El Blog d'Agustí Pons

Alfons XII, la seva mare i un cavall blanc

Els escàndols financers que ha protagonitzat –i la manera com han estat resolts per ell mateix, pel seu fill Felip i pels jutges espanyols– han tirat aigües avall el prestigi que Joan Carles I havia obtingut entre una part no  menyspreable de l’opinió pública catalana i espanyola.  La visita de l’Emèrit a Sanxenxo ha resultat especialment penosa tan des del punt de vista físic –un ex-rei que no s’aguanta literalment dret– com moral: cap paraula seva que faci pensar que s’ha adonat del pou d’ignomínia en què ha caigut i del qual difícilment sortirà mentre visqui. Un cop mort, és a dir un cop definitivament entrat en la Història, els judicis podran començar a ser més objectius.  Perquè, en aquests moments, ni el més maquiavèl·lic conspirador republicà hauria pogut imaginar una situació més favorable als seus interessos –la qual cosa no equival a dir que el derrocament de la monarquia ens esperi a la cantonada–. A tal punt de baixesa i d’ineptitud ha arribat la política espanyola que els dos partits diguem-ne dinàstics –o sogui el PP i el PSOE– han trencat un dels nusos sobre els quals s’aguantava la Restauració de 1978. Es tiren els plats pel cap d’una manera tan furiosa –l’única manera com entenen la discussió democràtica– que també en aquest camp han aconseguit partir en dues meitats la societat espanyola. I, en aquestes circumstàncies, un règim monàrquic ho té complicat per sobreviure.

         Si ho mirem des del pragmatisme, i no des del punt de vista doctrinal on un sistema hereditari resulta del tot indefensable enfront d’un sistema democràtic,  el regnat de Joan Carles I presenta aspectes molt positius o, com a mínim, força més positius del que era esperable després de la mort de Franco. I no em refereixo al seu paper durant el 23-F –en un primer moment presidit per un grau de complicitat mai no aclarit del tot– sinó al període que va des de la seva entronització com a rei fins a l’aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre del 1978. Al periodista Carles Sentís li agradava recordar que aquests van ser els únics mesos on el rei va manar de debò. Franco ja no existia però la democràcia tampoc. I es van succeir una sèrie de fets que van ajudar decisivament a fer entendre que les coses –o si més no, algunes coses importants– canviarien de debò. Em refereixo, per exemple, a la legalització del Partit Comunista (i, per tant, també del PSUC); al reconeixement de l’autoritat lingüística i cultural de l’Institut d’Estudis Catalans –amb un text que avui  difícilment seria referendat pel Parlament i el Senat espanyol–; o al compromís amb un sistema democràtic que va assumir en el discurs que va pronunciar davant de les dues Càmeres dels Estats Units reunides excepcionalment per a l’ocasió. En tots aquests gestos,  Joan Carles no feia sinó seguir les pautes marcades pel seu pare i pels  alguns dels homes de confiança de Don Joan segons ens havia explicat –després de tancar la porta de l’aula– el gran periodista Santiago Nadal a la quinzena d’alumnes de la primera promoció de l’Escola de Periodisme del CIC (aleshores CICF). Una restauració molt semblant a la d’Alfons XII sinó que aquesta vegada la Monarquia hauria de saber trobar la complicitat dels nacionalistes moderats –a Catalunya i a Euskadi– i de les organitzacions obreres majoritàries.

         Aquest plantejament va sortir més o menys bé i la prova és que el desprestigi de la monarquia no va venir per cap d’aquestes qüestions sinó per dos temes que Santiago Nadal –i la resta de monàrquics honestos que hi havia pel país—no podien imaginar si més no en la dimensió que els dos problemes han assolit. Em refereixo a la vida privada del rei i al seu procés d’enriquiment. Cada ciutadà, i cada ciutadana, pot  tenir la seva opinió sobre la vida privada de Joan Carles I però per entendre-la –o si més no, per intentar-ho– no podem oblidar que, fill d’un matrimoni que ara diríem desestructurat, la seva educació, lluny dels seus pares –ells, a Portugal; ell, a Madrid– va ser dirigida i controlada pels sectors més retrogrades del franquisme: militars i capellans en contacte directe amb la família del dictador. Carn de psicopedagog. L’afany d’enriquiment no té –aquest no– cap mena de justificació. I no canvia la gravetat dels fets   recordar que es tracta d’una «tradició» familiar que arrenca de Ferran VII per no anar més lluny tot i que cal suposar que amb algunes  excepcions.

         En l’actual desprestigi de la monarquia, l’actual rei Felip VI hi te una bona part de responsabilitat. El seu discurs del 3 de febrer marcarà un abans i un després de la seva relació amb Catalunya i fins i tot des de les posicions moderades del catalanisme no s’entén el to bel·ligerant que va usar. O sí que s’entén.  A Joan Carles també li van dir que sobretot no «borbonegés», o dit en castellà: «borbonear» que vol dir posar hi treure ministres i generals més enllà de les seves atribucions com havia fet seu avi. Si Joan Carles va «borbonejar» ho va fer amb tanta discreció que no es va notar.  Felipe VI, en canvi, va borbonejar el 3 d’octubre  i s’ha convertit, pel que  ha fet i pel que ha deixat fer, en el rei de la dreta cavernícola espanyola, la mateixa que conspirava sempre que podia  contra  el seu pare.

         Però cap de les coses que he intentat explicar en aquest article serveix per preveure l’evolució de la monarquia. Entre altres raons, perquè l’opinió pública espanyola es caracteritza per la seva volubilitat.  Sí. Uns quants centenars de persones s’han manifestat a favor de Joan Carles a Sanxenso.  Però jo, si fos  rei, no me’n fiaria. Ho explica molt bé Miguel Maura en el seu llibre Así cayó  Alfonso XIII, publicat l’any 1966. El dia que Alfons XII, després del cop militar de  Sagunt que va restaurar la Monarquia, va fer la seva primera entrada a Madrid, dalt d’un magnífic cavall blanc, un jove madrileny entusiasmat, anava donant visques sense deixar de caminar al costat del rei. Aquest, finalment, li va dir, des del cavall:  «Muchacho, qué entusiasmado estás y cómo gritas».  I el noi va contestar: «Pues esto no es nada, majestad, para lo que gritamos cuando echamos a la puta madre de la reina»; és  a dir, a Isabel II, la mare del rei que estava aclamant.