Guillamon: les memòries d’un nen gran
Durant molts anys, a la capçalera de l’habitació de matrimoni de molts pisos de l’Eixample hi havia un Sant Crist. Quan les categories ideològiques del franquisme es van anar fonent com un bolado, moltes –o algunes– d’aquelles imatges van ser substituïdes per una reproducció del Gernika de Picasso. Havíem passat del nacional-catolicisme a la Modernitat que no era una idea tenebrosa com la del franquisme sinó una visió optimista de la vida que ens havia de portar de la cova al paradís si entre tots ens hi esforçàvem. Alguns membres de la meva generació –sóc dels anys quaranta– així ho vam procurar. Buscàvem, sobretot, una idea global que ens fes entendre el món fins que ens vam adonar que les grans doctrines que havien de salvar-lo havien resultat les més catastròfiques i que molts dels qui les havien defensades no estaven disposats a practicar-les. La Postmodernitat no és només una crítica a la impostura ideològica sinó una invitació a la humilitat. Així s’ha d’entendre el títol d’un dels primers llibres de contes de Quim Monzó, publicat el 1980: Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Difícilment, trobaríem un enunciat més concret. Encara que molts dels meus col·legues no ho hagin entès el pas de la Modernitat a la Postmodernitat és el canvi intel·lectual més transcendent que hem viscut els de la meva generació.
Julià Guillamon va entrar al mon literari quan la Modernitat ja era una idea plenament pretèrita, caducada. Per a mi aquest és l’atractiu principal del llibre que acaba de publicar: El rellotge verd. Memòries d’un nen gran. Ens portem vint-i-cinc anys però els referents i les preferències literàries i artístiques que hi apareixen tenen molt poc a veure amb les que jo posaria –o he posat– en un llibre de memòries. Aquesta, per a mi, és una constatació absolutament reconfortant. Vol dir que seguim vius.
Julià Guillamon diu que ha escrit aquestes Memòries a raig. No tinc perquè no creure-ho. Perquè si que és veritat que el text salta d’un escenari a l’altre aparentment sense solució de continuïtat potser perquè la postmodernitat és, sobretot, fragmentació. Passem del barri del Poble Nou i l’Hostal d’Arbúcies al carrer Neptú de Gràcia i el bar Amagatotis; del Piolindo als primers snacks-bars i al primer Mc Donalds inaugurat a Barcelona el maig del 1982. I, entre els personatges, Joaquim Molas, Giralt-Miracle, Enric Casassas, Miquel Alzueta, Miquel de Palol. No és ben bé una crònica dels anys vuitanta però sí que queda clar que és durant aquesta dècada quan fa eclosió el canvi generacional en el qual, per les seves lectures, per les seves amistats i pels seus escrits, Julià Guillamon juga un paper determinant. Una de les seves singularitats és que uneix tres coses que difícilment trobem juntes, si més no en les nostres latituds: una solidesa intel·lectual que hauria de ser comú en tots aquells que han passat per la universitat; una facilitat d’escriptura dels qui han aprés l’ofici de periodista en la seva versió més tradicional; i una voluntat de treball ben poc corrent.
En el llibre, Julià Guillamon parla del seu pas pel diari Avui. Jo vaig tenir la sort de ser el responsable de la secció de Cultura que, durant un període concret, va comptar amb ell, la Mercè Ibarz, l’Avel·lí Artís i, també, en Pere Tió. Crec que, entre tots, vam fer una bona secció, plenament competitiva dit amb la veu més alta possible perquè tirar contra el diari Avui ha estat un dels divertiments més celebrats de tots aquells col·legues que veien la nostra palla però no la biga que ells portaven. Havien normalitzat l’anomalia de practicar el seu ofici, que era el d’escriure, en una llengua diferent de la que parlaven. S’imaginen una situació semblant a França o a la Gran Bretanya?
En Julià recorda, en el seu llibre, l’entrevista que li va fer a Jorge Luís Borges i que es va publicar a l’Avui del Diumenge, publicació que incloïa un suplement de cultura amb una portada a tot color amb el retrat del personatge. L’editorial responsable de la vinguda de Borges a Barcelona no comptava en donar cap entrevista a l’Avui. No era una situació nova. Però jo vaig insistir fins que vaig aconseguir el meu propòsit. Borges i Guillamon van parlar una bona estona. A l’acabar, l’escriptor va dir als seus acompanyants: “Es la mejor entrevista que me han hecho. Lástima que sea para un periódico en catalán”. I, des del seu punt de vista, tenia raó. Després, tot això es va acabar. I en Guillamon, com també explica en el seu llibre, va haver de marxar de l’Avui amb la cua entre les cames. Max Cahner, que tan bona feina havia fet al Departament de Cultura, es va deixar endur per les seves dèries i fòbies i pel seu desconeixement de l’ofici. Va nomenar Santiago Ramentol, que ha estat el director més inepte de les que jo he tingut durant la meva llarga vida professional. Quan, finalment, va deixar trinxat l’Avui va tornar a la Facultat de Ciències de la Informació d’on procedia, i va continuar donant lliçons de periodisme. Però aquesta és una altra història.