El Blog d'Agustí Pons

El pallasso capaç d’escandalitzar-se

Un dia d’aquests he tret del prestatge la novel·la  d’Heinrich Boll Opinions d’un pallasso i l’he tornada a llegir. El protagonista és un pallasso, de nom Hans Schnier, que entra en depressió després que la seva dona l’abandoni. L’obra, publicada el 1963, va provocar un notable rebombori perquè retrata amb acidesa el comportament de la societat alemanya de la postguerra  i, especialment, de la societat religiosa tant pel que fa als catòlics com als protestants. Denuncia la seva hipocresia, la seva insensibilitat.  Schnier es declara ateu però no es vanta de la seva descreença sinó que l’accepta amb resignació i queda escandalitzat per la manca d’amor, de pietat –de caritat– del qual es víctima per part d’aquells que, si més no teòricament, s’erigeixen en els defensors d’aquests valors.

Jo vaig llegir el llibre quan devia tenir 18 o 20 anys i assumia un catolicisme obert, conciliar, per entendre’ns. Ara em miro les coses des de fora amb un ateisme resignat com el del pallasso de la novel·la de Boll. Però no em sap greu no haver perdut una certa capacitat d’escàndol perquè les coses de l’Església sí que m’importen, com procuro que m’importi tot allò que passa al meu costat. Crec que aquest és un dels elements definidors d’allò que en diem, o en dèiem, ciutadania. I com que al vespre sóc un obsés del zàping, i  l’endemà em desperto amb la ràdio posada, aquests dies no he pogut deixar d’aturar-me en el programa Cascabel d’Antonio Jiménez, a Trece Televisión, i en el de Carlos Herrera, a les set del matí, a la Cope, dos mitjans de comunicació propietat de la Conferència Episcopal Española  el president de la qual és, en aquests moments, el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona.

I tal com li passa al protagonista d’Heinrich Boll m’he sentit escandalitzat  al igual –m’imagino– que molts altres oients i telespectadors, especialment si han nascut a Catalunya. El programa d’Antonio Jiménez assumeix plenament els postulats de l’extrema dreta de Vox que si per alguna cosa es caracteritzen es per la seva falta de caritat. Exhalen odi cap tot allò que és diferent; cap a tot allò que no sigui la seva Veritat. I assumeixen un anticatalanisme amb la mateixa visceralitat que els Reis Catòlics i els seus successors van usar en l’expulsió, primer, dels jueus; i, després, dels moriscos. No es tracta, doncs, de cap novetat. L’historiador Joan Esculies ens recordava, en un dels articles que publica a La Vanguardia, que el 1918 es va organitzar a Madrid una gran manifestació contra el projecte d’autonomia catalana que liderava per Prat de la Riba; i que, ja en període republicà, a Ventura Gassol, en una manifestació semblant, li van tallar la seva cabellera de personatge romàntic. Però segurament en els moments actuals allò que resulta més paradoxal és que aquest sentiment anticatalà es faci en nom d’una Constitució Espanyola que José Maria Aznar i molts dels qui el segueixen no van votar. S’emparen en un text legal que ells han tergiversat fins a fer-ne un vestit a mida; i ho han pogut fer perquè l’altre gran partit de la Restauració, o sigui el PSOE, s’ha mantingut passiu, en aquesta interpretació, no fos que  l’onada anticatalana li ocasionés una pèrdua de vots. La sentència del Tribunal  Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles, i després per referèndum a Catalunya, va constituir un autèntic cop d’Estat antidemocràtic a càrrec d’uns jutges teledirigits pel Partit Popular. Els nostres mals més remots potser sí que venen d’Almansa però el procés independentista no hauria trobat tantes complicitats  –entre les quals la meva– sense aquesta intromissió dels jutges en les decisions democràtiques, i perfectament constitucionals, dels ciutadans del nostre país.  Qui no ho vulgui veure així és que té pa a l’ull.

No és cap secret que el cardenal Omella manté molt bones relacions amb l’actual Sant Pare, el jesuita Jorge Mario Bergoglio que ha adoptat el nom de Francesc. Els experts diuen que aquesta amistat està basada, en bona part, en el fet que tots dos han estat bisbes, o arquebisbes, de diòcesis importants com son les de Buenos Aires i Barcelona.  Els uneix una explícita vocació pastoral. Jo no sé si el cardenal Omella quan visita el papa Francesc, o fins i tot quan hi passeja en moments de distensió, li explica fins a quin punt les emissions de 13 Televisión i de la Cope estan ajudant a tornar a formar a dos blocs irreconciliables com els que van propiciar la guerra civil espanyola.  Jo no sé si el cardenal Omella té ocasió d’explicar-li al Sant Pare el grau d’exageracions, manipulacions i  provocacions que practiquen Antonio Jiménez i Carlos Herrera en els seus programes. Son els hereus directes d’aquella catòlics ultramuntans que no van pair la mort del dictador Franco i que cridaven “Tarancón al paredón” perquè el cardenal Tarancón sí que va ser un bisbe intel·ligent, generós i evangèlic que va ajudar decisivament a la democratització d’Espanya.  Els seus successors, però, no semblen tenir el mateix grau de  coratge. I l’espectacle que a la nit, i de bon matí, ens serveixen des de la televisió i la ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola no pot deixar d’escandalitzar a aquells pallassos que, sense vot ni veu dins els treballs de l’Església, contemplen espantats com creix l’antagonisme entre bona part dels espanyols i bona part dels catalans.  I com que encara recorden l’Evangeli es pregunten com des dels dos programes esmentats es pot  continuar  practicant amb tanta impunitat, i sota l’empara de la jerarquia eclesiàstica, la sembra de zitzània.