El Blog d'Agustí Pons

Cadaqués, Altaió i la Guerra Freda

Volia titular aquest article “Cadaqués, capital del món”, però no he gosat. Podria ser pres com una broma de mal gust o com una exaltació exagerada d’algun felibre casolà. Tanmateix, no s’hauria tractat d’un títol del tot inexacte. Perquè un dels atractius més singulars del llibre El radar americà –l’últim que acaba de publicar Vicenç Altaió– és la relació que estableix entre allò que ell en diu ultralocal –les tradicionals cases dels pescadors de Cadaqués, per exemple– amb el gran moviment de renovació de l’arquitectura que s’obre pas amb la Bauhaus i que després de la Segona Guerra Mundial assoleix el seu màxim prestigi i extensió. I potser més important encara: els dos personatges centrals del llibre son Peter G.Hardnen  i Lanfranco Bombelli, dos arquitectes de generació i procedència geogràfica diferents. Ells dos  juguen un paper determinant en la modernització tecnològica d’Europa a partir del seu treball conjunt en l’entitat Visual Information, creada pel govern nord-americà a l’òrbita del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa després de 1945. A través d’exposicions fixes o itinerants o de la participació en Fires –les de Milà i Brussel·les, per exemple– al ciutadà europeu li son presentats els avenços tecnològics que estan  revolucionant la vida domèstica: des dels espectaculars  canvis que experimenta la producció agrícola i ramadera fins a la generalització de les rentadores, dels frigorífics i de tots aquells altres estris que canvien de dalt a baix la vida de les famílies; i, sobretot,  la de les dones. Els que tenim prou edat podem recordar l’impacte que produïa cada any, a grans i petits, els diferents estands de la Fira de Mostres de Barcelona. Agradi o no, la modernitat va arribar a Europa de la mà dels Estats Units i en aquesta operació no hi havia només un legítim afany de guany i d’hegemonia econòmica i cultural sinó també l’oportunitat d’exercir un lideratge beneficiós per al conjunt dels europeus. Al meu entendre, en Vicenç Altaió s’embolica una mica quan parla del que ell en diu el pas del capitalisme racional al capitalisme especulatiu però el llibre està tan ple de noms propis i de suggeriments poc comuns que aquesta apreciació, absolutament subjectiva per part meva, no li treu gens de brillantor.

Perquè el text d’en Vicenç Altaió ho és molt,  de brillant. Els dos personatges centrals del llibre només son com el tronc del qual surten branques que passen pels arquitectes catalans que es consoliden els anys cinquanta –Coderch, Correa-Milà–; amb posterioritat per alguns dels membres més destacats de la definida com a “gauche divine”, que fan estada més o menys temporal a Cadaqués; per noms de la transcendència cultural de Marcel Duchamp o John Cage; i no cal dir que per personatges tan im-prescindibles com Salvador Dalí. Altaió estira el fil del relat de vegades en línia recta; sovint, però, amb  meandres enlluernadors que ens fan descobrir personatges o episodis desconeguts del tot o mal coneguts.

No crec dir cap disbarat si escric que, al meu entendre, la no-ficció en català no gaudeix, en aquest moment, de bona salut. És un peix que es mossega la cua. Les editorials son reticents a publicar assajos perquè solen anar justes d’armilla o per raons ideològiques –o per les dues coses ala vegada–;  els escassos premis d’assaig que existeixen en l’àmbit de la literatura catalana sovint tenen tendència a guardonar temes locals o estrictament erudits; el Departament de Cultura s’ha convertit en un administrador de competències i no considera problema seu res que escapi a les normes i protocols establerts; i els nostres mitjans públics de comunicació –amb algunes honorables excepcions– basculen entre l’eufòria i el col·lapse. Però són escriptors com Vicenç Altaió, Ferran Sáez o Àlex Susanna –capaços de relacionar el que passa aquí amb el que passa a fora– els que impedeixen que l’assaig baixi de Primera Divisió, on li pertoca estar, a categoria regional  on alguns, o molts, de forma conscient o inconscient el voldrien situar.