El Blog d'Agustí Pons

Donar voltes a la sínia

Una de les primeres responsabilitats autònomes que vaig tenir a El Noticiero Universal va ser la de Cap de Secció de Catalunya. Jo només coneixia Catalunya de les excursions que havia fet amb els boy scouts, d’alguns viatges amb l’escola o amb els meus pares –Poblet, Montserrat, Ripoll– i potser d’alguns llibres que devia haver llegit. La responsabilitat em venia força gran però el diari estava disposat a fer de Catalunya una secció fixa, com totes les altres, i jo me n’havia d’encarregar.  Aquest no és el lloc per explicar com m’ho vaig fer per fitxar, renovar o prescindir de corresponsals, etcètera. Sí que ve a tomb explicar que el director d’aquell moment –Manuel Tarín– va decidir que cada secció portés una columna diària d’opinió escrita pel seu responsable. Jo me’n sortia com podia i no estic gaire satisfet ni del que vaig escriure ni de com ho vaig escriure. De vegades, “no tenia tema” com en dèiem en l’argot. I aleshores me’n treia algun de la màniga.  Un dels que em resultava més fàcil d’escriure era el de la situació de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà de circulació lenta i horaris caòtics.

Després va arribar la mort de Franco, les eleccions, etcètera. Recordeu el procés d’independència? Vam començar demanant un nou finançament, injust des del mateix naixement del sistema, i una major protecció de la llengua catalana –n’hauríem tingut prou amb que s’acabessin els atacs contra l’ensenyament–. Va seguir la redacció i aprovació, al Parlament i en referèndum, d’un nou Estatut retallat al Parlament espanyol i decapitat pel Tribunal Constitucional.

De res no va servir que tots els diaris de Catalunya publiquessin un editorial conjunt demanant seny al Tribunal Constitucional; de res no van servir tampoc algunes de les manifestacions més multitudinàries i pacifiques que s’han vist a Europa.  Els manaies del PP, i alguns del PSOE, se’n reien. L’única reacció seva quan van veure que la independència  passava a ser una opció desitjada cada vegada per més ciutadans de Catalunya –i prou que els ho havia advertit el president Montilla– va ser crear una “policia patriòtica” i tirar-nos a sobre la guàrdia civil el dia 1 d’octubre.  Mentrestant,  comprovàvem que Madrid estava esdevenint una gran capital cultural a costa de reduir Barcelona a capital de província.  Tot ha anat cap a Madrid encara que fos a base de tergiversar herències –llegiu la biografia de Ian Gibson sobre Dalí sinó us fieu dels d’aquí–; i ressuscitar  morts –com el Teatre de l’Opera quan a Barcelona existia el Liceu–. 

Jo no dic que els dirigents del procés ho hagin fet bé. La seva desunió l’estem pagant molt cara. Però els de l’altra banda tampoc no han satisfet cap de les demandes que estan sobre la taula des de fa mig segle per no recular més.  I l’espoli econòmic continua essent la mare dels ous. Ni hi ha  nou sistema de finançament a la vista ni es traspassarà l’aeroport perquè el seu superàvit permet pal·liar el dèficit de moltes de les altres instal·lacions similars; ni tampoc la xarxa de rodalies. En aquest sentit –i vist des de la màxima neutralitat ideològica possible– no es pot dir que l’aposta de diàleg  proposada per ERC pugui presentar algun trumfo important que el justifiqui.  Tenim els líders de l’1 d’octubre indultats, sí. Però més de cinc anys després encara hi ha judicis pendents i el president que en el moment vam votar continua a l’exili.

Algunes polèmiques també fan tuf de passat. Recordo que quan Miquel Porter –aleshores Cap del Servei de Cinema del Departament de Cultura– va anunciar el doblatge de les primeres pel·lícules en català els puristes se li van tirar a sobre.  Les pel·lícules no s’havien d’exhibir doblades sinó subtitulades.  Els intel·lectuals progressistes del país van acusar el Departament de poc modern. Nosaltres havíem de ser els més avançats. Ara, també. Mentre el govern central torna a injectar uns quants milions d’euros per a l’enèsima reforma de l’aeroport de Barajas aquí ens discutim pel futur d’una petita llacuna i diem que no al Quart Cinturó perquè, això sí, ningú no està disposat a ser titllat de poc ecologista. Com  deia el poeta, nosaltres   volem ser els millors, els més purs. Això explica, en part, l’èxit de la CUP i també la reculada electoral de Junts per Catalunya que sembla no haver entès la confluència d’interessos i sensibilitats que Convergència era capaç de gestionar.

 Obro el diari i llegeixo,  a les pàgines d’Economia,  que una part de l’empresariat català recupera la demanda d’un pacte fiscal i que Catalunya, segons la Cambra de comerç, necessita 50.000 milions d’euros fins al 2040 per cobrir el dèficit d’infraestructures. Unes pàgines més endavant el mateix diari publica un ampli reportatge sobre la lamentable situació de la línia fèrria Barcelona-Puigcerdà. Esverat, miro la data de la publicació. I no. No m’he equivocat. No porta la data de fa 50 anys sinó la d’avui.