El Blog d'Agustí Pons

Albert Manent, la història de les persones

En l’últim  paràgraf de l’article Qui sóc i per què escric que encapçala l’opuscle editat amb motiu del seu nomenament com a Escriptor del Mes  (novembre 1995) diu Albert Manent: “Confesso que sempre he escrit amb delectança aquesta literatura narrativa no imaginativa, com la va batejar Joaquim Molas, i considero el gènere, que té pocs conreadors a Catalunya, un dels més apassionants perquè almenys jo, he procurat que hi hagi  l’estret connubi entre la literatura i la història”. Al senyor  Albert Manent li acaben de donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè ha excel·lit en el conreu de dos gèneres, la biografia i el retrat literari, que, en efecte, i tal com ell diu en el text citat, necessiten de l’hàbil combinació de literatura i història i tenen poca tradició al nostre país. Al llarg de la seva aprofitada vida Albert Manent ha fet moltes altres coses. Ha escrit poesia, ha publicat múltiples  estudis literaris de toponímia i dialectologia;  ha practicat la gestió cultural i política, abans i després del primer govern Pujol;  ha demostrat ser un excel·lent articulista; ha impulsat els estudis històrics de caire local i comarcal;  ha escrit veritats incòmodes sobre la persecució religiosa a la reraguarda republicana durant la guerra civil; i segons que va dir o escriure Josep Pla ja fa molts uns anys “és l’home que ha pujat i baixat més escales del país”  a l’hora de conspirar en temps del franquisme.

            Però el Premi d’Honor és, sobretot, un premi de caràcter literari i allò que en aquest cas queda subratllat, goso dir que per primer cop en la història del guardó, és l’obra d’un escriptor que s’ha dedicat, sobretot, a escriure la història de les persones; no, la història d’una classe social; o no la història des d’una perspectiva ideològica,  la  que sigui,  sinó la vida d’unes persones, que formen i condicionen la història, amb els seus encerts, amb els seus desencerts, les seves sinuositats i contradiccions. D’aquesta dedicació d’Albert Manent a la història de les persones n’han sortit dos grups d’obres. D’una banda, allò que en podríem dir biografies canòniques, escrites amb rigor i solvència, amb aquell doble coneixement d’història i de literatura al qual m’he referit. És el cas dels treballs sobre Josep Carner o Guerau de Liost, per exemple. D’una altra, retrats literaris sobre personatges i situacions dels anys de la postguerra d’una excel.lent categoria literària i d’una vàlua històrica imprescindible per a qui vulgui conèixer aquells anys. Em refereixo a llibres com El molí de l’ombra  (1986) o Solc de les hores (1988) amb textos dedicats a Santiago Nadal, el SIM o la secció internacional de La Vanguardia molt brillants, molt ben escrits, extraordinàriament il·luminadors.  Per a tots els que ens dediquem, amb més o menys assiduïtat al gènere biogràfic, avui és un gran dia. Han premiat el mestre.

Avui – El Punt. 29 de març del 2011