Bandera negra al cor
“Suportaràs la mort/com a l’ocell, la branca” va escriure Salvador Espriu a Primera història d’Esther. Els de la nostra generació, portarem la mort de Salvador Puig Antich com un pes feixuc que mai no podrem abandonar del tot. “Molt poques vegades una ciutat com aquesta s’identificà tant amb un fet”. La frase –atribuïda a Francesc Caminal, un dels advocats de Puig Antich– forma part de La torna de la torna, el llibre col·lectiu escrit sota el guiatge de Ramon Barnils. He passat dues tardes intentant redactar aquest article. He repassat el llibre esmentat, i el que va escriure en Joaquim Roglan sobre Oriol Solé Sugranyes; i un dels capítols del meu llibre Temps indòcils dedicat a Puig Antich i la seva mort; i he recordat la pel·lícula de Manuel Huerga protagonitzada per Daniel Bruhl i basada en el relat Compte enrere d’Antoni Escribano; i he baixat de la lleixa el número 316 de la Revista de Catalunya, corresponent al darrer trimestre del 2021, que publica un dossier sobre el MIL molt complert amb articles d’Antoni Segura, Carles Viñas i Josep Maria Solé i Sabaté. I he buscat, i he trobat, uns versos de Joan Brossa escrits quan es va aprovar l’amnistia del 1977: “Salvador, per tu no hi ha Amnistia/ cap joc de queixes no té res a fer/ però el teu pensament, gall guerriller/ servirà la llum en el nou dia”.
Però no he sabut com posar-m’hi. En el mon de l’escriptura hi ha, per a mi, dues normes sagrades: l’escriptor ha de dominar sempre allò que vol dir encara que, per conveniències de fons o estilístiques, voregi la confessió més personal. Perquè tota escriptura, per més personal que pugui semblar, ha de quedar literaturitzada si vol merèixer aquest nom. La segona norma, complement de la primera, és que els elements personals de qualsevol escrit poden servir d’esquer, però mai han d’ofegar l’autèntic objectiu de tota redacció, que no pot ser altra que la d’explicar alguna cosa capaç de ser compartida pel lector.
Però, per a mi, i m’imagino que per moltes persones de la meva generació, la mort de Salvador Puig Antich és un fet massa proper; un episodi que, com el vers de Salvador Espriu, no em puc desenganxar de la pell. I quan el començo a recordar, quan en raó del meu ofici intento convertir-lo en article, em trobo massa perdut en els meus sentiments i corro el perill d’escriure un desfogament com l’adolescent que redacta en el seu diari el primer desengany que acaba de patir. El règim franquista va ser criminal des del primer fins a l’últim dia de la seva existència però cap mort ha pesat tant en la història de la ciutat –i en la meva pròpia– com aquest assassinat, sàdica revenja d’un règim acorralat.
Al matí, al Noticiero Universal, alguns ens vam posar corbates negres i jo mateix vaig redactar una carta contra la pena de mort i la vaig dur a signar a tots els redactors. A la nit, ens vam poder manifestar Diagonal amunt, des del Cinc d’Oros, i baixar per Balmes. Vam aconseguir arribar fins a Provença. Qui ens havia convocat? No ho sé. Perquè cridàvem “Han matado a Puig Antich” en castellà?” Tampoc no ho sé. Només recordo que ocupàvem tota la calçada i que darrere meu se sentien els espetecs dels petards que tiraven els més coratjosos. Però al Règim no vam arribar-li ni a fer pessigolles.
Anys després –el llibre, concretament, és del març del 2005– vaig poder llegir la magnífica biografia que el periodista Raúl M. Riebenbauer va escriure sobre Georg Michel Welzel, que es feia dir Heinz Ches i que va ser executat a la presó de Tarragona el mateix dia que Puig Antich. Si la trobeu en alguna llibreria de vell, en alguna biblioteca pública o a Iberlibro no ho dubteu i compreu-la. Veureu fins a quin punt pot arribar la ignomínia.
Ho va escriure i cantar Joan Isaac: “Crida el nom/del teu amant/bandera negra al cor”. Sí. Bandera negra al cor. Encara.
"Amo les faules del filòsofs;