El Blog d'Agustí Pons

Antoni Batista i la detenció de Joan Comorera

Feia temps que buscava una excusa per parlar de l’Antoni Batista, company meu de professió. L’excusa ja l’he trobada perquè acaba de publicar un nou llibre: La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions (Ara, Llibres).

L’Antoni Batista i jo som, si fa no fa, de la mateixa edat. Ell va néixer, segons s’indica a la contraportada del llibre, l’any 1952; jo ho havia fet el 1947. Professionalment ell i jo vam viure de ple els últims anys de la dictadura franquista i tot el que va venir després. En els ambients progressistes del país eren els anys de predomini del PSUC. L’Antoni Batista, en aquest ambient, s’hi va trobar bé. Escrivia a les revistes més o menys vinculades al PSUC i ho feia des d’una perspectiva que durant molts anys en diríem moderna. Recordo un article elogiós sobre Sisa en una de les publicació d’inspiració psuquera en les quals col·laborava. I recordo també, i ho he reflectit en la meva biografia sobre Espriu, l’entrevista que va fer a aquest poeta per al llibre PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme, el juny 1977; una entrevista que va provocar un rebombori considerable perquè Espriu es mostrava clarament favorable al bilingüisme.

Més endavant, l’Antoni Batista va treballar a La Vanguardia, a l’Avui i altres publicacions i de més d’una d’elles en va haver de sortir perquè les seves cròniques no eren assimilables pel Sistema. Després d’haver picat pedra durant molts anys –fent periodisme de carrer com aleshores es deia– li va caldre, en certa manera, reinventar-se. I d’aquí ve la meva diguem-ne admiració. Ell ha mantingut una posició propera als intel·lectuals marxistes d’aquest país, que jo he criticat en diversos llibres i articles. Però l’Antoni Batista a meitat de camí de la seva vida s’ha convertit en professor, investigador, consultor sense deixar de publicar articles i llibres. No s’ha instal·lat en la cultura de la queixa –i tindria prou motius per fer-ho– sinó en la del treball rigorós. Per a mi aquesta mena de periodistes –i n’he parlat d’uns quants en aquesta web– haurien de servir de model per a les noves generacions. El periodisme al costat de la història, quin dia ho entendran els cappares de la nostra professió?

I ara parlem del llibre. El personatge central del llibre és, naturalment, Joan Comorera, el dirigent del PSUC defenestrat pels seus companys de partit; que va tornar clandestinament a Barcelona on, finalment, va ser detingut per la policia franquista, empresonat i sentenciat a 30 anys de presó amb gran alegria de Dolores Ibárruri, Gregorio López Raimundo i la resta de dirigents d’aquell moment del PCE i del PSUC (1954). Batista reconstrueix la crònica de la detenció amb el seu detallisme habitual fruit de les investigacions que ha anat fent durant la seva llarga trajectòria –va tenir accés, en el seu moment, a les fitxes de molts detinguts polítics que encara no havien estat amagades o destruïdes– i dels seus contactes. Una reconstrucció excel·lent. Però el personatge del llibre que realment crida l’atenció és el de Antonio Juan Creix, el policia que va interrogar Comorera. Ell i el seu germà Vicente eren els membres més destacats de la temuda Brigada Social. El que explica Batista de Joan Comorera no canvia el perfil del personatge. Aclareix episodis i fixa definitivament molts detalls però la lectura no provoca gaire sorpreses. En canvi, Batista trastoca la imatge que fins ara teníem d’Antonio Juan Creix. Ho fa a partir dels documents familiars als quals ha tingut accés i no tenim cap dret a creure que aquest accés ha desembocat en una síndrome d’Estocolm que es concretaria en l’afirmació que en els interrogatoris de Creix a Comorera no hi va haver tortura. És més, Batista reprodueix els primers paràgrafs del llibre que, en el seu afany per aconseguir la rehabilitació social i poc abans de morir, Creix havia començat a escriure sobre la detenció de Comorera. El dirigent del PSUC es va estar 42 dies a la comissaria de Via Laietana i segons Batista “el tot s’hi val de les comissaries espanyoles que tenien detinguts polítics al seu abast entrava en una primera crisi, que desencadenava un dels policies més emblemàtics, l’enemic número ú dels comunistes que dirigien la lluita antifranquista i que l’havien convertit en el paradigma del torturador”.

Per escriure aquest article m’he comprat i m’he llegit el llibre Torturades. Via Laietana 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941 . 2019) de Gemma Pasqual. Queda clar que els dos germans Creix van torturar molts dels detinguts antifranquistes que van passar per Via Laietana. Ho va fer més en Vicente, el germà petit, que l’Antonio? Aquest, el gran, durant la guerra civil havia passat, i havia patit tortura, a la txeca del carrer Sant Elies acusat, amb raó, de formar part de la Cinquena Columna. Va deixar ell de torturar a partir del seu interrogatori de Comorera? ¿Ho va fer perquè va considerar que Comorera no deixava de ser, com ell mateix es veia, una víctima dels comunistes o per un cert sentit de la història que feia que no volgués passar com el torturador d’una de les figures polítiques més importants de la guerra civil? I ¿quin paper juga Pedro Polo Borreguero, el cap superior de policia, que ja havia format part dels cos durant la Segona República i que Moisés Broggi, per exemple, no deixa malament en les seves memòries? I, ¿no és el germà petit, Vicente Juan Creix, l’objecte d’una denúncia, que naturalment va quedar en no res, posada pel pare de Jordi Pujol com autor de les tortures al seu fill durant el pas d’aquest per la comissaria de Via Laietana? És imaginable que entre els dos germans policies no parlessin mai d’aquests temes? El llibre d’Antoni Batista dona llum a l’episodi de la detenció de Comorera però queden, encara, molts clarobscurs per resoldre.