El Blog d'Agustí Pons

El llegat de Rafael Santos Torroella

Rafael Santos Torroella era un personatge que quan entrava a la redacció d’El Noticiero Universal –responsable de les pàgines d’art que es publicaven cada setmana– es feia notar. Jo el veia un home alt i robust, de cabells negres i brillants, lleugerament ondulats, com de gitano presumit, amb un bigoti gros, optimista, que contrastava amb els de línia fina, tipus Clark Gable, que encara s’arrossegaven. Tenia la veu gruixuda i caminava una mica lent i feixuc i aquest aspecte de baluerna li conferia als meus ulls, encara quasi adolescents, un aire de solemnitat incontestable. En canvi, així que parlaves amb ell t’adonaves del seu to bonhomiós i paternal que s’accentuava amb els joves de la redacció –amb mi o amb Salvador Saura i Ramon Torrente, els dissenyadors que anys després fundarien les Edicions de l’Eixample– potser perquè la manca de fills i la seva vocació didàctica li creaven una predisposició especial envers nosaltres. Guardo, emmarcat a la paret de l’estudi, un dibuix que em va fer sobre una quartilla, en una de les seves visites setmanals a la redacció. Com el lector d’aquestes ratlles podrà comprovar se’m veu amb els cabells llargs, la ratlla al mig, i ulleres de pal gruixut, talment com un conspirador nihilista del segle XIX.

Rafael Santos Torroella va morir el 2002; la seva vídua, Maite Bermejo, el 2013. Una part del seu llegat finalment s’ha pogut quedar a Catalunya, concretament a Girona. I això malgrat la desídia que un primer moment van mostrar les autoritats culturals d’aquest país –i Ricard Mas, el crític i amic que millor coneix l’obra d’en Santos ho sap prou bé– i malgrat l’estúpida resistència de la CUP local que va arribar a posar un plet contra l’alcalde que no era altre que Carles Puigdemont. Perquè, així i tot, es tracta un fons de valor extraordinari: 1197 obres a més del seu arxiu i la seva biblioteca que en total sumen uns 80.000 documents. Ara, una part d’aquestes obres d’art, i d’aquesta documentació, es pot veure al Museu d’Història de Girona dins d’una mostra titulada “Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i Maria Teresa Santos Torroella”. De jove, en Santos Torroella havia arribat a conèixer Garcia Lorca en una de les visites que aquest havia fet a Valladolid. De la visita, en guardava un record persistent perquè en la conversa ell havia criticat Ruben Darío i Lorca, contràriament al que Santos esperava, l’havia defensat i li havia recitat uns versos del poeta nicaragüenc. Des d’aquells temps anteriors a la guerra civil fins que la salut li ho va permetre, el nom de Santos Torroella està lligat al d’alguns de artistes catalans i espanyols més destacats –que sovint ell veu créixer i empara– o a iniciatives de tanta transcendència com els Congressos de poesia celebrats a Segovia, Salamanca i Santiago de Compostel·la a principis dels anys cinquanta.

A Rafael Santos Torroella jo li vaig dedicar un dels meus Deu daus, un llibre de retrats literaris que va tenir la sort de guanyar el premi d’assaig Joan Fuster i el Premi Nacional d’Assaig que el Departament de Cultura atorgava cada tres anys. Tot això passava l’any 1991. Des d’aleshores no havia tornat llegir allò que s’hi diu. I m’he quedat parat per les confidències que hi fa el protagonista i que –ara ho veig clar– van provocar que Maite no es mostrés gaire satisfeta del resultat. Algunes no sé si ara les transcriuria en un text destinat a ser publicat perquè, tot i que resulten il·lustratives, pertanyen de ple a la vida privada dels qui les protagonitzen. D’altres, en canvi, em semblen més significatives per entendre en la seva complexitat aquells primers anys de postguerra. Per exemple, quan Sagarra visita Santos Torroella a casa seva per indicar-li que li agradaria assistir al Congrés de Segovia però ell no li pot dir que sí perquè qui tria els representants catalans és Carles Riba, el qual no té cap intenció de proposar-lo. O quan Riba posa com a condició per assistir-hi poder parlar català a la sessió inaugural. I en Santos em diu que ho va consultar a Ridruejo i que aquest li va contestar: “Para lo que va a durar el catalán” i la resposta va ser afirmativa. En un dinar posterior jo explico aquesta anècdota a Antoni Tàpies i aquest opina que l’autor d’aquesta frase no podia ser Ridruejo sinó Antonio Tovar.

L’exposició de Girona permet fer visible l’aportació decisiva de Santos Torroella al renaixement de la consolidació de les arts d’avantguarda després de la guerra civil –Cobalto, Dau al Set– i el seu paper al costat de Joan Miró, Salvador Dalí, Joan Brossa, Joan Ponç, Modest Cuixart, etc. A mi m’ha emocionat especialment poder veure dibuixos originals de Garcia Lorca o reconèixer els quadres de Joan Hernández Pijoan. Abans de poder professionalitzar-se com a pintor aquest artista va treballar com a secretari de redacció d’El Noticiero i es va erigir en ferm protector dels joves (iconoclastes) que aleshores començàvem.