Carme Valls i la salut de les dones
Del meu pas per Catalunya Cultura guardo un bon record de la tertúlia Àgora, que vaig dirigir i coordinar mentre l’emissora va estar viva. Era una tertúlia diferent de les altres perquè s’ocupava “només” de temes culturals i perquè no estava subjecta als equilibris ideològics i d’altra mena que semblen inevitables en programes similars però de molta més audiència. Per Àgora van passar de forma regular els historiadors Agustí Alcoberro i Antoni Segura; el mestre i pedagog Jaume Cela; els filòsofs Xavier Antich, Josep Maria Esquirol i Ferran Saez; l’economista Francesc Santacana i el cineasta Miquel Porter, entre d’altres. I, entre les dones, la també cineasta Isona Passola; la psicòloga Pilar Gómez; la professora Josefina Cambra; la biòloga Anna Veiga i la doctora Carme Valls. D’aquestes tertúlies jo sempre en sortia menys indocumentat que abans d’entrar i sovint amb l’excitació d’alguna reflexió que obria noves perspectives a situacions o problemes donats ja per resolts.
La doctora Carme Valls em va descobrir una d’aquelles veritats tan òbvies que quan te les expliquen experimentes la mateixa sensació que devia sentir Sant Pau quan va caure del cavall. Això és que l’exercici de la medecina s’ha fet sempre des d’una visió estrictament masculina i aplicant paràmetres absolutament masculins. Per exemple, quan es tractava del problema de la depressió no es tenia en compte que els homes la patien més fora de casa –perquè quan tornaven del treball no assumien gaires responsabilitats– mentre que a les dones els passava exactament al revés, perquè quan tornaven de la feina havien de tirar endavant amb bona part de les feines familiars. Malalties com l’anèmia i l’hipotiroidisme, més freqüent entre les dones, amb prou feines rebien tractament. I fins fa ben poc només es feien servir teixits d’homes i rates mascles en la investigació preclínica. Això ha provocat que el 80% d’efectes secundaris dels medicaments recaigui sobre les dones.
Paral·lelament, la doctora Carme Valls mai no ha tingut por d’assumir la defensa de causes sanitàries ben difícils. Per exemple, la dels obrers intoxicats per l’amiant que van haver de lluitar anys i anys contra una evidència i que van comptar amb el seu suport actiu, amb el seu treball rigorós. O les investigacions “in situ” que practicava –i no sé si encara practica– pel que fa a les alteracions sobre la salut que pot provocar una excessiva concentració d’instal·lacions elèctriques en un determinat recinte. La doctora Valls anava a les cases presumptament afectades i amb uns aparells especials examinava la situació i en treia les conclusions pertinents. I també és de justícia destacar el seu compromís polític, que no era precisament el meu, i que es va traduir en una militància activa tant a Ciutadans pel Canvi com al Parlament de Catalunya. No estic segur, però, que del seu pas per la política en guardi un record del tot agradable.
A través d’una crònica de Gemma Busquets al Punt-Avui, i d’un article de l’Antoni Puigvert a La Vanguardia, m’assabento que ara la doctora Carme Valls ha estat investida doctora honoris causa per la universitat de Girona. Me n’alegro molt i crec que la notícia mereixia més ressò perquè ella és una de les persones importants d’aquest país; una persona que ha transformat la realitat que tenia al seu abast, que l’ha feta més justa i menys dificultosa. És exactament la memòria que tots voldríem deixar.
"Amo les faules del filòsofs;