És possible una tercera via?
Entre l’ statu quo actual i la independència, és possible una tercera via? N’hi ha molts que la voldrien, i així s’han començat a expressar en els mitjans de comunicació. També la reivindica el PSC que ha tornat a fer bandera del federalisme, amb reforma de la Constitució i tot. Molt probablement aquesta tercera via, que hauria de significar una reforma radical de l’Estat de les Autonomies i un reconeixement jurídic, i per tant polític, de l’especificitat de Catalunya, hauria estat una bona solució per a l’encaix entre Catalunya i Espanya. Era l’aposta que molts havien fet, i que havien defensat públicament; des de polítics com Pasqual Maragall fins a catedràtics com Ferran Requejo i, naturalment, molts ciutadans de Catalunya que se senten especialment lligats a Espanya per llaços familiars, sentimentals, geogràfics i històrics.
Des de Madrid, algunes de les mateixes veus que es van abalançar contra el federalisme de veritat que defensava Pasqual Maragall -i que no van parar fins a defenestrar-lo de la política- aposten ara pel feeralisme. No és tan important escatir si es tracta d’un exercici de cinisme o d’un reconeixement de la gravetat del problema com constatar que, sigui quina sigui la causa de l’assumpció d’aquesta tercera via, la realitat és que arriba tard. I arriba tard perquè, per a les persones mínimament informades, no té cap mena de credibilitat. En el meu cas personal, aquesta constatació no la faig amb alegria sinó amb ràbia. Molts ciutadans de Catalunya, com ja vaig dir en un article, no som independentistes ni de cap ni de cor. Però els fets ens hi han tornat, i ara ja no hi ha marxa enrere possible. L’única solució és comprovar d’una manera democràtica i pacífica quants catalans són partidaris de quedar-se i quants catalans són partidaris de marxar. En el benentès que, com en un matrimoni, es pot marxar de moltes maneres i que l’ideal és que, a través
d’un mediador, s’arribi a una solució pactada que no té perquè no incloure determinats espais comuns o compartits.
Els futurs pactes o lligams amb Espanya no quedaran aclarits fins després del referèndum. Si l’opció de la independència guanya per aclaparadora majoria, les possibilitats dels federalistes seran més aviat escasses. Pel contrari, si no arriba al 50%, o tot just el sobrepassa els lligams més o menys federals amb Espanya continuaran per unes quantes generacions més. És molt, doncs, el que ens juguem. I amb el màxim respecte per a les persones que la defensen, crec que l’opció del federalisme és tramposa des del punt de vista catalanista. Per què si de veritat pensem que les relacions amb Espanya no poden continuar com fins ara és el moment de tibar ben fort de la corda. Ara és el moment d’exhibir la força democràtica; no de començar amb les rebaixes.
El primer pas, però, és que els partits partidaris de l’autodeterminació guanyin les eleccions amb una majoria folgada. Vull dir els que hi creuen de veritat; no, els qui supediten l’exercici d’aquest dret a la legalitat espanyola perquè ells prou que saben que aquest requisit és una manera d’ajornar “sine die” la consulta. Resulta especialment important que siguin tres i no un els partits que tenen l’autodeterminació en el seu programa. Aquest fet indica, entre altres coses, que el catalanisme no perd la complexitat que sempre l’ha caracteritzat. Ara més que mai, el catalanisme ha de reivindicar una societat impura en la qual, com en la
cançó de Pi de la Serra, tots hi tinguem cabuda: “Catorze milions de braços//generals i soldats rasos//golafres, avars i bruixes//pamflets de tots els colors,//postes de sol i barraques//sants, burgesos i pastors;// monuments, coloms i lladres//batlles i sacramentals,//processons i carnestoltes//patums intel·lectuals”. La independència només serà possible si convencem els indecisos que, quan aquest moment arribi, Catalunya continuarà essent una nació impura; és a dir, humana, oberta i lliure.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 3 d’octubre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;