El discurs d’Espanya sobre Espanya
A la sortida del franquisme els grans dos grups ideològics espanyols -és a dir, dretes i esquerres- van haver de fer revisió de la seva història per tal de no tornar a caure en els errors que havien ajudat a desencadenar la guerra civil. Durant la II República, en efecte, ni l’esquerra ni la dreta política majoritàries van fer una aposta clara, radical i sense ambigüitats en favor del règim que havia quedat instaurat després del 14 d’abril del 1931. El PSOE va dubtar massa entre ser un partit institucional -de govern- i ser un partit insurreccional, emmirallat en la Revolució d’octubre de 1917. Aquesta va ser, simplificant-la, la pugna entre Indalecio Prieto i Largo Caballero. A la dreta, però, va passar exactament igual. Desprestigiat Lerroux pels successius escàndols de corrupció que havia protagonitzat el seu partit, Gil Robles, el líder de la CEDA, participava en la vida parlamentaria però es deixava dir “Jefe” en uns mítings de clara ressonàncies feixistes; uns mítings magníficament explicats per aquella gran periodista que va ser Irene Polo. En els seus
articles, Gaziel analitzava amb lucidesa els efectes devastadors que podia tenir aquests dubtes de la dreta a l’hora d’acceptar la legalitat republicana. I no podem oblidar els grups, encara més a la dreta, encapçalats per Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, aquest darrer declarat partidari de “la dialéctica de los puños y las pistolas”.
Són aquests precedents els que fan que Felipe González adopti una solució dràstica quan el vint-i-vuitè Congrés del PSOE, celebrat el maig del 1979, rebutja la seva proposta de retirar la paraula marxista de la definició del partit. González dimiteix del seu càrrec de secretari general i es nomena una gestora provisional que governa el partit fins al Congrés extraordinari que se celebra el mes de setembre. En aquest Congrés, la proposta és aprovada, els dirigents partidaris del marxisme són apartats de la direcció i González torna a la secretaria general. Des d’aleshores, el PSOE és un partit inequívocament democràtic.
El gruix de la dreta espanyola, però, no fa el mateix. És cert que durant el franquisme, i especialment en els seus últims anys, havia existit una dreta no-franquista. Però el gruix de la dreta econòmica i sociològica d’Espanya no havia fet gaires escarafalls a l’hora de col·laborar amb el règim franquista; i d’obtenir-ne, en segons quins casos, amplis beneficis. A la sortida del franquisme, però, aquesta dreta es va amagar. No estava escrit enlloc que l’opinió pública no acabés demanant un Nuremberg; o encara que només fos un succedani de Nuremberg, a la manera com s’ha fet, per exemple, a Sud-àfrica molts anys després:
un judici públic i condemnatori encara que sense penes en la major dels casos. En tot cas, la dreta va aconseguir que el règim franquista no fos mai condemnat ni desautoritzat i aquest és el preu més equivocat que es va pagar en el moment de la Transició
La UCD no era representativa de la dreta tradicional i, entre d’altres raons, per això es va enfonsar. La UCD era necessària per aprovar una sèrie de lleis -el divorci, la reforma fiscal, les relacions amb el Vaticà–
indispensables per al bon funcionament de la democràcia i davant de les quals la dreta tradicional va tancar els ulls. Progressivament, però, la dreta tradicional va anar recuperant posicions fins arribar al moment actual. El PP ha bandejat la majoria dels polítics del seu partit que assumien una visió dialogant i radicalment antifeixista i ara mana el nucli dur que no és un grup que ve de la democràcia. És un grup, el de les FAES, encapçalat per l’expresident Aznar que no va votar la Constitució per considerar-la massa rupturista respecte al règim de Franco.
La dreta dura ha necessitat Mariano Rajoy per guanyar les eleccions. Però és la dreta dura la qui pren les grans decisions ideològiques. La dreta dura ha aconseguit imposar el seu discurs sobre Espanya no només al seu partit sinó també al PSOE i a bona part de l’opinió pública espanyola. Pasqual Maragall va fracassar en el seu intent d’acostar el PSOE al catalanisme d’esquerres que ell propugnava en la seva darrera etapa política. Des d’aleshores, el PSOE només sap fer un discurs a la defensiva respecte a l’organització territorial d’Espanya. La UCD ja va temps que ha passat al terreny de les relíquies més o menys ignorades. I totes les veus dialogants del PP -d’Herrero de Miñón a Josep Piqué- han estat excloses del partit. El futur d’Espanya es troba, en part, en mans de la dreta més dura i més tradicional; més reticent, en definitiva, als autèntics valors de la democràcia. No és, en absolut, un bon senyal.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 16 d’octubre del 2013
"Amo les faules del filòsofs;