El Blog d'Agustí Pons

Els meus amics francesos i la independència

Els meus amics francesos em pregunten si encara sóc independentista. Els dic que sí. Em demanen si crec que jo veuré la independència. Els dic que no; i que, molt probablement, els meus fills, tampoc. Els recordo que l’any 1918, després de la Primera Guerra, l’efervescència nacionalista a Catalunya era igual o més alta que la de Praga. Però com molt bé van saber els emissaris que Romanones va enviar a Clemenceau els bonics principis d’autodeterminació del president Wilson no eren aplicables als territoris que no convenien a França. I la independència de Catalunya no interessava ni interessa a França ni a cap dels altres grans països europeus. ¿Perquè continues essent independentista si saps que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir aquest objectiu? Per dignitat, els responc. I com que em miren amb cara d’incredulitat els pregunto si estan informats de la compareixença de Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, Dolores de Cospedal i Alicia Sanchez Camacho a la corresponent comissió del Senat espanyol. No. No en saben res. Jo els intento explicar com tots ells han mentit amb un desvergonyiment que faria envermellir al cínic més trampós. Em pregunten que si això és veritat com és que els mitjans de comunicació de Madrid no ha posat el crit el cel. Tampoc ho han fet els intel·lectuals progressistes; ni els cantants i artistes que s’auto-adjudiquen la distribució de carnets ideològics. Però els dic que aquesta situació no és nova; que els mitjans de comunicació espanyols van jugar un paper decisiu durant l’anomenat procés independentista i que ja fa temps que els estrategues electorals del Partit Popular han descobert que posar una dosi d’anticatalanisme en les seves proclames dona vots; una pràctica, per cert, molt propera a les polítiques excloents seguides contra jueus i moriscos durant un llarg període de la història espanyola.
Els meus amics em diuen que no puc oblidar que la declaració d’independència del 27 d’octubre va ser un cop d’estat. Però jo els dic que, en tot cas, va ser un cop d’estat que no va durar ni un minut perquè aquesta declaració va ser immediatament suspesa pels mateix polítics que l’havien proclamada; i reconec que l’anomenat procés no va ser precisament exemplar sobre tot per les conseqüències que va comportar la pugna constant entre Esquerra i l’antiga Convergència. I que sí, que els polítics capdavanters catalans van dur el país a un carreró sense sortida però que la jornada de l’1 d’octubre va ser una jornada inoblidable amb la potència d’un miratge vist en ple desert. Els dic també, als meus amics, que des del punt de vista jurídic l’únic episodi realment impugnable, des de la perspectiva de l’Estat, va ser l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió aprovades pel Parlament català els 6 i 7 de setembre del 2017. Però que posar deu anys de presó als líders socials que van convocar una concentració pacífica davant d’un Departament de la Generalitat i que després van fer possible que tothom tornés cap a casa és una ignomínia impròpia d’un Estat de dret.
I finalment els dic que l’autèntic cop d’estat el va protagonitzar el Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut. Era un estatut perfectament acomodable a la Constitució espanyola i que havia estat aprovat per una amplia majoria pels ciutadans de Catalunya. I els dic també, als meus amics francesos, que en els mesos previs a l’1 d’octubre van dimitir o van ser cessats el fiscal general de l’Estat; el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i altres càrrecs fins a situar en els llocs estratègics de l’alta judicatura legisladors de comprovada ideologia conservadora, per dir-ho en termes suaus. Aquesta va ser una operació orquestrada, des de les bambolines, pels cappares del PP amb a connivència, o el silenci, dels alts dirigents del PSOE. Els meus amics francesos fan veure que ho entenen i acabem parlant de la situació del Barça i del París Saint Germain, activitat que ens resulta, a tots plegats, força t més confortable.