El Blog d'Agustí Pons

Centenari del naixement: El “meu” Salvat-Papasseit

Quan jo era jove –fa uns quants anys– entre els intel·lectuals i els crítics literaris estava de moda rellegir. Alguns d’aquests personatges havien nascut ja llegits i això els donava una pàtina d’escepticisme que desplegaven contra l’emocionada ingenuïtat dels qui, més o menys autodidactes, descobríem els escriptors –en aquells anys d’asfixiant obscurantisme– com una pluja de maig.  Jo vaig llegir  la poesia de Joan Salvat-Papasseit als vint anys i hi vaig quedar enganxat.  Guardo, encara, entre els llibres més preuats de la meva ara escassa biblioteca, el volum Poesies publicat per Ariel el 1962, “Primera edició completa” com es diu a la portada interior amb un esbós biogràfic de Tomàs Garcés, una introducció de Joan Fuster i les il·lustracions de Josep Guinovart.  És un llibre que a hores d’ara és possible que tingués algun valor crematístic si no fos perquè alguns versos estan subratllats amb llapis de l’emoció que em van provocar.  Salvat era un poeta eròtic i proletari i jo, desclassat a la força, m’hi sentia absolutament proper. Aquells versos no s’assemblaven gaire als que ja començava a conèixer de Sagarra, Carner, Riba i altres autors catalans més o menys contemporanis. Injectàven vida, emoció, plaer, directament a la vena. Com en el cas d’Antonio Machado i Garcia Lorca no en vaig tenir prou amb la lectura. Si per “culpa” de Machado vaig estar a punt de “naufragar” en una barqueta del Duero mentre llegia els seus poemes sobre el paisatge castellà, de Salvat m’era possible conèixer  sense tan “perill” vida i miracles perquè havia nascut i mort a Barcelona. El resultat va ser “Tres paisajes de Joan Salvat-Papasseit” que el gener del 1971 va tenir la sort de guanyar el premi Manuel Brunet de periodisme que atorgava la revista “Destino” la mateixa nit del Nadal i el Josep Pla; premi, aquest darrer, que es va endur Teresa Pàmies per Testament a Praga. 

El meu treball devia agradar perquè el van publicar en aquell mateix número. Anava precedit d’una elogiosa entradeta de Nèstor Luján. El reportatge ocupa quatre pàgines de la revista i està dividit en cinc parts. Les tres primeres son les que justifiquen el títol –“Tres paisajes de Joan Salvat-Papasseit”–. Aquests tres paisatges son el de la Barceloneta, on va néixer; el d’Horta, on va escriure aquell magnífic poema sobre “la gesta” que ell esperava; i el carrer de l’Argenteria on va morir. Les tres parts  anaven encapçalades amb paraules que començaven amb les inicials del poeta –una J, una S, i una P– i no tenien cap punt i seguit.  El reportatge també incorporava dues entrevistes a J.V.Foix –que li dedica un magnífic però distant retrat a Catalans de 1918— i al llibreter Emili Eroles. Aquest treball em va permetre entrar al pis de Giné i  Partagas, a la Barceloneta, on encara vivia el seu cunyat Pere Eleuterio, que aleshores tenia 73 anys però que parlava del poeta amb precisió i emoció i de la Mort que va rondar aquella casa:  Nuri, la filla morta als dos anys –quan Salvat ja estava greument malalt; va morir al cap de pocs mesos–; i Salomé, l’altra filla, morta a l’Hospital Antituberculós de Terrassa el 1945.  Carme Eleuterio, la viuda, va morir el 1967 quan en feia cinc que s’havia publicat el volum d’Ariel. D’entre les confidències que vaig rebre mentre escrivia el reportatge recordo especialment la relacionada amb el llibre La rosa als llavis. A qui anaven dirigits alguns dels versos eròtics més brillants que s’han escrit en llengua catalana? Segons Emili Eroles, amic de l’ànima del poeta, Salvat no els va escriure pensant ni amb Carme Eleuterio, ni amb Margot, la infermera que va conèixer al sanatori de Les Escaldes, sinó amb Manolita Piña, l’esposa del pintor Torres Garcia, amb qui tanta amistat va fer.  “Fou un enamorament platònic –em va dir Eroles– però jo no he volgut escriure res sobre la qüestió perquè els fills del pintor, que de tard en tard, venen a Catalunya, no s’enfadin”. A instàncies seves jo tampoc esmento l’episodi en el meu reportatge. Ho vaig fer anys després, quan Emili Eroles ja era mort, en el conte “La rosa als llavis” que forma part dels Tretze contes llibertaris publicats per Laia el 1981. Faig coincidir en un viatge Mississipí amunt Tom Sawyer, Huck Finn –responsables de la bona marxa del vaixell–  Boris Vian, Jack Kerouac, Flaubert, Salvat-Papasseit i Emma Bovary . El vaixell atraca  davant d’una casa sota els porxos de la qual es retalla una bellíssima figura femenina. És Manolita Piña. Perquè el lector copsi el seu atractiu, descric amb la major precisió possible –però sense dir-ho– el retrat que del seu rostre  va pintar Torres Garcia, el seu marit. Del vaixell estant, Salvat es queda mirant Manolita Piña amb una indissimulada delectança. En aquest moment, Flaubert murmura alguna cosa a l’orella de Kerouac i Boris Vian creu entendre que diu:  “Tot el que s’inventa és veritat”. 

La primera setmana de 1994, en ocasió del centenari del naixement de Joan Salvat-Papasseit, la revista El Temps va publicar el meu reportatge en català. Es pot trobar a internet i les fotografíes les va fer Salvador Saura.