El Blog d'Agustí Pons

El Papa Francesc i l’ombra del peronisme

He seguit amb atenció la cerimònia d’enterrament del Papa Francesc. Ho he fet per la fascinació que m’han despertat, des de ben jove, les parades i desfilades pròpies dels grans moments històrics i també perquè la religió catòlica ha impregnat la infantesa, adolescència i joventut de la meva generació. El primer impacte ha estat constatar la magnificència de la posada en escena; l’exactitud en l’acompliment de cadascuna de les cerimònies efectuades; la capacitat per mobilitzar milers de persones –cardenals, bisbes, capellans, polítics, fidels, etc…– amb un ordre absolut, amb un horari exacte; els cants en llatí alguns dels quals recordava de la meva època d’escolà; la plàstica de les processons; els colors dels vestits dels cardenals i dels bisbes; la sensació que tot venia de molt antic, que tot era molt sòlid, exhibició d’un gran poder que contrastava amb el fet que a Barcelona, la ciutat que jo conec més, les parròquies estan mig buides cada diumenge.

En canvi, no m’ha sorprès el sentiment que la mort del Papa Francesc ha despertat en tantes i tantes persones. El Papa Francesc ha estat un papa popular, per voluntat pròpia. Ja ho era a Buenos Aires on, segons sembla, li agradava viatjar en Metro. Ningú no té cap dret a dubtar de la sinceritat de les seves crítiques al capitalisme, així en genèric, ni de la seva passió, i compassió, per la justícia que el portava a la defensa dels migrants, dels marginats, dels més desvalguts. Als Evangelis, en efecte, podria trobar arguments per actuar d’aquesta manera. Com han quedat, però, alguns dels grans temes que l’església catòlica tenia plantejats en el moment de la seva elecció? Només dos exemples: ha lluitat contra la pederàstia però no ha suprimit el vot del celibat; ha afavorit una major participació de les dones en els afers eclesials, i vaticans, però segueix vetat en el seu accés al sacerdoci. En aquests, i altres casos, hi ha hagut més (magnífiques) paraules que solucions reals. Molt probablement no estava en condicions de fer-ho però el que crea un cert desconcert és aquesta dissociació entre el discurs oral i la realització pràctica. Ha criticat molt el capitalisme però no ha dubtat en arribar a un acord amb les autoritats xineses que preveu la consulta al govern abans del nomenament de nous bisbes. I el capitalisme té molts aspectes criticables però gràcies a aquest sistema econòmic milions de ciutadans xinesos i d’altres països han passat, després de la caiguda del Mur, de la pura subsistència a a una certa confortabilitat.

Jorge Maria Bergoglio ha estat un Papa jesuïta, que ha exercit bona part del seu magisteri sota l’ombra del peronisme, del qual és més que probable que n’hagi adquirit alguna una influència, i que s’ha posat el nom de Francesc, un dels sants més purs i més humils de tot el santoral. El Papa Francesc ha estat, sense dubte, un Papa important i influent. Molt més complex, però, del que pot semblar a primera vista. I que, per les raons que sigui, ha deixat sense resoldre alguns dels problemes més importants que l’Església catòlica té plantejats però sobre els quals, certament, n’ha parlat en abundància.