Ainaud, la calor i la crisi
El senyor Josep Maria Ainaud ha mort en un dels dies que ha fet més calor de tot l’any. Al senyor Josep Maria Ainaud, els redactors que formàvem la secció de Cultura dels primers temps del diari Avui li dèiem l’Arxiu Vivent. Ho sabia tot. Malgrat la bona voluntat que hi posàvem, en aquells anys 1976, 1977, érem uns periodistes plens de llacunes sobre la nostra història i els seus personatges. La solució era trucar al senyor Ainaud encara que, a conseqüència de les presses pròpies d’un diari, fossin hores intempestives. El senyor Ainaud, amb una paciència benedictina, aclaria qualsevol dubte.
Josep Maria Ainaud formava part de la generació que, l’any 1939, no es va conformar amb la derrota. Eren ben pocs però sabien molt bé el que volien, i finalment, van triomfar. La Catalunya que va emergir a la sortida del franquisme era tant o més catalanista que la de 1931. I això, i menys l’any 1939, no estava escrit enlloc. Naturalment, el triomf del catalanisme -dels catalanistes- va ser possible perquè el país -tampoc l’any 1939- no era una entelèquia tot i que durant molts anys hagués quedat enterrat, en bona part, sota tones i tones de por i conformisme. Ainaud i els seus no ho van ser gens, de conformistes. Només cal repassar la revista Ariel.Fa posar la pell de gallina constatar com, en mig de tantes privacions intel·lectuals i socials, l’exigència de qualitat no es va perdre. Els homes de la generació d’Ainaud no aspiraven a una Catalunya qualsevol. Aspiraven, per dir-ho així, a una Catalunya de qualitat.
Aquella generació -els Espriu, Palau Fabre, Capmany, Benet, Triadú-s’havien avesat a prendre decisions individuals encara que aquestes, sovint, anessin contra la inèrcia o els costums generalitzats del moment. No m’imagino, per exemple que cap d’ells esperés, en dies de màxima calor, instruccions de ningú per posar-se a l’ombra, refrescar-se amb una beguda o cobrir-se el cap amb un barret. En canvi, resulta sorprenent com un part considerable de ciutadans -podríem pensar que fins i tot, majoria– troba perfectament normal que des del govern se li indiqui quines precaucions cal adoptar per tal que l’onada de calor no acabi afectant la seva salut. És més. Aquests consells no són presos com una ingerència en l’àmbit de les decisions personals sinó com un exemple de diligència. No se sap qui fa d’ou i qui fa de gallina en aquest procés d’infantilització del ciutadà. Els polítics semblen trobar-s’hi bé enumerant-nos totes aquelles precaucions –sobre elsperills de la calor, per exemple– que abans formaven part de l’aprenentatge de la vida però els ciutadans semblen ser els primers en exigir que els polítics ens eximeixen de qualsevol mena de responsabilitat sobre els nostres actes. En el moment de començar a escriure aquest article sento per ràdio que els pares d’una escola tindran, ara, el dret a delatar els pares de la mateixa escola que suposadament hagin fet trampa a l’hora de matricular els seus fills. El dret del cada pare i mare a triar l’escola dels seus fills -que hauria de ser un dret tan sagrat com el de circular lliurament per tot el territori o a fixar la residència on es vulgui- ha quedat convertit en un dret a la delació del que facin els altres pares.
Goso dir que aquesta no és la Catalunya que havia somiat Ainaud. Ainaud i els seus havien somiat una Catalunya feta de ciutadans orgullosos de la seva llibertat i ara resulta que, a poc a poc, els ciutadans hem anat deixant els espais de la nostra llibertat en mans dels polítics. ¿Podem així sortir de la crisi o per sortir de la crisi necessitem, a més de moltes altres coses, recuperar l’ esperit individualista d’aquella generació d’homes i dones que ens van salvar del desastre en les circumstàncies més difícils?
El Punt. Avui, 14 d’agost del 2012.
"Amo les faules del filòsofs;