Charles Maurras, les preguntes inquietants
“El més senzill seria deixar que Charles Maurras (1868-1952) seguís podrint-se en el cubell d’escombraries de la història”, afirma Jordi Amat, a La Vanguardia, a proposit de l’edició castellana de la biografia de Charles Maurras escrita per Stephane Giocanti. I no li falta raó a Jordi Amat. Charles Maurras va ser un antisemita convençut, i el capdavanter d’un moviment polític, l’Action Française, que predicava l’antiparlamentarisme i la Monarquia no democràtica. Però, en canvi, la personalitat i l’obra de Maurras continua essent indispensable per entendre la història de França de la primera meitat del segle XX i les idees polítiques que van dominar Europa durant aquest període.
Segurament, la figura de Maurras continua viva per les preguntes que es formula; no pas, per descomptat, per les respostes que hi dona. Des del seu provençalisme perifèric Maurras analitza amb lucidesa les conseqüències (negatives) del sistema democràtic. La preocupació pels problemes que planteja l’accés de les masses a la presa de decisions polítiques és un dels grans temes dels pensadors i filòsofs del primer terç del segle XX. I els règims totalitaris que caracteritzen el segle -el comunisme i el feixisme- no són gens aliens a aquesta eclosió. Quan, en aquests moments, parlem, aquí i a fora, de desafecció política; de divorci entre el país oficial i el país real; de corrupció política; de pèrdua de valors estem descrivint, amb unes altres paraules, els mateixos problemes que Maurras denunciava. Maurras creia que tots aquests “mals” eren una conseqüència directa del sistema democràtic parlamentari i que només una Monarquia basada en les antigues corporacions gremials podria retornar la llibertat als ciutadans; i la dignitat al conjunt de la nació. Ell formula aquesta teoria, de la qual no es mourà mai més, sota el règim de la III República que és un dels règims més corruptes i més dissolvents de tota la història de França. I, mentrestant, l’enemic, Alemanya, es rearma. Es rearma sota un règim monàrquic que se situa per sobre les lluites ideològiques i socials. Fins que arriba la II Guerra Mundial i els fets donen la raó a Maurras. Tot aquell pacifisme de via estreta només ha servit perquè Hitler pogués entrar a París en dues setmanes. I aleshores Maurras es posa incondicionalment al costat de Petain i ell, el gran enemic dels alemanys, acaba essent jutjant, el 1945, per col·laboracionisme amb l’enemic. De Gaulle, per dir-ho així, el condemna però és de Gaulle -ben acollit per l’Action Française quan profetitzava la guerra de blindats- el qui, així que pot, organitza la V República, que és el sistema republicà més semblant a una Monarquia. El blindatge de la figura del President de la República enfront les vel.leitats dels parlamentaris o el concepte d’autonomia militar, inclosa la “force de frappe“, vigents, avui, a la França de la V República, tenen una clara inspiració maurrasiana.
J.V.Foix havia dit, els anys trenta, que els escriptors miraven cap a Moscou o cap a Roma. Jean Paulhan va escriure, el 1932, que l’elecció era entre Karl Marx i Charles Maurras. Maurras, en efecte, és l'”inventor” d’un mediterraneïsme entès no només com un paisatge sinó com un sistema de viure; com un sistema de valors que troba en el classicisme la seva pedra de toc. Fill espiritual de Frederic Mistral, les intuïcions doctrinals del qual racionalitza i universalitza, Maurras va ser molt bon rebut per la intel·lectualitat catalana del Nou-cents. Eugeni d’Ors, Josep Pla, J.VFoix el segueixen sempre i l’admiren a estones. Però no només ells. També T.S.Elliot reivindica la seva figura i personatges com Apollinaire i Proust s’hi senten, en un moment o altre, recolzats. Des del punt de vista periodístic, l’obra de Maurras planteja també moltes qüestions, ben vives. Quin ha de ser l’objectiu del periodisme d’opinió? Fer-se llegir al preu que sigui? Analitzar o denunciar? Amb noms i cognoms o sense? (La pregunta no és tan banal com podria semblar a primera vista; una mica més i a Maurras li costa la vida). On acaba la responsabilitat històrica, en un article, i on comença l’estil literari? Què té a veure això amb el periodisme català que va de Josep Pla a Salvador Sostres?
Una ultima lliçó. Maurras va morir pobre. Fins i tot en els moments de més alta influència política, la seva va ser una economia molt modesta -probablement, l’única cosa modesta que va practicar-fins al punt de no poder pagar la carrera de Medecina al seu nebot. El seu compromís amb les Idees va tenir un valor sacerdotal com correspon a un dels grans personatges de la Modernitat.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 9 de novembre del 2010
"Amo les faules del filòsofs;