El Blog d'Agustí Pons

Emmanuel Carrère, i la biografia novel.lada

Vaig conèixer Emmanuel Carrère quan va venir a Barcelona a presentar la versió catalana de la seva novel•la L’adversaire. Això devia ser la tardor del 2000. Jo acabava de llegir la biografia que la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, havia publicat poc temps abans sobre Lenin. Feia deu anys que havia caigut el Mur i el prestigi d’aquesta historiadora era enorme perquè, en un llibre anterior, havia presagiat l’enfonsament de l’imperi soviètic. L’Imperi –per dir-ho en expressió de Kapuchinski— va caure no ben bé per les causes que havia adduït Hélène Carrère, però va caure com un castell de cartes, agafant per sorpresa quasi a tothom. Hélène Carrère, de procedència russa, i que mai no havia perdut els contactes amb la pàtria dels seus avis, va passar a ser una historiadora de moda. Però, a més, la seva biografia de Lenin és magnífica; molt més interessant, és clar, que la clàssica de Robert Payne, publicada per Destino el 1965, en plena Guerra Freda i, per tant, sense possibilitat d’accés als arxius de Moscou. I, al meu entendre, la biografia d’Hélène Carrère és, també, molt superior a la de Robert Service, publicada recentment per Siglo XX amb un pròleg on Vázquez Montalbán té els pebrots d’oposar els “antileninistes postmoderns” a aquells que van intentar que “l’ètica penetrés en la Historia”.

 Tornem, però, a Emmanuel Carrère, el fill d’Hélène. El va entrevistar Jordi Llavina en el seu programa de llibres, una de les poques coses que mereixen ser recordades de Catalunya Cultura. Llavina s’havia llegit el llibre; jo, també. El llibre, —L’adversari, en la versió catalana—explica la història de Jean Claude Roman, un impostor que durant molts anys s’havia fet passar per metge i funcionari de l’Organització Mundial de la Salut fins que, descoberta la trampa, i sentint-se acorralat, va decidir matar tota la seva família. I així ho va fer. Durant l’entrevista d’en Llavina, vaig comentar que a mi em semblava que la impostura de Jean Claude Roman s’havia pogut mantenir durant tants anys per l’ambient calvinista en què ell, i la seva família, vivien; un ambient calvinista i fred, amb ben poca vida social. No m’imaginava –deia jo—que en una societat catòlica i amb sol, on la gent es relaciona als carrers i als bars, i la xafarderia constitueix un dels ingredients bàsics de la convivència, la mentida continuada del protagonista s’hagués pogut mantenir tant de temps. Emmanuel Carrère va semblar que no feia gaire cas de la reflexió. L’endemà, però, va resultar ser el titular d’una de les entrevistes que li van fer amb posterioritat al seu pas per l’emissora.

 La novel•la d’Emmanuel Carrère va ser un èxit, sobretot a França. Posseïa tots els ingredients perquè així fos: explicava una història real, tenia poques pàgines i estava escrita no pas amb un gran estil literari –o amb un estil literari personal— sinó amb una eficàcia narrativa molt propera a la prosa d’enciclopèdia. Des d’aleshores, Emmanuel Carrère s’ha especialitzat en aquesta mena d’obres. Ara, he tingut ocasió de llegir el seu darrer llibre, Limonov, publicat el 2011 a França, i que ja porta cinc edicions en la versió castellana d’Anagrama. El plantejament és similar al de L’adversari sinó que, en aquest cas, el personatge –Limonov– dona molt més joc narratiu perquè a les seves penalitats personals cal afegir-hi la seva dedicació a la política i a l’escriptura. Un autèntic bombó, doncs, per a un escriptor avesat a convertir les biografies en novel•les. El resultat és convincent, com diuen els crítics quan volen definir una obra que passa bé però no enlluerna. Limonov no decep perquè és una novel•la on hi ha de tot, o quasi. En primer lloc, el personatge. La vida de Limonov és infinitament més fascinant, i més tràgica, que la de molts dels personatges ficticis creats per novel•listes. Podríem dir que el fet que Limonov a hores d’ara sigui encara un ésser viu, desmenteix l’estadística entesa com a ciència perquè el més normal és que hagués mort en alguna de les moltes etapes conflictives de la seva vida: quan era adolescent i formava part d’una banda de delinqüents; quan, al cap dels anys, vagarejava, sense ofici n benefici, pels carrers de Nova-YorK; quan, de retorn a Rússia, és acusat de terrorista i condemnat a una llarga pena de presó; o en la seva activitat militar, o para militar, al costat dels serbis, en els moments més violents de la darrera guerra balcànica.

Però Limonov no és només un heroi, o un dimoni, solitari sinó, també, un escriptor; i, finalment, un polític. Un escriptor que triomfa abans a París que a Moscou i que sorprén  per la cruesa i l’espontaneïtat –més o menys treballada— dels personatges i els ambients que descriu. I sí, un polític; un polític ara instal•lat a Moscou, plenament oposat a Putin. Però no és l’oposició pròpia d’un fill de la Il•lustració sinó l’oposició d’un rus que, seguint una il•lustre tradició política i intel•lectual, creu que Rússia està destinada a una alta missió, empeltada d’una mística nacional, o ètnica, que té poc de metafísica, però que significa l’únic camí per retrobar la dignitat col•lectiva. És un punt de vista, per tant, que frega amb el feixisme i envers el qual Emmanuel Carrère mostra una sorprenent benevolència. Perquè aquest és el darrer punt d’interès de la novel•la: Limonov és, també, la crònica col•lectiva del trajecte que Rússia ha fet des de la fi del comunisme fins a l’entronització de Putin. A través de Limonov, Carrère vol que entenguem les raons per les quals Putin fa el que fa, i ens ve a dir que no podem jutjar el que passa a Rússia amb els paràmetres que usaríem per jutjar el que passa a París o a qualsevol país democràtic. Limonov és, doncs, també, una novel•la política, i n’és una prova la frase amb què Carrère ha volgut encapçalar-la: “El que quiera restaurar el comunismo no tiene cabeza; el que no lo eche de menos no tiene corazón”. L’autor de la frase és Vladimir Putin. I, en aquest punt, em sembla interessant remarcar la coincidéncia de la visió diguem-ne benèvola que Carrère presenta de Putin amb la tradició de la diplomàcia francesa de mantenir una relació preferent amb Rússia. Emmanuel Carrère és un escriptor francès amb clara consciència de ser-ho.