Don Joan, a la Filmoteca
Tarda de diumenge a la Filmoteca. S’hi projecta el Don Joan, de Mozart en la versió cinematogràfica que en va fer Joseph Losey l’any 1979. La genialitat de Mozart, em va explicar un dia Jaume Radigales, rau en haver revolucionat la música sense haver tocat ni una nota de la tradició. En Don Joan la genialitat de Mozart es fa més explícita que mai i la trobem reflectida en les bellíssimes partitures de les cançons, els duets, les àries, els cors, etc. Però, com a molts dels qui l’escolten, a mi se’m francament difícil descriure la música de Mozart. En primer lloc, perquè és senzilla i, alhora, incommensurable; i, sobre tot, perquè és impossible descriure el valor absolut de la Bellesa i l’impacte que provoca en l’espectador o l’oient.
El repartiment de la versió de Losey és excepcional: Ruggero Raimondi, John Macurdy, Edda Moser, Kiri Te Kanawa, Kenneth Riegel, Jose Van Dam, Teresa Berganza i Malcom King en els papers principals amb l’Orquestra i Cors de l’Òpera de París dirigits per Lorin Mazel. També ho és, d’excepcional, la posada en escena de Losey. Hi ha l’atmosfera del Barroc, recarregada, untosa; una llum freda, difuminada; i unes escenes entre naturalistes i oníriques que poden recordar Veermer, Brueghel o Dalí. En el personatge de Don Joan Mozart hi projecta la figura del pare, que acabava de morir, i la relació d’amor-odi que hi va mantenir. La tutela abassegadora del pare segueixi projectant-se en Mozart-Don Joan més enllà de la Mort i el jove músic, malgrat els intents llibertins, no aconsegueix desempallegar-se’n. Els llibertins i els maçons van ser dues de les figures que més van fer per enderrocar l’Antic Règim. Quan Don Joan crida “Visca la llibertat” en el moment d’encetar el seu ball amb Zerlina està dinamitant una de les bases de l’Absolutisme: la separació inamovible, per naixença, dels estaments socials. Don Joan, aristòcrata, balla amb Zerlina, plebea, i invita el poble a assajar els balls propis de la noblesa. La noblesa, representada per Don Ottavio, Doña Ana i Doña Elvira s’ho miren, des de darrera unes màscares, a distància. La proposta de Don Joan els deu semblar escandalosament inconcebible. Per això, finalment, Mozart l’ha de condemnar. Però sense gaire entusiasme si ens fixem amb la frase que clou l’obra: “Aquesta és la fi del qui obra mal, i dels pèrfids la mort sempre és igual a la vida”. Vol dir això que el llibertí durà, després de mort, la mateixa existència que duia en vida? No sembla una mala perspectiva…
Qui vulgui veure, i escoltar, aquesta meravella pot comprar una versió remasteritzada de la pel·lícula en versió DVD. Jo la vaig trobar al Corte Inglés de Francesc Macià.
"Amo les faules del filòsofs;