El Blog d'Agustí Pons

Xavier Rubert de Ventós i els primers de la classe

Xavier Rubert de Ventós ha estat entre sempre entre els primers de la classe. Fill d’un pare i d’una mare rics i cultes va ser educat a l’Escola Virtèlia on també van estudiar, entre altres, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent i Lluís Bassat. Jordi Pujol no en va ser mai alumne però sí confrare major de la seva Confraria. Eren el millor de cada casa en uns anys –finals dels quaranta, principis dels cinquanta– on tot, o quasi tot, estava en runes. Virtèlia constituïa una excepció, un refugi creat per antics mestres de la Mutua Escolar Blanquerna, catòlics que es movien en l’òrbita de la Federació de Joves Cristians.

La biografia de molts d’ells, si més no de tots el que acabo de citar, demostra que ben aviat van ser conscients de la seva condició de membres de l’elit potser perquè ja havien llegit, o els havien explicat, la paràbola dels talents: qui més en té, més n’ha de donar. I si de la seva generació en Xavier Rubert de Ventós va estar entre els primers, en el seu camp específic, el de la filosofia, i per extensió el del pensament va ser, sense dubte, el primer. A l’hora de parlar dels grans temes de la vida i de la mort, i dels petits temes de la vida quotidiana, i de la manera com ens podem organitzar políticament i socialment, i de Catalunya i Espanya, i dels límits i el futur de la ciència i la tecnologia, ha estat una de les persones més brillants que he conegut. En els llargs anys de la Guerra Freda i l’antifranquisme, quan semblava difícil que un intel·lectual es desmarqués de la línia ideològica que assumia, en Rubert de Ventós anava per lliure. En el terreny de la política això li va costar força disgustos entre els seus amics i correligionaris socialistes. Però no parlo només de política. Em refereixo a qualsevol qüestió d’actualitat sobre la qual, pel motiu que fos, ell era interrogat. Davant d’una pregunta capciosa o sobre un tema realment complex ell era capaç d’improvisar una resposta que feia pensar i dotada d’una lògica que no necessitava de gaires aclariments posteriors. En Rubert de Ventós ha estat un gran comunicador, amb ganes de fer-se entendre. En això s’assemblava més a la manera de fer nord-americana que als costums dels intel·lectuals francesos.

Aquesta llibertat de pensament el situava fora de l’òrbita de la Modernitat, que va ser el pensament imperant durant molts anys. Ell creia en el progrés però no en la il·lusió que els homes i les dones caminàvem de la cova al paradís. No és que abjurés del marxisme sinó que havent conegut de prop la universitat nord-americana se sentia molt lluny de Lukacs, Sartre o qualsevol altre d’aquests pensadors que buscaven la pedra filosofal –mai més ben dit– en un sistema ideològic del tot coherent i tancat. En aquest sentit, Rubert de Ventós se situava en la línia de la postmodernitat i n’és una prova els articles que, de la mà del seu mestre Josep Calsamiglia, va dedicar a Joan Crexells, a qui qualifica de precursor d’aquest moviment, al diari Avui, el gener del 1981. Alguns polítics o pensadors podrien haver imaginat que Xavier Rubert s’erigiria en el bel·licós refutador del pensament marxista majoritari en els ambients universitaris i culturals del país, però això no va succeir. Potser li faltava punch. Potser simplement va preferir passar de llarg.

Tal com també va fer el seu íntim amic Pasqual Maragall, en Xavier Rubert va evolucionar del socialisme a l’independentisme. No va ser una travessia fàcil com ell mateix ha explicat. Tanmateix, aquest és un episodi crucial per entendre la situació actual del país. Mentre la idea independentista quallava en els sectors més radicals, i més joves, de Convergència, els intel·lectuals del PSC s’ho miraven de reüll. Allò no podia sortir bé perquè, en el fons, aquella era una aspiració de menestrals amb mentalitat botiguera i escassa visió política. Ells, en canvi, eren els més preparats, estaven avesats a tractar amb el poder i, a més, a Madrid hi tenien uns col·legues amb qui congeniaven i que entenien perfectament el problema català fins al punt de proclamar que acatarien allò que aprovés el Parlament d’aquí. Esquematitzo, ja ho sé, però no dic cap mentida. Perquè l’important és que quan es va demostrar que el PSOE de Madrid no estava per defensar la reforma de l’Estatut, van ser els dirigents menys catalanistes del PSC, i que no formaven part de l’elit sinó molt sovint de la militància del Baix Llobregat, els qui van conspirar contra Pasqual Maragall fins a fer-lo fracassar en el seu intent. Mai no és gaire recomanable humiliar en públic aquells que es creuen, i ho són, els més intel·ligents, els més preparats. Menys encara quan la situació que es pretenia solucionar presentava esquerdes de feia temps. En tot cas, és evident que el fracàs de la reforma de l’Estatut va accelerar l’assumpció de l’independentisme per part de persones que fins aleshores, per la classe social a la qual pertanyien, per formació intel·lectual, i per ideologia estaven convençudes que podrien ajudar a modificar de forma substancial les relacions entre Catalunya i Espanya sense cap trencament radical. Xavier Rubert de Ventós va ajudar de forma decisiva a formular les bases d’allò que ell en deia un independentisme no nacionalista. I van confluir dos corrents ideològics –el provinent del federalisme i el provinent del carlisme, per dir-ho en termes també simplistes– que van fer possible l’eclosió de l’1 d’octubre i les seves conseqüències.