De reis, lleis i costums
Els recents episodis que han afectat el prestigi de la Casa Reial –i, en especial, el viatge del rei a Botswana- han estat tractats àmpliament pels mitjans de comunicació de Catalunya i d’Espanya. No podia ser d’altra manera donat que, en conjunt, les diverses incidències que s’han produït -algunes d’elles encara en fase judicial-han afectat de forma greu la percepció per part de l’opinió pública de la primera institució de l’Estat. Fins i tot des de sectors de la dreta moderada s’han llançat seriosos advertiments al Rei de la necessitat de renovar profundament determinades maneres de fer, poc transparents i poc comprensibles per una part important de la societat.
Però l’objecte d’aquest article no és efectuar una anàlisi política de la situació de la Casa Reial espanyola sinó subratllar l’existència d’algunes mancances o ambigüitats que han ajudat a arribar a la situació actual. Cal començar per dir, en aquest sentit, que la monarquia espanyola és una monarquia jove, perquè la seva legitimitat en el marc d’una societat democràtica prové de la Constitució de 1977. Això vol dir que determinades qüestions que en d’altres monarquies europees han quedat configurades a través del temps i de la tradició, a l’Estat espanyol tot just es plantegen ara per primera vegada. Per exemple, en la Monarquia espanyola no queda clar qui forma part de la família reial, és a dir, quines persones viuen de l’erari públic perquè assumeixen funcions de representativitat. La família reial, ¿està formada, només, pels reis, el príncep hereu i els descendents d’aquest o també en formen part els germans -en aquest cas, germanes-del Príncep? El que no té gaire sentit és que es tracti d’un concepte canviant. És a dir, que s’exigeixi de determinats membres de la família que assumeixin funcions representatives però que, després, en un moment donat se’ls indiqui que ja no fan falta. És evident, però, que, a Espanya, aquest problema, l’any 1977 no existia perquè el príncep hereu tot just tenia 9 anys. Altres temes, en canvi, estan recollits en la Constitució de forma poc justa. No té cap sentit, per exemple, la prevalença del sexe masculí sobre el femení en la línia de successió de la Corona. S’ha parlat repetidament de canviar, en aquest punt, la Constitució, però cap dels dos grans partits ha volgut obrir la caixa dels trons. El fet que la princesa Letizia hagi tingut dues nenes ajorna, de moment, el problema. No cal dir que en d’altres monarquies europees ja fa temps que l’anomenada “llei sàlica” està abolida. Només cal mirar el que passa a la Gran Bretanya o a Holanda. Però, generalment, les monarquies estan sustentades tant per la llei com per la tradició. Tothom sap, per exemple, que els anomenats discursos de la Corona que el rei, o la reina, d’Anglaterra pronuncien, de forma solemne, a l’inici de cada nova legislatura no reflecteixen la seva opinió, sinó la del primer ministre, que és qui els ha escrit. A Espanya, en canvi, quan parla el rei no se sap en quines ocasions ho fa a títol personal i en quines altres reflecteix l’opinió del govern democràticament elegit.
Algunes d’aquestes qüestions -i d’altres, que també es podrien plantejar-haurien de quedar emmarcades en la Llei Orgànica que regulés el funcionament de la “Jefatura del Estado” prevista des dels inicis de la restauració democràtica, i que mai no ha arribat a redactar-se. Aquesta llei hauria de donar a la Casa Reial la transparència que ara se li demana. Aquesta transparència, però, mai no podrà ser total. Alguns dels millors serveis que el rei d’Espanya ha fet al país han estat possibles justament perquè no han esta transparents. La diplomàcia mai no n’ha estat gaire, de transparent. I tampoc, determinades gestions en l’àmbit de la política o de l’economia, que es basen no en cap llei sinó en alguna cosa tan intangible com són les relacions i el prestigi personal. Aquesta afirmació cobra el seu ple sentit si tenim en compte que, tal com li agradava de recordar a Carles Sentís, l’any 1976 va ser l’únic any en què el rei Joan Carles va manar realment a Espanya. Les lleis franquistes ja no valien però encara seguien vigents i la Constitució encara no havia estat aprovada. El rei va actuar amb decisió i amb discreció i va ajudar decisivament a convertir Espanya en un Estat democràtic.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 24 d’abril del 2012
"Amo les faules del filòsofs;