El Blog d'Agustí Pons

És en aquesta caseta blanca que somio cada nit

La primera escena em va produir un desassossec que, en el millor dels casos, ja no em va deixar al llarg de la projecció. En el millor dels casos. En els pitjors –per dir-ho d’alguna manera– no em vaig poder estalviar una emoció extrema –no m’agrada plorar– . Vaig parar un moment la projecció i em vaig posar un raig de conyac a la tassa que tenia sobre la taula. Els companys que havia convidat feien, en silenci, el mateix. Ara, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, no trobo l’adjectiu que pugui resumir tot el que significa el film per a ells i elles –les víctimes– però també per a nosaltres –els sobrevivents d’un segle XX dels horrors del qual mai no podrem acabar de fugir. Finalment, miro el DVD que tinc al davant i m’adono de l’exactitud del títol: “Shoah” o sigui catàstrofe.

Els quatre discos que formen el DVD no constitueixen cap novetat. Formen, en conjunt, la pel·lícula documental que Claude Lanzmann va donar a conèixer el 1985 i que dura unes 10 hores. Lanzmann (1925 – 2018) ha estat un dels intel·lectuals importants en la França de la segona meitat del segle XX. Va participar en la Resistència contra els nazis i, després, va exercir de director de Les temps modernes, la mítica revista fundada per Jean Paul Sartre i de la qual també formava part Simone de Beauvoir.
D’aquesta última en va ser amic i confident. Un cop jubilat es va dedicar durant 10 anys a trobar, entrevistar i filmar supervivents, botxins i espectadors de l’Holocaust. No va ser una feina gens fàcil perquè molts dels supervivents no volien recordar; la majoria de botxins havien mort o s’amagaven; i els espectadors –o sigui els habitants que vivien prop d’un camp d’extermini– acabaven per dir que ells no hi havien pogut fer res. Però Claude Lanzmann i el seu equip van voltar per mig mon –Polònia, Alemanya, Estats Units, Israel… — fins aconseguir el testimoni personal de desenes persones i grups de ciutadans. La versió que jo tinc està subtitulada en castellà. No existia, però, un llibre que permetés llegir en català els diàlegs que les entrevistes provoquen. Des de fa pocs mesos, tenim aquest llibre. Dins la col·lecció Flâneur del Grup Confiteria s’ha publicat Shoah de Claude Lanzmann en traducció de David Cuscó i Escudero.

Aquella primera escena que tant em va emocionar consisteix en la visió d’una barqueta conduïda per un home que canta. Però prefereixo que sigui el mateix Lanzmann el qui ho expliqui: “L’acció comença a l’actual Chelmno, Polònia. A vuitanta quilòmetres al nord-est de Lodz, al cor d’una regió que havia tingut una abundant població jueva. Chelmno va ser el primer camp polonès on es va fer servir gas per exterminar jueus. Va començar a funcionar el 7 de desembre del 1941. Quatre-cents mil jueus hi van ser assassinats en dos períodes: des del desembre del 1941 fins a la primavera del 1943, i dels del juny del 1944 final gener del 1945. La manera d’administrar la mort va ser la mateixa fins al final: camions de gas. Dels quatre-cents mil homes, dones i nens que van arribar a aquest lloc, dues persones se’n van escapar: Michel Podchlebnik i Simon Srebnik. Simon Srebnik, supervivent de l’últim període, en aquell moment tenia tretze anys i mig. Al seu pare l’havien matat davant seu, al gueto de Lodz, a la mare la van asfixiar als camions de Chelmno. Les SS el van reclutar en un dels comandos de jueus de treball que asseguraven el manteniment dels camp d’extermini i que també estaven condemnats a mort. Amb els turmells encadenats –com tots els seus companys– el noi travessava cada dia el poble Chelmno. Havia sobreviscut més temps que els altres a causa d’una agilitat extrema, gràcies a la qual guanyava les competicions que els nazis organitzaven entre els encadenats, concursos de salt o de velocitat. I també a causa d’una veu melodiosa: unes quantes vegades a la setmana, quan calia donar menjar als conills del corral dels SS. Simon Srebnik, vigilat per un guàrdia, remuntava el riu Ber en una barqueta fins als afores del poble, cap als prats d’alfals. Cantava melodies de folklore polonès i el guàrdia, a canvi, li ensenyava cançons militars prussianes. A Chelmno tothom el coneixia Els pagesos polonesos i també els civils alemanys, ja que aquesta província de Polònia havia estat annexada al Reich des de la caiguda de Varsòvia, germanitzada i rebatejada Wartheland. També havien canviat Chelmno per Kulmhof, Lodz per Litzmannstadt, Kolo per Warthbrucken, etc. Colons alemanys s’havien instal·lat per tot el Wartheland, i a Chelmno hi havia una escola de primària alemanya. La nit del 18 de gener del 1945, dos dies abans de l’arribada de les tropes soviètiques, els nazis van matar d’un tret al clatell els últims jueus de treball. Simon Srebnik també va ser executat. La bala no va tocar cap centre vital. Quan va recuperar el sentit, es va arrossegar fins a una cort de porcs. Un pagès polonès el va recollir. Un metge de l’exèrcit roig el va cuidar i el va salvar. Alguns mesos més tard, Simon va marxar cap a Tel- Aviv amb altres supervivents”.

Claude Lanzmman el va descobrir a Israel. I el va convèncer perquè tornés a Chelmno a cantar. Simon Srebnik s’hi va avenir. Sobre un fons d’un matí emboirat, l’espectador veu, lluny, una barca que remunta un petit riu i una veu que canta:

Una caseta blanca
viu en el meu record.
És en aquesta caseta blanca
que somio cada nit.

I a partir d’aquesta primera escena, “una obra mestra en estat pur” en definició de Simone de Beauvoir. Una obra mestra on periodisme i cinema s’uneixen fins a crear un document imprescindible, des del punt de vista ètic i des del punt de vista estètic, per entendre la dissortada història del nostre segle XX. No exagero.