Elogi d’Emmanuel Macron
No sé si ara tindria molt èxit una reposició de l’obra de teatre Un enemic del poble d’Henrik Ibsen. Jo recordo la versió que es va presentar al Teatre Calderón, aleshores situat a la Ronda de Sant Antoni, protagonitzada –em sembla– per Fernando Fernan Gómez i Emma Cohen. L’enemic és el metge, Thomas Stockmann, que denuncia que les aigües del balneari que donen vida al poble no son aptes per al consum humà. Això provoca l’enemistat de la majoria de conciutadans, que li munten un judici i l’obliguen a marxar. El Dr.Stockmann és l’altra cara de la moneda dels analistes com Ivan Redondo, especialitzats en aconsellar als polítics sobre el que han de fer o deixar de fer en funció de les oscil·lacions de l’opinió pública. La demoscòpia és l’antítesi de l’ètica de la responsabilitat que segons els més il·lusos, entre els quals em compto, hauria de presidir la presa de decisions dels homes i les dones que s’ocupen de la cosa pública.
Els polítics que semblen massa intel·ligents, o massa preparats, desperten el recel dels molts votants i sovint perden les eleccions o les guanyen per un marge insuficient per poder desplegar el seu programa reformista. El candidat demòcrata Adlai Stevenson (1900-1965) va perdre per dues vegades les eleccions presidencials enfront del general Eisenhower, el vencedor de Normandia. Estava considerat un dels polítics més brillants de la seva generació. Churchill és un altre dels exemplars més clars de les conseqüències d’anar contra-corrent. Mentre bona part de l’opinió pública anglesa aprovava les cessions territorials que Daladier i Chamberlain pactaven amb Hitler, Churchill s’esgargamellava, sense cap resultat, advertint de la necessitat de rearmament. En el prefaci dels dos volums que ocupen el seu llibre sobre la Segona Guerra Mundial, el polític anglès ho deixa molt clar. Quan el president Roosevelt li demana que suggereixi un nom per definir el conflicte que acabava de finalitzar, Churchill respon convençut: “La guerra innecessària”. Innecessària si, tal com ell preconitzava, la Gran Bretanya i França haguessin parat els peus a Hitler a les primeres de canvi. El general De Gaulle el 1940 es va alçar contra la majoria de la classe política francesa que va acceptar, sense gaires escarafalls, la invasió alemanya i anys després, quan va ser president de la Cinquena República, va donar llum verda a la independència d’Algèria tot i haver retornat al poder en bona part gràcies als militars que preconitzaven el contrari. La decisió li va costar, entre altres coses, un atemptat quan viatjava en cotxe del qual en va sortir il·lès per ben poc.
Emmanuel Macron sembla fet d’una fusta semblant a la d’aquests personatges. Brillant des de ben jove, es va llicenciar en Filosofia per la universitat de París-Nanterre amb una tesi sobre Hegel, i també en Ciències Polítiques. Va ser assistent del filòsof Paul Ricoeur en la confecció de la seva obra Memoria, historia y olvido i, finalment, es va llicenciar per l’Escola Nacional d’Administració –la cantera dels primers ministres i alts càrrecs polítics de França– i va entrar en política després de passar quatre anys a la Banca Rothschild. Un dels seus principals mentors va ser Michel Rocard (1930 – 2016), el polític que havia de reformar de dalt a baix l’esquerra francesa però que va topar amb l’ombra anguniosa i permanentment malintencionada de François Mitterrand. Rocard era de religió protestant com també ho havia estat Maurice Couve de Murville (1907-1999), un dels polítics més propers al general De Gaulle, i el ja esmentat filòsof Paul Ricoeur. Sembla ser que Mitterrand havia dit que Rocard no triomfaria en política perquè el seu sentit de la responsabilitat individual, propi del comportament protestant, li ho impediria. És clar que Mitterrand potser pensava en ell mateix, un polític que va fer totes les tombarelles imaginables amb l’única obsessió d’arribar a President.
Macron és un polític que pot parlar de Hegel, que és expert en finances i que tracta els ciutadans com a adults encara que sigui a costa de semblar prepotent i orgullós. Potser els ciutadans francesos preferirien un president com el “nostre” cap de govern Rajoy que necessitava traductors de l’anglès per parlar amb els seus col·legues europeus i que es vantava de dir que la seva lectura preferida era el diari Marca. O el “nostre” anterior cap d’Estat –el rei Joan Carles– que quan li deien alguna cosa sobre cultura contestava “Preguntádselo a Sofía”. Macron no amaga la seva intel·ligència i preparació i això, per a un polític, pot acabar per resultar perillós.
"Amo les faules del filòsofs;