29
Jul
2024

Àlex Susanna: “Una taca de llum que res no pot fondre del tot”

L’Àlex Susanna vivia i escrivia com si el miratge d’una societat neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç s’hagués fet realitat entre nosaltres. Ell ja ho sabia que això no era així, i prou que n’ha pagat les conseqüències, però no estava disposat a apuntar-se al rol de la mediocritat i de l’anar tirant. No sé si passa en altres països. Però en el nostre resulta força estrany  que els càrrecs importants siguin exercits per les persones adequades. Per la seva formació, per la seva voluntat i per la seva intel·ligència l’Àlex Susanna hauria d’haver ocupat càrrecs d’alta responsabilitat en el mon cultural de casa nostra. Quin gran conseller de Cultura  hauria estat! Però en els càrrecs de direcció va durar relativament poc potser perquè la seva elegància intel·lectual, i la seva diguem-ne moderació ideològica, no li impedien assumir una independència de criteri que acabava per topar amb la resistència dels buròcrates.  L’Àlex era, sense cap mena de dubte, la persona més ben dotada per dirigir la política exterior de la cultura catalana. Només ho va poder fer d’una manera parcial i durant ben pocs anys. I perquè va haver de sortir per la porta falsa del Departament de Cultura?

Però no vull presentar l’Àlex Susanna com una víctima.  L’Àlex volia i sabia gaudir de la vida –de la vida quotidiana– com poques persones he conegut. Els que hem llegit els seus llibres –i especialment, els seus dietaris– ho hem pogut comprovar  des de la primera ratlla. L’Àlex vivia plenament, amb una naturalitat gens impostada, això que en diem cultura: la lectura, les arts visuals, la gastronomia, la reflexió intel·lectual, la conversa. Escrivia d’una manera clara i aquesta claredat li servia tant per a la descripció d’un paisatge com per a l’anàlisi de l’obra dels seus amics escriptors o pintors. Ell era deu anys més jove que jo i provenia d’un medi social i intel·lectual molt diferent del meu; també ho havia estat la nostra preparació acadèmica, infinitament superior la seva. I, tanmateix, al seu costat t’hi senties be. Ell feia que t’hi sentissis bé. No només perquè, en un país de brusquedats, l’Àlex  havia apostat per l’elegància sinó també per la seva generositat. En un dels seus dietaris en comentar la meva biografia sobre Maria Aurèlia Capmany, a la qual ell havia conegut molt, va escriure que un poble que no es reconeix en els seus capdavanters és un poble que demostra tenir ben poca auto-estima. I l’Àlex sabia perquè ho deia: la bona acollida crítica de les meves biografies no es corresponia –amb l’excepció de la dedicada a Salvador Espriu– amb el seu nivell de vendes. En un altra ocasió li vaig demanar que es disfressés de Joyce i ell va acceptar encantat. Es tractava de la presentació del meu llibre Zuric, 1917.  Lenin, Joyce, Tzara. Les tres revolucions que van canviar Europa. Ell va assumir el paper de Joyce; Vicenç Altaió, el de Tzara; i el meu germà Oriol Tramvia, el de Lenin.  Vaig pensar que així aconseguiríem interessar els mitjans de comunicació. L’endemà, però, i durant els dies que van seguir, ningú no en va parlar. A la presentació de Catòlics, comunistes i cia no va poder venir.  Ja estava malalt. Li vaig fer arribar el llibre i ell, després de llegir-lo, em va enviar un enstusiàstic correu electrònic: “M’ha semblat tan lúcid com valent. I necessari. (…) L’estic recomanant a molts dels meus amics”.

Avui, per escriure aquest article m’he baixat de la lleixa l’antologia de poemes que va publicar el 2019 i m’he topat amb aquests dos versos:  

“Una taca de llum/que res no pot fondre del tot”.

I he pensat que aquesta definició del que és un poema es podria aplicar, també, al seu llegat.