El Blog d'Agustí Pons

Unes (oportunes) reflexions de Gaziel

Sobre el pensament de Gaziel tothom es veu capaç d’opinar. Va escriure tant, i en circumstàncies tan diferents, que sembla que en els seus textos  podem trobar una frase per a cada episodi del tram d’història que li va tocar viure. Durant el període republicà la seva va ser una mirada crítica sobre el catalanisme tant pel que fa a determinades il·lusions –per exemple, que la política d’autodeterminació dels pobles promoguda pel president Wilson tindria alguna mena de repercussió sobre Catalunya– com a determinades actuacions; per exemple, la del 6 d’octubre del 1934.  Com a bon periodista la seva era una mirada realista la qual, per desgràcia per a nosaltres, va acabar essent profètica. Ell es va adonar amb tràgica lucidesa del suïcidi que significava intentar establir una República sense republicans. Els uns, monàrquics, conspiraven des de Biarritz, Madrid o Sevilla; els altres, o una part dels altres, vivien encara enlluernats per la Revolució russa.

Aquests dies he pensat en Gaziel; en alguns dels textos que va escriure sobre Catalunya i Espanya i la possibilitat d’entesa.  I vista la reacció de mitja Espanya –i del silenci de l’altra mitja– en relació a l’amnistia pactada entre el PSOE i els dos partits independentistes catalans m’he aturat en una de les reflexions de les seves “Meditacions en el desert”. En concret, la que escriu el dia 13 de gener de 1951 i que porta per títol “La tragèdia de Catalunya”. L’últim paràgraf d’aquesta “meditació” –que ocupa dues pàgines en l’exemplar de les Edicions Catalanes de París, del 1974– diu així: “I això no té solució. No n’ha tinguda mai des del segle XV. El plet va plantejar-se modernament, ara fa uns 70 anys, a l’escalf d’una sèrie de circumstàncies favorables; però fou justament en l’únic terreny on no pot ni en somnis, tenir una solució: en el dels nacionalismes”. I més endavant: “Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat  catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!”

Que no ens puguem entendre –o que no ens puguin entendre– no vol dir que dels pobles no catalans d’Espanya ens en puguem desentendre només amb manifestacions multitudinàries i resolucions parlamentaries. Ja ho hem vist.  Però no em cansaré de repetir que per més error que hagi pogut cometre el moviment independentista català l’esca del procés, allà on cal buscar l’origen de la “desafecció” és en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, també pel Parlament espanyol i després ratificat en referèndum.  Van ser els jutges del Tribunal Constitucional, atiats pel PP, els qui van trencar la legalitat. 

Ara la situació s’ha desencallat gràcies a les virtuts –que en té– de la democràcia parlamentària. Ens hauria de resultar indiferent si el PSOE ha pactat amb ERC i Junts per convenciment o per interès. Un Parlament no és un temple on els fidels proclamen la seva fe –i se’n confessen, si cal– sinó una àgora civilitzada on el pes de cada grup s’avalua no per les armes de què disposa sinó pels vots que té o representa. Gaziel no s’enganyaria sobre les possibilitats d’entesa. I probablement ens advertiria sobre les capacitats del Minotaure espanyol. Recordem que a Espanya es castiga més una manifestació pacífica i auto-dissolta, com la que van dirigir Jordi Sánchez i Jordi Cuixart –nou anys de presó per a cadascú– que no pas una altra on es s’exhibeixen símbols feixistes i es canta el “Cara al sol”.  I potser per això és oportú assenyalar que el pacte convingut entre uns i altres i que ha permès l’inici d’una nova legislatura al Parlament espanyol és una excel·lent noticia per la situació que desencalla i per l’exhibició de realisme que suposa  per les dues parts. Vull creure que Gaziel hi estaria d’acord.