El Blog d'Agustí Pons

Calders, Enzensberger, i la postmodernitat

A Pere Calders li agradava dir que el seu naixement havia quedat emmarcat per dos episodis singulars: l’esclat d’un gran tro i el naufragi del Titànic. Potser per això, de gran l’escriptor reconeixia que sentia una atracció irrefrenable envers les tempestes i tot sovint, quan al seu barri n’esclatava alguna, pujava al terrat de casa seva per contemplar-la en tot el seu esplendor. Calders va néixer el 29 de setembre del 1912. El Titànic s’havia enfonsat uns mesos abans; concretament la nit del 14 al 15 d’abril d’aquell mateix any. Van morir-hi 1496 persones. L’impacte per la tragèdia va venir acompanyat per l’estupor que el naufragi havia provocat. ¿Com podia ser que el vaixell més modern i sofisticat que mai s’havia construït quedés partit en dos per un simple iceberg? El tema obsessionava l’escriptor fins a tal punt que va inspirar-li la novel·la Ronda naval sota la boira, publicada el 1966. El paral·lelisme és quasi explícit: el Panoramic, un vaixell amb passatge i càrrega, pateix una avaria en alta mar i queda enganxat a un bucle de boira que el fa invisible als ulls dels possibles salvadors. Cap de les grans potències és capaç d’enviar-li socors; dins del vaixell se succeeixen les discussions que posen en dubte la visió del progrés indefinit i, finalment, el vaixell s’enfonsa.

• 

• 

Pere Calders va viure en els últims anys del que n’hem dit Modernitat; un pensament que presenta una visió optimista de la Història; un pensament que troba en Hegel les seves bases filosòfiques, qualla durant els anys de la Il·lustració i queda justificat pels avenços científics i tècnics dels segles divuit, i sobretot dinou, que canvien de dalt a baix els modus de vida de la societat. La humanitat camina de la cova al paradís i aquest paradís no és només conseqüència dels esmentats avenços materials sinó d’un conjunt de proposicions filosòfiques que l’acompanyen i que acaben per proposar una revolució social que haurà de portar el paradís a la terra. En el seus discursos Lenin s’atipa de parlar de “l’home nou” que el comunisme construirà.

Calders no hi creu en aquesta visió rectilínia de la història, on tot sembla estar previst. Calders creu en l’atzar i en les “veritats ocultes” com ho proclama el seu famós llibre de relats. Això el situa a contra-corrent de la majoria d’intel·lectuals i escriptors de la seva època. La seva posició ideològica queda clara en els dos textos teòrics més importants que escriu: la sèrie de sis articles que publica a Serra d’Or entre el maig i el desembre del 1966 i que constitueix una refutació explícita, amb nom i cognom, de la doctrina del realisme social predicada, en aquell moment, pel professor Joaquim Molas; i el discurs que pronuncia el 1992 quan és investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquesta vegada és Antoni Tàpies –això sí sense citar-lo— el destinatari de la seva diatriba. Joaquim Molas i Antoni Tàpies van ser, en un moment donat, representants conspicus d’aquesta visió optimista de la Història, feta de grans objectius, i que trobem en el rerefons dels seus postulats i de la seva actuació com a crític literari, l’un; i com a pintor i assagista, l’altre.

Hans Magnus Enzensberger va néixer el 1929 i, per tant, era força més joves que alguns dels cappares de la Modernitat com van ser Bertold Brecht (1898) o Jean Paul Sartre (1905). Cronològicament l’hem de situar molt a prop de Jean François Lyotard (1924), Jean Baudrillard, nascut al mateix 1929; o Gianni Vattimo, que és del 1936, tres dels intel·lectuals més prestigiosos d’entre els qui van decretar la fi de la Modernitat i van donar arguments als postulats de la Postmodernitat. Perquè després de les dues guerres europees –només en mig segle, el període més sanguinari de tota la història del Continent—i del fracàs del comunisme resultava molt difícil continuar assumint una la visió global, i utòpica, de com arribar a aquell somniat paradís. El filòsof francès André Glucksmann, a qui vaig tenir el privilegi d’entrevistar en un dels seus viatges a Barcelona, ho expressava així: “Ara no ens cal saber on és el Bé absolut per lluitar contra el Mal concret”. És a dir, no ens cal tenir una ideal global del món –comunista, socialista, cristià, etc…—per protestar contra els bombardejos serbis a Sarajevo, que és l’exemple que posava. Per inscriure’t o col·laborar amb una ONG no et demanen quin model social defenses, si és que en tens algun, sinó si estàs disposat a participar en una iniciativa concreta.

Quan Enzensberger va voler mostrar la seva angoixa pel món de certeses absolutes que amb la Modernitat desapareixia va escriure un llibre de poemes titulat “El hundimiento del Titanic”. El va escriure entre el 1969 i el 1977 a L’Havana i Berlín, és a dir, en dos dels epicentres de la Guerra Freda, La versió castellana és obra d’Herberto Padilla, l’empresonament del qual per part de Fidel Castro va suposar la fi de l’idil·li entre la intel·lectualitat esquerrana d’Europa i Sud-Amèrica i la revolució cubana. En aquesta ruptura, Enzensberger hi va jugar un paper decisiu. “¿De qué hablábamos?” –amb aquesta pregunta comença el cant XXIX–¡ah, sí, del final! /Hubo una época en que nosotros todavía creíamos en él. / (¿A qué te refieres con “nosotros”?), como si algo/alguna vez zozobrara, desapareciera para siempre/ sin una sombra ,/fuera abolido de una vez y por todas, sin dejar las huellas de rigor/ (las famosas “reliquias del pasado”).

Aquest poema Enzensberger el va publicar el 1978. Feia dotze anys que Calders havia tret la seva Ronda naval sota la boira.