El Blog d'Agustí Pons

Dues o tres coses que jo sé de Mozart

El professor Juan Velarde Fuentes va publicar, l’any 1981, un llibre titulat El libertino y el nacimiento del capitalismo. Jo el vaig llegir en la seva quarta edició publicada el 2006 per La Esfera de los Libros. La tesi és ben senzilla: van ser el llibertins i els maçons els qui, amb la seva actuació, van dinamitar les estructures de l’Antic Règim i van possibilitar una revolució –la francesa— de la qual encara vivim, o hauríem de viure. Sobre la importància de la maçoneria en la destrucció de l’Antic Règim en parla un altre llibre que també em va interessar molt: Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales, de Philipe Blom, publicat per Anagrama el 2007. Hi apareixen els grans noms de la Il·lustració amb Diderot al capdavant. Els il·lustrats –molts d’ells, maçons o empeltats de l’esperit maçònic— van anar estenent-se com una taca d’oli entre les esferes polítiques de l’Antic Règim perquè eren els més preparats per a las tasques de govern i administratives. Fins a tal punt va arribar aquesta infiltració que alguns dels encarregats pel rei de vigilar els escrits dels enciclopedistes formaven també part de la colla dels il·lustrats. Els sistema de l’Antic Règim –ens venen a dir Velarde Fuentes i Blom— estava corcat des de dins.

He recordat aquests dos llibres després d’haver presenciat la versió del Don Joan de Mozart que aquests dies s’està representant a diversos teatres de Catalunya dins del cicle que cada any organitzen els Amics de l’Òpera de Sabadell. Jo hi estic abonat i, per tant, no m’ha estranyat gens la dignitat de la representació, la qualitat dels cantants que hi participen, l’obligada austeritat de l’escenografia que evita els deliris que els espectadors havíem de patir en teatres de més renom. Em permeto recomanar, als amants d’aquesta òpera que, un cop vista aquesta representació, demanin a una amistat, lloguin, o comprin la versió que, en el seu moment, en va fer Josep Losey. Tocaran el cel amb les mans.

Don Joan és la història d’un llibertí escrita per un llibertí de veritat: Lorenzo de Ponte, llibretista, com se sap, d’altres òperes de Mozart. La seva vida la va recollir, ell mateix, en unes Memòries de les quals en tenim una excel·lent versió en català obra del professor Antoni Seva, publicada per Quaderns Crema l’any 2006. Don Joan és oficialment la història d’un llibertí però és moltes coses més. Per exemple, sota l’aparença del Comanador s’amaga l’ombra del pare mort poc abans que Mozart comencés a compondre Don Joan. La seva trobada final és una escena plena de retrets i remordiments que ens recorda l’encara no existent, en aquell moment, univers freudià.

Els esforços de Don Joan, el llibertí, per ficar-se al llit amb Zerlina, la pagerola, donen la raó als arguments de Velarde Fuentes. Per aconseguir els seus objectius Don Joan conculca la base de l’organització social de l’Antic Règim: se salta els estaments oficials en els quals està dividida la societat i, amb aquesta actuació, obra una via d’aigua que va en la mateixa direcció dels esforços dels maçons. Les classes socials no son compartiments estancs, inamovibles, sinó que es poden barrejar ja sigui a causa de l’amor (o el sexe) en el cas dels llibertins; ja sigui a causa de la meritocràcia en el cas dels maçons. Com que no hagués passat la censura del rei Josep II –encara que es tractés d’un rei més “il·lustrat” que la majoria dels seus súbdits– Da Ponte i Mozart utilitzen la paraula però també la música i el mim. Per això, l’escena on els amics de Zerlina son convidats a entrar a palau i a ballar és tan important. Recordem-la: per tal de poder-se quedar a soles amb Zerlina, Don Joan ordena al seu criat Leporello que obri les portes del seu palau i hi faci entrar tots els convidats a la boda de Zerlina. Aquesta invitació ja constitueix una proposta absolutament revolucionària. Els camperols no entraven als palaus dels senyors a no ser que fos per fer-hi un servei concret. L’escena pot recordar aquella que diuen que van protagonitzar Napoleó i els seus generals quan uns quants anys més tard van entrar a Viena, victoriosos. Van tenir pressa per arribar al palau imperial, situat al centre de la capital, i posar les seves botes brutes de fang sobre la taula de l’Emperador. La notícia, quan es va conèixer, devia convèncer el poble més o menys conscienciat que això de la Revolució anava de veritat. I per si no quedava clar, Da Ponte i Mozart proclamen als quatre vents les danses que els camperols podran ballar un cop entrats a palau: el minuet, ball aristocràtic; la contradansa, ball burgès; i l’alemanya, ball popular. Altre cop, doncs, els esquemes trencats. No ha d’estranyar que els nobles contemplin l’escena amb estupor i que vulguin venjar-se de Don Joan.

Com ja ha estat repetidament subratllat, a La flauta màgica la petjada
maçònica és força perceptible. Tamino ha de superar diverses proves abans de ser digne de manar –o regnar, digueu-ho com vulgueu–. És el triomf de la meritocràcia, dels més capaços. Els que hem estat boy-scouts ja sabem de què va: per assumir més responsabilitats dins l’estructura de la secció havíem d’anar superant proves. Només els més preparats i persistents arribaven a cavaller escolta. (Jo només en vaig conèixer un). Tamino ha de mostrar que és un home fort, capaç de dominar les passions. I això de les passions ho hem d’entendre des de la perspectiva del segle XVIII que no és en absolut la del segle XIX. El segle XVIII és el segle de la Raó; el segle XIX, el de la passió. La mirada del segle XVIII sobre la dona és una mirada, en el millor dels casos, commiserativa. La dona es deixa endur, per
naturalesa, per la passió i, per tant, no és digne d’ascendir fins al capdamunt de l’escala social. És, també, el cas de Papageno. Li agrada beure i menjar i això l’aparta de l’esperit de sacrifici que han de tenir els homes superiors. Menjar, beure i portar al món papagenets i papagenetes. Tamino, mentrestant, haurà de suportar quedar aïllat de Pamina i aguantar els seus retrets i la seva desesperació. Per cert, la mirada de Salvador Espriu sobre la naturalesa humana i les seves passions s’assemblava força a la que fa possible que Tamino triomfi.

Crec recordar que en la versió que de La flauta màgica ens van oferir Els Comediants al Liceu l’obra acabava amb una mena de recompensa cap a Papageno, tot i no haver superat les proves. Si això hagués anat així, hauria estat una versió molt “progre” –per dir-ho d’una manera entenedora— de l’obra de Mozart. El reconeixement a la igualitat per baix. No sé si el nostre genial músic hi hagués estat gaire conforme.