Morin després de la caiguda del Mur, hem entrat a l’època de la complexitat i molts dels episodis o de les situacions que ens toquen el cor i els sentiments no resulten fàcils de reconduir.  És evident, per exemple, que els països europeus no poden acollir tots els migrants que volen entrar-hi i que una entrada incontrolada perjudica les classes més desprotegides del país al qual van a parar. 

El periodisme humanitarisme és un fidel reflex de la societat post-ideològica en la qual vivim. Les ideologies del segle XX van acabar essent una impostura però  –tal com va explicar André Glucksmann– podem combatre el Mal concret sense saber del tot on es troba el Bé absolut. Des d’aquesta perspectiva, el llibre de Cèlia Cernadas em sembla  un exemple molt clar de la mirada global que sobre el món tenen les fornades de periodistes que ara es troben en el punt més madur de la seva experiència professional.