El Blog d'Agustí Pons

Llegir Ferran Sáez

Aviat farà vint-i-cinc que Ferran Sáez va publicar El crepuscle de la democràcia (Premi Josep Vallverdú d’assaig, 1999) que és un dels llibres que més m’ha enlluernat, entre altres raons, perquè ha resultat profètic: tot allò que s’explicava sobre la crisi de la representació política democràtica i l’auge de les oenegés s’ha anat acomplint amb la precisió d’un rellotge suís. La Modernitat s’havia acabat i la postmodernitat semblava postular una ètica personal per sobre les ideologies globals que es pretenien salvadores.

Ara aquesta postmodernitat s’ha convertit, en molts casos, en allò que Ferran Sáez en diu una postmodernitat paròdica. Ho explica en el llibre que acaba de publicar i que m’ha resultat de lectura tan apassionant com aquella de fa vint-i-cinc anys: La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política. En El crepuscle de la democràcia, Sáez ens alertava sobre la pèrdua de credibilitat de la representació democràtica en contraposició a la influència creixent que  anaven tenint  grups socials i no governamentals que no passaven   per les urnes. A La fi del progressisme il·lustrat,  denuncia la superxeria que suposa pensar que els homes i les dones ho som com a conseqüència no d’una realitat fisiològica sinó d’un acte de voluntat. 

És a partir de Michel Foucault que  Judith Butler defineix el cos humà “com un artefacte derivat de la citació performativa de les normes de gènere” I Sáez esmenta el cas de Jesica A. Krug una dona blanca que durant molts anys es va fer passar per negra fins arribar a ocupar càrrecs rellevants a  la influent Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color. Entendre el cos com un “artefacte performatiu” –és a dir, com a conseqüència d’una voluntat cultural i no d’una situació natural– “significa –escriu Sáez– que jo soc –-no només semblo, no només vull ser– una dona o un home  negre tot just quan consumo aquest acte de parla”. És a dir, la identitat personal com a construcció cultural en el marc d’una societat on el paper de les  xarxes socials resulta crucial. “En termes polítics –escriu Sáez– la postmodernitat paròdica és un assemblearisme per aclamació de caràcter autoreferencial on l’escàndol no hi té un paper circumstancial sinó programàtic.  Per mitjà del  like, a les xarxes socials es decideix anònimament què és escandalós i què no. Amb poques excepcions, el periodisme professional ha sucumbit també a aquesta inèrcia.  El format de les xarxes socials (…) afavoreix la total descontextualització dels continguts: els desubica, els erosiona, els allunya del referent real”. 

Per al lector comú aquestes reflexions poden semblar  molt allunyades de les seves preocupacions quotidianes. Però potser les trobarà més properes     si pensem que, d’alguna manera, estan relacionades amb el triomf de Donald Trump, amb els debats sobre les definicions del què és un home i una dona a l’Espanya d’avui (i la seva concreció legislativa; per exemple, la llei del sí és sí) o amb el creixement incessant de Vox… Aquesta postmodernitat paròdica també està relacionada “amb la pèrdua generalitzada de llibertats (de pensament, d’expressió, de moviment, de dret a la privacitat, etc.) acompanyada d’una indiferència social, o fins i tot d’una actitud comprensiva, per part de gran part de la població”. En el mon acadèmic, en el mon de la comunicació i, en especial el de les xarxes socials, aquesta pèrdua de llibertats és fruit d’un nou puritanisme que “no és ascètic, sinó invasiu i autoritari”. Com a professor universitari Ferran Sáez també en aquest cas  sap de què parla. 

Però si aquest nou llibre de Ferran Sáez resulta enlluernador no només és per les reflexions que hi fa, una altra vegada a contra-corrent del pensament hegemònic, i per tant amb una valentia i una llibertat d’escriptura tan estimulant com poc freqüent, sinó també  per la desimboltura amb què dialoga amb els grans noms de la filosofia de tots els temps per afirmar-los, matisar-los  o contradir-los.  Jo, en aquest punt, el segueixo fins allà on puc.  Però del que sí que sóc plenament conscient és que aquest llibre obra horitzons. Per exemple, el debat que ell planteja –natura/artifici en la política– m’ha recordat l’impacte que em va provocar la lectura de la biografia de Jordi Sabater Pi escrita per Joan Tort i Pere Tobaruela i titulada Okoribikó. Durant els seus anys a l’ex-Guinea espanyola, Sabater Pi  va observar el comportament dels primats i va ser capaç, a partir d’aquestes observacions, d’esbossar –tímidament però jo crec que amb encert– una relació entre Natura i Cultura que hauria d’estar basada en la humilitat genètica dels humans; una humilitat genètica que ens portaria a analitzar temes com les pors, els nacionalismes i les religions.

En Ferran Sáez és, en aquests moments, un dels pensadors més brillants d’Europa.  Els qui, amb més o menys encert, seguim les evolucions ideològiques d’allò que passa pel mon podem fer aquesta afirmació sense cap mena de recança. Però, francament, no sé quants dels nostres dirigents polítics, culturals o de mitjans de comunicació saben qui és en Ferran Sáez, l’han llegit algun cop o s’han assessorat sobre el que ha escrit. Només aquesta ignorància explicaria l’escàs ressò que està mereixent la seva persona i la seva obra.